Animals sedentaris, noms viatgers

 Una feble veu de minyona canta pels carrerons: «Compravu ‘l caragol a cinc un sisè!» ; i a ella respon la forta veu de un pescador: «Ahiò al bogamarì fresc!» o la del  joculaiu: «Ahiò la giocula!»; retorna la feble veu de dos minyons que portan una espasa plena da saborosos fruits de marina: «Boga, bogamarì... fes lo praiè de t’en eixir» http://www.interromania.com/corsu-cismuntincu/literatura/prosa/cantanys-i-passa-529.html  

 Ja sabem que sovint els noms populars per designar animals marins s´apliquen a més d´una espècie o a espècies de famílies diferents -la parla popular no té perquè reflectir la classificació científica que, d´altra banda, no és fixa i pot variar amb el temps-. O de vegades les denominacions són diferents però tenen a la base una mateixa paraula. Un exemple: al text alguerès que encapçala l´entrada hem vist el mot d´origen sard giocula (petxina), i al text de sota podem veure el joc que dóna a l´hora d´anomenar bivalves:

                  Rafael Caria; El lèxic dels mariners algueresos (2010)

  És el cas de les denominacions de mol.luscs bivalves escopinya i cloïssa. El nom cloïssa s´associa -com veiem en alguns diccionaris1- a una espècie concreta, Venerupis o Tapes decussatus (família Veneridae), però també a d´altres de la mateixa o d´altres famílies.  

Les nostres cloïsses són de manera aproximativa les Palourdes franceses -occità clovissa2- però ja veurem que Rondelet va semblar separar les dues denominacions i aplicar la primera a una espècie que en realitat no és ben bé una cloïssa (segons la denominació actual).

 1.- desconeixem perquè el mot no apareix al diccionari Alcover amb aquesta accepció relativa al mol.lusc. Sí que apareix al diccionari de l´IEC. D´altra banda diguem que veient les etimologies reportades per a les nostres dues paraules -incerta, això sí, en el cas d´escopinya- que les farien derivar de conchylium i del també llatí claus 'clos, tancat', s´entèn fàcilment el seu potencial valor genèric

 2.- Veurem més avall que els suposats sinònims palourde-clovissa potser no ho són tant. Aquest blogger va dedicar unes quantes entrades a diferenciar les dues denominacions. I ens recorda també que les cloïsses, és a dir l´espècie de mida inferior, han desaparegut de parts del litoral.
 La denominació francesa palourde s´estén de vegades també a les escopinyes o a les tellerines substituint les més "correctes" bucarde i  coque. De fet al Trésor llegim Palourde [Nom usuel de divers coquillages bivalves comestibles] Synon. bucarde, clovisse 

               Les algues et invertébrés marins despêches françaises (1992)

                           Arnould Locard Les huîtres et les mollusques comestibles..., (1890)                                   

 A la Campania sembla que palorda pot designar altres mol.luscs, com el nostre petxinot, o el musclo

Escopinya és aplicable a diferents espècies amb més motiu encara -de fet les cloïsses s´anomenen de vegades escopinyes llises3. De totes maneres en general es pot dir que anomenem escopinyes els mol.luscs de la família Cardiidae que en francès es diuen bucardes (gènere acanthocardis) i coques (cerastoderma, la nostra escopinya de gallet), però també rep aquesta denominació alguna espècie propera a la cloïssa, com l´escopinya gravada, tot i no tenir les costelles radials típiques dels membres de Cardiidae.

 3.- o copinyes llises. El nom (es)copinya per designar l´escopinya gravada, V. verrucosa, ha passat del català al castellà; tal i com diu Manuel Alvar: Es nombre catalán el del molusco escupiña grabada (Venus verrucosa) (..). En catalán se documenta, ya en 1406, la voz copinya para designar a la «concha»; el DCVB define nuestra variedad como «copinya gravada: la que té la closca estriada o verrugosa» (III, s. v. copinya). Si la etimología es, como el DCVB señala sin mucha convicción, el latín conchylium, las formas con es- inicial estarían contaminadas por escopinya «saliva»

A la nota 2 hem vist un blogger occità comentant el fet que algunes espècies han desaparegut del litoral. Ja fa segles que l´acció de l´home posa en perill algunes poblacions:

Cloouvisso. (Fr. Clovisse, venus treillissée. Sc. Venus decussata). — Aoutreifes, su lou rivaji de Marsiho si pescavo de varai de cloouvisso e dei bouenei, mai despuei qu'an enfrounda lei plajo de San-Jan finco a Lestaco resto plu fouesso sablo mounte lei destraouca.  http://www.cieldoc.com/libre/integral/libr0844.pdf  

 I des de València (gràcies Joan Colom) ens fan arribar aquesta (mala) notícia:  

    Científicos de la UPV intentan salvar la tellina valenciana

                                                                          ********************

 Vegem la cloïssa i l´escopinya gravada en un llibre recent; i, tot i que la identificació precisa és difícil, vegem-les també en un de molt antic, el clàssic de Rondelet:

 

https://issuu.com/brau-edicions/docs/issuu_mediterrania_cat 

 Diguem alguna cosa més sobre la identificació dels bivalvs de Rondelet; el segon és una cloïssa però podria ser alguna espècie germana de decussata com V. aurea. Aquest article per exemple identifica el mol.lusc de Rondelet fent servir un salomònic: Ruditapes decussatus et/ou Venerupis aurea. De fet a alguns indrets sembla més abondant aquest germana de mida més petita (però recordem el que hem vist a nota 2), com ens mostra aquest llistat de freqüències de 4 de les espècies que veurem aquí:

                            A.Tarruella, J.López; Moluscos marinos del Baix Camp (2006)

El primer bivalve sembla l´escopinya gravada però també podria tractar-se d´alguna espècie semblant, com la xirla o rossellona,  Chamelea gallina

Alguns diccionaris clàssics consideren que es tracta de la gravada 

                                          Dictionnaire des sciences naturelles

 però altres textos l´identifiquen amb la rossellona -de fet escopinya gravada i rossellona són tan semblants que en francès són anomenades respectivament praire i fausse praire (en occità els noms també estan basats en el mot preire)-. Veiem per cert de nou l´ús de clonise o clovisse en francès i com pot designar aquestes dues espècies -i també la tellerina, Donax trunculus- (veg. la nota 2).

                                                              Journal de conchyliologie 1850

Al fragment de sota semblen tornar a identificar el mol.lusc de Rondelet amb V verrucosa -la cloïssa d´Adamson- però el text ens interessa sobretot perquè explica els motius de la denominació piperone: 

                                                Christophe E. Favart D'Herbigny.- Dictionnaire D'Histoire Naturelle

Sigui quin sigui el mol.lusc concret, aquesta cloïssa marsellesa de Rondelet no sembla cap de les actuals cloïsses catalanes -i occitanes-, i al Diccionari de Cuvier mostren estranyesa pel fet que Rondelet anomenés així una espècie que no és V. decussata4

 Belon l´a (..) plus spécialement appliqué [el nom  péloris] à une espèce de vénus, qu´on nomme clonisse à Marseille, et qui est la V.treillissée [decussata].  Rondelet, en la désignant sous la denomination de pélorde (..), figure également une espèce de venus, et peut-être la même; mais il (..) appelle clonisse une autre espèce

                 Dictionnaire des sciences naturelles, dans lequel on traite méthodiquement...

 4.- El text citat segueix Quant à la came péloride de Rondelet,il paroit que c´est plûtot une lutraire. Aquesta equivalència va ser rebutjada per malacologistes posteriors com Deshayes:

                                                Gérard Paul Deshayes; Traité élémentaire de conchyliologie (1839) 

   El Trésor, ho veurem, dóna com a bona l´etimologia segons la qual pelorida significaria 'de mida monstruosa' 

                                                                     

 Com que també la denominació lígur i toscana (existent en occità sota la forma arseli) arsella, citada per Rondelet, s´aplica sobretot  a la nostra cloïssa, semblaria que el montpellerenc va traspassar tots els noms d´una espècie a una altra, de V.decussatus o espècie similar a V.verrucosa o similar. 
 Però en primer lloc no només el nom arsella acaba (o comença) designant altres espècies -entre elles V.verrucosa, a la nota 2 l´hem vist aplicat a les escopinyes- i tenint un sentit general, sinó que les denominacions vènetes piperone i similars sí que semblen aplicar-se de manera força general a V. verrucosa i V. gallina -i per tant en aquest cas Rondelet hauria fet correctament l´equivalència. Veurem en més detall aquests noms locals al final de l´entrada. 

 I segon, una separació entre les denominacions clovisse i palourde sí que existeix -però actualment aplicada a les dues cloïsses aurea i decussata respectivament: alguns textos provençals antics les separen clarament, i aquest blogger ja citat més amunt  encara ho va fer insistentment fa pocs mesos.  Potser Rondelet no va aplicar "correctament" els noms però en tot cas sabia el que feia en separar-los:

Annales du Musée d´histoire naturelle de Marseille (1897)

                                                       La lenga deu Grau de Palavas (2012)

La mateixa distinció feta per un autor anglès -que considera les dues denominacions 'franceses':

Andrew Dalby; Empire of Pleasures (2002)

     
                                                         ********************************

arribats a aquest punt, s´imposaria un estudi aprofondit -que no estem en condicions de fer- sobre aquest mot palourde; interessaria saber-ne pel cap baix dues coses:
-en primer lloc l´etimologia 'llunyana' -és a dir, si veritablement prové d´aquest grec peloris 'monstruós' però en canvi va arribar a aplicar-se a mol.luscs gens monstruosos. Opinions a favor i en contra d´aquesta derivació:

Quant aux palourdes, elles ont été ainsi nommées du mot pelorios, c'est-à-dire, monstrueux, car la péloride (palourde) est plus grande que la came, et en diffère aussi par la forme  http://remacle.org/bloodwolf/erudits/athenee/livre3.htm#93a

Αἱ δὲ πελωρίδες ὠνομάσθησαν παρὰ τὸ πελώριον. Μεῖζον γάρ ἐστι χήμης καὶ παρηλλαγμένον.

Trésor: Du lat. pop. *pelorida, empl. comme nomin. de l'acc. de peloris, peloridis,gr. πελωρις,-ιδος «huître d'une grosseur énorme», dér. de πελωρ «prodige, monstre».

 en aquest diccionari (dictionnaire Audouin, 1823) pensaven de manera ben diferent:

 Les Pélorides, ainsi nommées, selon les anciens, parce que les meilleures se pressaient près du cap Pelore en Sicile, et que quelques modernes ont confondus à tort avec les Palourdes des côtes de France, ont été mentionnées sous ce nom par Athénée; celle que Rondelet figure avec son Animal (loc. cit., p. 14) paraît être un Solen http://darwin-online.org.uk/content/frameset?pageseq=1&itemID=A743.03&viewtype=text 

                                                           Histoire de l'Académie royale des sciences

(comentem també que segons aquest interessant article, tot i que en grec -també modern- pelòrios vol dir 'gegantí', l´origen primer "geogràfic" del mot referit al mol.lusc sembla més probable)
  
-En segon lloc, donat que a la costa llenguadociana-provençal no és ben bé un sinònim de clovisse, convindria saber si és mot d´origen occità o 'importat'. Al Dictionnaire de Cuvier (ja vist més amunt) semblen considerar que l´ordre cronològic d´expansió del mot és des del Llenguadoc a l´Atlàntic

 

                                                                      Dictionnaire des sciences naturelles (1825)

 però d´altra banda s´acostuma a considerar -també per part d´autors occitans- que el mot és originari de les costes atlàntiques, i que de fet no designa cap espècie mediterrània:

Clovisse

Coquillage comestible (prov. clauvisso  (..), voisin de la palourde de l'Océan.  http://jcautran.free.fr/archives_familiales/loisirs/poissons.html

Palourde: Autre nom de la clovisse. Celui qu’utilisent les «estrangers». http://www.apvf.org/poissons%20malcor/P.pdf

Rondelet va ser conscient dels problemes d´interpretació del mot -ja hem vist al seu text de més amunt que no veia clara la derivació de pelorda d´un grec peloris 'monstruós' i n´intentava donar una possible etimologia occitana -que potser seria en el fons la mateixa del mot fr. balourd (castellà palurdo)? de vegades les etimologies són més properes del que sembla, com bé comenta un amic aquí-.
 De fet ja hem vist que va parlar d´una banda del mot pelorda com si fos autòcton occità (però és un mot que no trobem en cap diccionari de la llengua d´òc), i de l´altra d´un palourde 'importat' de la costa Oest (d´etimologia també dificilment reconduïble a peloris); dues paraules diferents o una mateixa provinent de l´oest però tan arrelada a terres occitanes que va servir per poder fer una distinció entre espècies semblants?. Recordem el seu text vist en nota 4:

                                               

En un dia de mala mar, una platja de Cambrils era plena de petxines; en mig minut en vam arreplegar unes 20. Lluentes, ous, navallons -Lutraria lutraria, n´hem parlat a nota 4-.. Però també hi havia una caixeta (o peu de cabrit, en parlem més avall) i una escopinya gravada -o potser una espècie semblant?-

abans de passar a les denominacions basades en 'arca', una breu cita d´un llibre publicat fa unes setmanes:

(..) es van aixecar gratacels a la part de Llucmajor amb el corresponents aplaudiment d´alguns i el rebuig silenciós de molts (..) A la platja va aparèixer un mur de formigó (..) van desaparèixer les dunes de primera línia (..) i al final, ja no va haver-hi algues ni més copinyes M.Cabellos; La platja de Palma (2017) p. 89  

A la Ligúria i a moltes altres zones d´Itàlia arsella designa la cloïssa (T. decussatus) però no només. Ho il.lustrem ara amb exemples; els 3 primers són lígurs -els ex. 1 i 2 provenen dels diccionaris Paganini i Casaccia respectivament-. El 4art és sard: 

 Arçéla – Amigdala decussata. L’Arçéla a l’é ina cunchiglia faita a övu, traversà da sutìře righe a rageira ch’i se incruxa cun autre righe centràe. (..). A l’à in diametru de trei di. A l’é bona da mangià

.http://impariamoilventimigliese.altervista.org/pesci_e_bestie_de_marina_intu_parla_ventemigliusu.pdf

Efisio Marcialis; Vocabolari (1913 i 1914)

arsèlla s. f. [dal genov. arsèla, che è il lat. tardo  arcella «astuccio»]. – Nome region. (Liguria, Toscana, ecc.) di varie specie di molluschi bivalvi e in partic. della vongola.  http://www.treccani.it/vocabolario/arsella/ 

 A parte l’usanza di chiamare così la tellina in Versilia, può designare (..) la vongola Venerupis aurea,detta anche longone o lupino (..). Più piccola della verace (..) 
 in Toscana è talvolta chiamata arsella pelosa l’arca di Noè o mussolo,in Liguria si usa questo nome per definire il cuore edule o cocciola e anche il tartufo di mare [l´escopinya gravada, V.verrucosa]; infine molti chiamano arsella nera la vongola nera,un tipo di verace.  http://www.pariolifotografia.it/public/05%20ARSELLE%20E%20TELLINE.pdf

A la costa occitana i fins a la Catalunya Nord existeix una denominació  arcèli -amb aquesta enigmàtica "i" final-. Ja la trobem al diccionari llenguadocià de Boissier de Sauvages (1785), i la recullen molts altres autors; Alibert li dóna un sentit molt general al segon dels seus textos que pengem:

     L. Alibert; Glossaire des termes languedociens employés par les pêcheurs du littoral Audois (1941)

arca, f. Coffre; arcade, arche de pont; coffre à pain, Rgt.; coffre à linge, Quer.; coffre à grains, Aur. Dér. arcassa, arcasse (derrière de la poupe d'un vaisseau). arcèli, m., coquillages divers: vénus, lavignon. Syn. clausissa   http://mertyl.free.fr/dico/alibert.pdf

Louis Boucoiran; Dictionnaire analogique et étymologique..(1898)

G. Azaïs; 

                    Dictionnaire des idiomes languedociens : étymologique, comparatif et technologique (1864)

L.Torreilles; Pêcheur au pays des rascasses (1997)

També trobem el mot a Palavas - a prop de Montpeller-, on ja hem vist que arcèli i clovisse són sinònims per designar una petita cloïssa -V. aurea:

 arceli procède de arcella (petite boîte) quand “clovisse” est tirée de claudere (clore, fermer) et la “palourde”, du lat. pop. pelorida, dénomination d’origine grecque spécifique (..)

ARCELI n.m.lat.arcella (petite boîte):Clovisse (tapes aureus) CLAUVISSA (..) lat. Claudere: Clovisse;une petite palourde;V. arceli.

A Marsella, segons aquest llibre, els exemplars petits reben una altra denominació, velo5:

Besourdo (Fr. Sourdon. Sc. Venus decussata). — La besourdo es uno especi de cloouvisso qu'a la formo daou mourgue e que vieou din la sablo. 

Cloouvisso. (Fr. Clovisse, venus treillissée. Sc. Venus decussata). — Aoutreifes, su lou rivaji de Marsiho si pescavo de varai de cloouvisso

Velo. (Fr. Petite clovisse. Sc. Venus decussata). — La velo es uno cloouvisso un paou pu pichouno que leis aoutrei, e que vivon e si pescon din lei mumei foun de sablo vo de fango (V. Cloouvisso). 

http://www.cieldoc.com/libre/integral/libr0844.pdf 

 5.- La mourgue citada al començament d´aquest text provençal és una escopinya; el nom significa 'monja', i, com a curiositat, aquí tenim la monja i el capellà -prèire- juntets:

 Ja que parlem d´arques: un dels bivalves més interessants de les nostres costes, l´arca noae, el peu de cabrit,  -Zampa de vacca a la Ligúria, tot i que hem vist en un text més amunt que també és anomenada arsella pelosa- rep a punts de la costa catalana el nom  caixeta; per exemple al Nord, a algunes localitats de la Costa Brava, i al Sud, al País Valencià; també a Cambrils és anomenada així. Però en canvi segons veiem en un comentari trobat a Internet, a l´Ametlla de Mar, molt a prop de Cambrils, tot just uns kilòmetres al Sud direcció País valencià, rep el nom Potes de Bacó. Un tema a investigar. 

       També interessant i "investigable" el fet que aquest mateix mol.lusc, anomenat mussolo al Vènet, rebi a parts de la Pulla un nom que significa també 'flonjo' i 'gat/a' -cf. català de Mallorca: 'moix'. 

     http://www.parlamanfredoniano.com/m/mosce/                                                                                         imatge de WP
                                                                  

                                                  ******************************

Acabem amb una mena d´apèndix sobre les denominacions vènetes (o el que en sabem) dels mol.luscs en qüestió. Bàsicament són caparossolo i similars -basats en capa, 'petxina'-, i els que fan al.lusió al sabor picant de l´animal -els biberone o piperone  que va reportar Rondelet- 

 Als primers dos textos que pengem a continuació, un dels quals s´està referint específicament a la zona costanera a nord de Venècia, ja al Friuli, veiem com caparossolo és el nom de la nostra escopinya gravada.

 Però a partir del 3er text, caparossolo designa ja la cloïssa, T Decussatus, i beberassa biberone o similars corresponen a V.verrucosa i V. gallina. 

Aquestes denominacions sembla com si s´haguessin creuat donant-ne altres de l´estil Beverassa o Caparon.

A la Romanya -és a dir al sud del Vènet- s´ha donat un altre creuament, en aquesta ocasió amb el mot dialectal per 'pobre/a' (vegeu aquest completíssim article); el text 4 sembla fins i tot donar-nos alguna forma dialectal intermitja. En aquest article i el que citem al final encara creuen en l´etimologia popular: el mot i el concepte pobre/a seria a l´origen i peverazza etc en serien derivats. 
 A la següent regió anant direcció Sud, als Abruços, el nom d´alguns mol.luscs torna a ser similar al nom vènet: paparazzo; vegeu també aquí. 
 Per una (llarguíssima) llista de derivats de capa, vegeu aquest volum del Lessico Etimologico Italiano, en línia des de fa pocs dies

 Total, que els venecians/es encara semblen tenir clara la distinció entre els nostres bivalves; per això no és estrany que -tal i com ens explica aquest blogger- si en un restaurant a algú li ofereixen un genèric 'vongole'  demani un aclariment: 

  xèli caparossoli o bebaràsse? 

  Arnould Locard; Les huîtres et les mollusques comestibles (1890)

     AAVV; La foce dell´Isonzo (1998)                                        fotografia extreta de www.parks.it

[els mol.luscs coneguts com a vongole veraci,  Venerupis decussata] sono chiamati (..) caparòssoli, che è un vezzeggiativo di capa, cioè "conchiglia"[1], e vanno distinti dalle pevarasse[2], che sono invece le vongole comuni (Venus/Chamelea gallina) https://it.wikipedia.org/wiki/Caparozzolante

                                                                   Dictionnaire classique d'histoire naturelle, Vol. 2 (1822)

 Giuseppe Olivi; Zoologia adriatica.. (1792)

                                       Giuseppe Boerio; Dizionario del dialetto veneziano  (3ª ed. 1867)

 VONGOLA (Chamelea gallina) (.. ) Un tempo veniva raccolta sulla riva del mare e considerata il cibo dei poveri, di qui il nome di “poverazza“

   http://gaccostadeitrabocchi.it/storie-di-mare/curiosit%C3%A0/gli-abitanti-delladriatico