dijous, 21 de gener del 2016

occitans o càntabres?


  •  Presentació de les espècies Pagellus acarne i P. bogaraveo
Els noms catalans acceptats avui dia per les espècies Pagellus acarne i P. bogaraveo són respectivament Besuc i besuc de fonera o de la piga 1. També les variants quelet/calet pel primer i patxano o goràs o calet de la piga pel bogaraveo. Com que la cria d´aquesta segona mena viu més a prop de la costa i no té la característica taca negra dels adults, va ser presa durant molt de temps per una altra espècie diferent  i per tant va rebre una altra denominació: boga-ravell. El peix gran amb la taca rebia el nom científic Pagellus centrodontus i el petit el ja esmentat Pagellus bogaraveo. I és que la qüestió dels noms (i de les classificacions científiques) d´aquests peixos ha estat sovint envoltada per la confusió; ja hem vist que és un tema recorrent en ictionímia i remetem un cop més al llibre de M. Duran o al clàssic de Cuvier per fer-nos-en una idea (però veurem algunes imprecisions del propi Cuvier, que per exemple va seguir separant el besuc de la piga i el boga-ravell com a espècies diferents).


El besuc o besuc blanc -Pagellus acarne- i el besuc de fonera. El primer té una taca negra a l´aixella de l´aleta dorsal, el segon una de més gran i damunt l´aleta; però els joves del besuc de fonera -els boga-ravells- no en tenen, de taca, i això va generar el convenciment que hi havia dues espècies: Pagellus bogaraveo Pagellus centrodontus (vegeu p. ex  Cuvier). Avui dia P. centrodontus es considera sinònim del P. bogaraveo.
 A l´actualitat encara veiem les consequències de l´equívoc i així, a la seva fantàstica web Enrico Malan parla separadament d´un P. centrodontus -denominat en el dialecte local pàgaru bésügu- i d´un P. bogaraveo; d´aquest segon diu, amb tota la raó, que no té taca al dors; però la foto al costat ens mostra un exemplar que sí que en té: segurament l´Enrico va cercar una imatge de P. bogaraveo -recordem que és el nom "bo" de l´espècie- i en va trobar una d´un adult:

   


En un altre punt del seu estudi, però, ja cita només 2 besucs: Autre calitàe cumüni int’e marine d’a Ligüria i sun (..) e diverse calitàe d’i pagari: pagaru testun, pagaru pànciu, pagaru bufa, bugaruvela (Pagrus pagrus, Pagellus acarne, Pagellus erythrinus, Pagellus bogaraveo)

El nom llatí -i grec- d´on prové la denominació científica acarne va designar a l´antiguitat un peix no identificat -vegeu Cuvier- i és el que sembla mantenir-se en les denominacions italianes del mero i del dot, i en la catalana d´aquest segon peix -xerna-. Tornem a parlar més avall del mero: 



  •  Identificacions i confusions 

El que va dir Rondelet
: d´una banda va parlar d´una espècie, poisson Acarne, clarament identificable com el nostre besuc, però de la qual estranyament no hi havia noms populars a l´època -només el que encara ara designa el pagell a gran part d´Itàlia, fragolino-. Rondelet coneixia el nom bezogo però aplicat, segons va dir, al que sembla el nostre pagre2




d´una altra va descriure com a espècie diferent el que sembla ser l´aleví de P. bogaraveo, el peix que actualment es continua anomenant bogaravell o similars a molts punts del Mediterrani; aquest nom, en vincular la boga amb l´afegit ravell, 'peix de poc valor'3, va fer que alguns autors -començant pel propi Rondelet- el consideressin una espècie germana de la boga4

  Quin és l´adult de P. bogaraveo, el besuc de la piga o de fonera, a Rondelet? sembla que no n´hi ha -i sent una espècie que viu molt lluny de la costa trobaríem de fet possible que no n´hagués vist mai cap exemplar -De fet en un llibre molt més recent, el vocabulari de la parla de Palavas, vila de pescadors a pocs kilòmetres de Montpeller, no apareix l´espècie-. 
 Segons Cuvier, però, el besuc de la piga sí que apareix a l´obra de Rondelet: es tracta del peix que el montpellerenc va anomenar, seguint Aristòtil, orphós.


 Nous lui rapportons (..) l´orphus de Rondelet.(..) Il n'y marque pas cependant la tache noire de l' épaule.(..) Willughby (..) ne parle de l orphus que d'après Rondelet,et en avouant (..) que ce poisson lui est inconnu.(..) Aujourd'hui c'est le mérou que les Grecs modernes,au moins ceux de Morée, nomment orphos et rophos  

 ja veiem que aquesta equivalència orphós-P. bogaraveo és poc evident: primer, perquè la descripció de l´orphós no coincideix exactament amb la del besuc de fonera, segon, a Grècia el nom és aplicat al nero o anfós5, i tercer: alguns autors que en van parlar van admetre que no podien identificar aquest peix orphos.


 Tornem al peix Acarne de Rondelet: tot i que és estrany que només conegués un nom popular del peix -fragolino-, quan en català per exemple el nom besuc està atestat des de començaments del segle XIV, ja hem dit que la descripció coincideix amb P.acarne. El llibre de Miquel Duran reporta aquesta cita de Delaroche
il est probable que c´ est le même qui a été designé par Rondelet, sous le nom d´acarnan..Il a une têche noire à la base des nageoires pectorales (..)à Iviça (..) on le désigne sous le nom de besouch

Curiosament, Cuvier no va tenir en compte aquest text i va dir que Delaroche no havia descrit ni anomenat el besuc 
                             Cuvier; Histoire naturelle des poissons, 6, p.194

Pengem un extracte de l´obra del gallec Cornide citada per Cuvier; al paràgraf llarg hi trobem els noms castellans dels nostres peixos, al següent una crítica a Rondelet:
                           J. Cornide; Ensayo para una historia de los peces.. (1788)

La crítica a Rondelet, causada segurament pel fet que fes servir el nom besugo per designar el pagre, és incorrecta: segons Cornide Rondelet hauria fet l´equivalència besuc/erytrinus i besuc de la piga/pagrus quan en realitat l´erytrinus del montpellerenc és el pagell i el pagrus és el pagre; ja hem vist que a Rondelet el besuc és l´acarne -i que el besuc de la piga no apareix-. Aquesta roda d´interpretacions errònies la va completar Cuvier escrivint això:



Quan en realitat és obvi que la taca del text de Cornide és a l´aixella (manchitas negras en los encuentros de las aletas jugulares) i que per tant descrivia el besuc i no el besuc de la piga

Però el més interessant per nosaltres és algun dels noms dels peixos que cita Cornide6, i que tornarem a trobar de seguida.

  • Denominacions populars
-Bogaravell. Ja hem vist la teoria de Rondelet sobre l´origen del nom -boga+ravelha. Alguns diccionaris catalans relacionen revell amb una planta: revell 'ullastre', del ll. rebellis 'rebel'

Als diccionaris italians veiem una primera accepció de rovello també relacionada amb ll. rebellis, però és la segona la que fa referència als nostres peixos: aquest nom rovello -en genovès roello- estaria relacionat amb un altre nom de peix, rovella o roviglione, i tot plegat seria una referència al color vermell: lat. rubellio -onis, der. di ruber «rosso» Recordem per cert que un altre peix de la família, el pagell, també rep noms relacionats amb aquest color

La primera part del mot boga-ravell seria 'boca', segons aquest llibre:


-Goràs. Duran (op.cit. Vol.II, p. 36) el considera una adaptació del castellà goraz, mot d´origen controvertit (vegeu diferents etimologies aquí o aquí). Desconeixem la relació -si n´hi ha- d´aquest ictiònim amb d´altres com Goro, citat per Risso, i que segons Cuvier correspon a una xucla.

-Ja hem vist que per Rondelet besuc sembla la denominació espanyola del pagre. Però per Mistral -i molts més- el nom provindria del mot occità per 'guerxo', fent referència molt probablement a la mirada d´aquests peixos d´ulls tan grans -hem vist que el ventemigliusu sembla conservar un accent a la primera síl.laba -bésügu- que potser és l´originari-

                                       http://www.lexilogos.com/provencal/felibrige.php?p=10278
   
  El pagell, peix germà, rep en sard la denominació lemaru; el nom segons Barbier pot estar relacionat amb els ulls grans i adiposos.   Sembla per cert un cas similar al d´una de les denominacions de la llissa: caluga: segons el diccionari de l´enciclopèdia prové de 'cala' però en Miquel Duran (Els noms dels peixos.. Vol 2 p.227) ens recorda l´etimologia més probable: l´occità caluc/ga 'miop', aplicat a les llisses per descriure les parpelles adiposes dels peixos de la família-

 Per un possible origen genovès del mot besugo, vegeu aquest article de Fiorenzo Toso.

 Segons en M. Duran la denominació besuc correspon a P. acarne. Sembla fora de dubtes, però, que en algunes varietats és principalment a P. bogaraveo a qui se li aplica el nom (sol o no, com a la denominació catalana besuc de la piga o de fonera). Pel niçard A. Risso, per exemple, el besuc era el nostre besuc de la piga7
                                                 A. Risso; Ichthyologie de Nice
                     
A continuació va donar el nom niçard de P. acarnegieudo, recollit també per Mistral. (hem trobat també el nom escrit CieoudoNo sabem gaire cosa d´aquesta denominació, qualsevol informació serà benvinguda; Mistral va semblar relacionar-la amb el prov. giéure, lat. gilvus, gris cendré):

                                  http://www.lexilogos.com/provencal/felibrige.php?q=gieu

En aquest llibre trobem els termes intercanviats -giéudo aplicat a centrodontus, besuc a acarne -remarquem per cert que besugo és mot femení en occità i correspondria a una grafia besuga, i potser en el manlleu lingüístic des de o a l´occità, el gènere va ser reinterpretat; segons Mistral, el nom català del peix també és aquest, besuga-:
                      Carle Arnoux; Lou breviàri dóu gènt parla prouvençau

              http://www.lexilogos.com/provencal/felibrige.php?p=10278 


        Barbier fils; RLR


J.M. Réguis va oferir un resum de les denominacions provençals/nissardes de les 3 espècies -ja sabem que en realitat dues- semblant al de Risso. Això sí: amb el topònim càntabre Laredo partit com si fos article+substantiu. No sabem si és error de l´autor o de la terminologia popular. En tot cas és interessant aquesta dependència càntabra a la denominació provençal:


-Pancho -l´hem vista al text de Cornide- o panchito són denominacions castellanes del besuc. Segons wikipedia o aquesta web designarien especialment les cries del besuc de la piga.Vegeu també aquí. Les citem perquè si cerquem en aquesta completíssima web més denominacions del besuc de la piga trobem les variants panchano, pachanete o pachan, cada cop més semblants a la denominació d´algunes localitats catalanes, com el patxano de Cambrils. 
´L´origen de la denominació segons la RAEDel lat. pantex, -ĭcis, panza. Vegeu també aquí.

 Curiosament retrobem la denominació a Ventimiglia, aplicada a P. acarne: 

  Hem vist més amunt que Rondelet no coneixia noms locals del besuc. Alguna web dóna per Gènova el nom Cua-russa però en general a la Ligúria aquest peix sembla rebre denominacions prestades -com aquest panciu-, o directament no tenir-ne, de nom -de fet a moltes altres llengües les seves denominacions depenen de les d´altres peixos, vegeu notes 2 i 7-aquest antic text sobre la pesca a la Ligúria va deixar en blanc la casella del nom de l´espècie:  
                                     C.Parona; La pesca marittima in Liguria 1898

Tampoc trobem cap denominació al diccionari de Paganini:


                                             Vocabolario domestico genovese-italiano: con un' appendice zoologica

 Veiem per cert que en aquests vocabularis genovesos l´adjectiu bufo s´aplica al pagre, no al pagell com a Ventimiglia; recordem els noms ventimigliesos, per poder comparar:





   En provençal també hi ha una denominació relativa a la testa del pagre -anomenat per Mistral Pagrus orphus-:


  Per un dels autors vistos més amunt, el nom correspondria al peix mabre:
                                         Carle Arnoux; Lou breviàri dóu gènt parla prouvençau: 


                                   ************************************

Acabem amb un apunt sobre un altre peix: hem vist un peix orphós que sembla l´actual nero o anfós. No podria ser que aquesta segona denominació catalana anfós (que pel que sembla arriba, en diferents variants, fins a punts de la Ligúria), que s´acostuma a considerar una al.lusió a l´aspecte “imperial” del peix- fos una adaptació humorístico-popular del nom grec, per tal de donar-li un aire més familiar?
En aquest text que pengem a sota veiem que aquest nostre suggeriment (no arriba a ser ni tan sols una hipòtesis) potser topa amb el fet que en algunes contrades el peix rep el nom de rei -però aquesta denominació podria ser posterior i consequència de la denominació  anfósEn tot cas hi trobem també la consideració que el nom del peix és transformació popular d´un mot, -en aquest cas àrab-. 
És curiós d’observar que el mateix peix és anomenat també rei, reiet i moll reial; ¿no podria esser que en alguna contrada catalana, en lloc d’anomenar-lo rei, li haguessin posat el nom propi del rei (Anfós)? Per altra part, podria esser també que l’origen d’anfós fos l’aràbic al-h ūt, que hauria donat directament *alfot i que aquesta forma hagués estat canviada en alfons o  anfós per etimologia popular del nom propi Alfons. Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana XVI p. 109




1.- També en alguerès; vegeu per exemple aquí i aquí. o vegeu aquest llibre:

2.- En algunes localitats lígurs el pagre és anomenat bezugo; ho veiem aquí per exemple. I ja hem vist que a Ventimiglia la majoria de noms d´aquests peixos similars són una combinació amb el nom pàgaru; així, el  P. centrodontus és el pàgaru bésügu

  D´altra banda veiem també la relació entre les denominacions besuc i pagell (emparentada aquesta segona amb 'pagre'; a Ventimiglia el pagell és anomenat pàgaru bufa; Risso va situar Pagellus acarne dins el gènere Pagrus); no només s´inclou els besucs dins el gènere Pagellus, sinó que aquesta mena de dependència la trobem també en les denominacions italianes o franceses -en fr. els noms són pageot acarné i pageot rose pel besuc i el besuc de la piga- i en algunes denominacions "dialectals": segons aquesta web els dos besucs (i també l´oblada), reben a diferents punts del Vènet un nom que és variació de la denominació local del pagell ('alboro')albaro bastardo; i el pagre és anomenat albaro pagro. A sota veiem una altra denominació basada en alboro
                        Giuseppe Boerio; Dizionario del dialetto veneziano


 Un resum de tot plegat, de la ploma de Cuvier (op.cit. p.179): Les noms de pagel et de pageau,dérivés de pagrus,déjà donnés à ce poisson du temps de Rondelet,subsistent encore sur nos côtes de la Méditerranée.A Rome il s'appelle fragolino,ce qui est aussi une dérivation de pagrus; à Venise arbore (..) ou alboro (..) Les auteurs du seizième siècle ont (..) rapporté au pagel l´erythrinus d'Aristote,dont le nom,qui indique une couleur rouge,a été rendu par rubellio dans la traduction de Gaza

3.- RAVELLE : Voir aussi à bogue ravelle. Du provençal ravèu qui signifie rebut, une ravelle se situe à mi-chemin entre le ravan ( qu’on garde encore) et le frachan (qu’on jette)http://www.apvf.org/poissons%20malcor/R.pdf

              F.Mistral; Tresor dòu Felibrige

En català, tal i com ens recorda el DCVB: Raballa; barreja de peix menut de diferents castes (Ross., Empordà, Tarr.)

Un altre mot occità per indicar una cosa de poc valor, com per exemple el peix petit, és ramenta -gitar li rementas en un conteneire, diuen en niçard-:
Ramente (Prov.ramento) Chose de peu de valeur,bagatelle. Par exemple,petit poisson de soupe pour les chats (cf. peissalho),balayures
i no podem estar-nos de comentar que el mot ens recorda el lígur rumenta, 'escombraria' . En un comentari a internet vam llegir un cop:
Una volta, da ragazzo ne ho pescato uno [un peix sabre] a Pegli. L’ ho portato a casa tutto fiero e mia mamma mi ha detto di tutto. L’ ha gettato, intimandomi di non portare più a casa di quella… rümenta


no diem que sigui la mateixa paraula, entre altres coses perquè no podem explicar el canvi fonètic a/u; que no és exactament el mateix que hem vist entre ravell/ruvela perquè en aquest segon cas la u venemigliusa correspon al so u i no a /y/-: 

 Tampoc tenim clar si el ravèu (i variants) a la base del nom del peix té a veure amb el també occità Rabaudar (i variants): 'cercar, remenar (especialment entre coses sense valor)', verb amb un probable equivalent lígur: ravatandu int´a rumenta remenant entre l´escombraria diuen en aquest conte savonès.
        https://archive.org/stream/dellidiomaedell01randgoog#page/n219/mode/1up 

 Potser relacionat amb tot plegat el nom llenguadocià del corball de sorra:  rabanenco. En parlarem en un altre moment

  4.- Vegem per exemple el recorregut que va fer Duhamel; va començar parlant de dues espècies que segons Cuvier -i de fet segons el propi Duhamel- semblen la mateixa: el besugo i el Calet pels catalans (primer diu que és anomenat així a Seta, a prop de Montpellier)

aquest Besuc/Calet és també, continua, molt semblant al peix sense taca anomenat pilonneau o lagadec; aquests dos són, ens recorda Cuvier, el boga-ravell, però Duhamel no va fer aquest pas final en la identificació i per tant a la secció on parlava de la boga va seguir parlant d´una altra espècie, un boga-ravell sobre el qual va haver d´admetre... no saber quin peix era 


5.- en aquest estudi llegim: Orphus: il termine ορφώς indica un pesce di colore scuro; anche a Cipro è detto orphòs; probabilmente si tratta di Epinephelus marginatus.(Lowe, 1834), la cernia bruna o di Polyprion americanum (Bloch & Schneider, 1801), la cernia nera; ma va ricordato pure che Belone belone (L., 1758), l’aguglia, in Francia è chiamato orphie vulgaire. 

 6.-.Veiem al text de Cornide que en castellà (sobretot al Cantàbric) P acarne rep el nom d´aligote. També en euskera, allikot. Per més denominacions -entre elles un calé clarament relacionat amb els calet/quelet catalans, vegeu aquest article de Manuel Alvar, o aquest altre sobre els noms dels peixos als ports asturians.

 7.- Recentment hem aconseguit el número de la revista niçarda Lou Sourgentin dedicat al món de la mar. No hi trobem els noms dels nostres besucs i, de manera diferent a com va fer Risso, apliquen el nom besuc a l´aurada:

Hi hem trobat altres coses interessants; avancem que el nom que donen pel mero no és el que va donar Risso -anfoussou- sinó que sembla un encreuament de noms: lermou, lernia: goulu de mer ou mérou.   Creiem, però, que en realitat es refereixen no al mero, sinó a la xerna/dot.  De en aquest llibre marsellès que hem citat més d´un cop lernio és sinònim de cernie -nom habitual del dot- però els dos noms són aplicats a una escòrpora (la vermella, en català polla):  Cernie. (Fr. Scorpène de Marseille. Sc. Scorpena massiliensis). — Lou cernie, vo encaro lernio, es uno escourpeno (..) Es d'un rouje (..) vieou
el possible error potser prové d´una equivalència donada per Risso   

dimarts, 19 de gener del 2016

els noms clàssics dels molls

 article de finals 2021-començaments 2022; hi estem treballant encara

   Uns molls a Cambrils creiem que són molls de fang, Mullus barbatus; l´altre mena és el moll de roca -M. surmuletus-. En vam parlar en una entrada anterior


És un fet conegut que el nom Moll arriba fins al Maresme i que des d´aquí fins al Rosselló el nom català d´aquest peix (peixos) és Roger (amb alguna incursió de Moll a algun municipi, vegeu el llistat d´ictiònims municipal del llibre Ictionímia). A la costa llenguadociana i provençal trobem l´equivalent de Roger, Rouge(t), fins a Niça que ja fa servir l´ictiònim derivat del nom grec τρίγλη Trigle


A antics llistats de preus de peixos ja trobem aquesta repartició geogràfica de noms -però al tercer llistat, el de Toulon, veiem el nom Mol com a sinònim de Rogé

 Ordinacions de Balaguer, 1313, publicat per F. Carreras i Candi

Ordinacions de Roses, s. XV


llista de peixos de Toulon de 1433 i de Niça de 1445, publicada per Paul Meyer el 1909.

Per més llistats vegeu el llibre de M.Duran. També el que apareix al llibre d´Ordenances de Vila-real; o aquest , que arriba via twitter

 

Les denominacions derivades de  τρίγλη, però, deuen d´haver tingut en el passat més difusió encara, perquè Rondelet en va donar una com a pròpia de Marsella -que tot i ser més allunyada de Niça que Toulon potser era en aquest cas concret "més italiana" (o més grega o més lígur). Rondelet va considerar el nom Roget com a llenguadocià -sobre Moil, però, no va precisar gaire 


A la seva ictiologia de Provença -que inclou Niça- J.M.F Reguis encara donava molts derivats de Trigle com a noms locals -això era el 1880-


El niçard Risso va anomenar a la seva primera Ictiologia el moll de fang, l´actual M. barbatus, Rouget. Però a la segona edició tots dos són ja Streglies




Els monjos niçards menjaven Streglie. Ho veiem en aquesta imatge d´un llibre de comptes monacals de 1707, publicat a la revista niçarda Lou Sourgentin (2015)


Pel que fa a Itàlia: el toscà Pierandrea Mattioli va fer notar que els italians havien abandonat el nom llatí Mullus i adoptat el grec 





No completament, però: al text de Rondelet veiem que el nom (un dels noms) vènets no deriva de Trigle: Barbone. És interessant que, tal i com diuen en aquesta web grega, els grecs van donar a gran part d´Itàlia el nom del peix però han acabat fent servir el nom vènet:
Το παράδοξο είναι ότι σήμερα  οι Ιταλοί ονομάζουν το μπαρμπούν ι  με το αρχαίο ελληνικό τρίγλη-triglia, ενώ οι Έλληνες χρησιμοπο ιούν το ιταλικό όνομα μπαρπούνι .  

ja al text de  Rondelet vist més amunt trobem una combinació dels noms grec i vènet

A Ferrara (Emília) Russiol. Trobem el nom en aquest triple fragment de versions de Pinocchio que ja hem vist en entrades anteriors

Llibre romanyol del s.XVI. L´autor (Fiordiano Malatesta) va donar els noms vernaculars Barboni/Roscioli, i el nom italià (cultisme?) Muli -amb una sola L,com el del quadrúpede

Article sobre la pesca a Ancona amb llistes antigues del preu de peixos i presència del nom Roscioli

En aquest article (de la mateixa autora que l´anterior) sobre els molls trobem més exemples de la denominació Russiòl -i veiem que de vegades algun autor s´autocorregia i la subtituïa per Triglia. També hi trobem aquest text il.lustrat, amb els dos noms vènets: Barbone pel moll de fang, Tria pel de roca:



 Curiositat: un dels autors citats, P. Mattioli, va errar en les primeres edicions de la seva obra la sinonímia vèneta -va dir que el nom dels molls era Spari. Error rectificat a edicions posteriors:



Tornant a prop de Niça, a la Ligúria sí que les denominacions són "gregues"  

Treglia barbina, de fangu - Mullus barbatus A Tréglia barbìna a l’à u scafu cu’a furma alongà, in po’ atapìu ai lai, ch’u l’é recüvertu de scaglie de bon strepà

Treglia veràixa, de scögliu - Mullus surmuletus A Tréglia veraixa a l’à u murru alongau e in po’ de sbiecu d’â schina russa, i lai rösai cun tre o catru righe giaune pe’ longu e ina riga russuscüru. http://impariamoilventimigliese.altervista.org/pesci_e_bestie_de_marina_intu_parla_ventemigliusu.pdf 

desconeixem perquè a Ventemiglia el moll de roca, menys habitual a la Mediterrània que el seu germà, és la treglia veraixa. A altres textos veiem que el moll "vertader" és el de fang -també per Cuvier. Potser a Ventimiglia i a Niça és més comú M.surmuletus. En tot cas sembla que en català també existeix un Moll Ver, i que és de nou surmuletus 

                                A.Griera; Els noms dels peixos.(1913)

També a l´Alguer trobem l´ictiònim Trilla. Però en aquest text Rafael Caria demostra que l´ictiònim primitiu alguerès era Roger -tot i que amb una vida curta: als llistats de peixos algueresos va ser el primer en ser substituit per una denominació italiana







per cert que a nivell de terminologia científica, és el nom Trigle el que s´ha perdut: va passar a denominar no els molls -que són del gènere Mullus- sinó les lluernes, uns peixos que Rondelet havia ajuntat amb els molls sota el nom Surmulet. Ho expliquen Cuvier/Valenciennes aquí 


Parlem ara dels derivats de Mullus: l´estudi d´aquests derivats està, ho veurem, complicat per un problema afegit: a molts ictiònims, sobretot francesos, els noms dels molls i els d´uns peixos molt diferents, les llisses, s´han anat creuant  






El moll de la dreta és el de roca, amb un perfil del cap menya abrupte. Potser aquests molls són els que tenen una remotíssima semblança amb les llisses (com la de l´esquerra, pescada i deixada anar per un jove cambrilenc). Tan remota que no deixen de sorprendre les confusions entre els dos peixos 


Aquest és un text de referència de P. Barbier, on l´autor va afirmar que l´únic ictiònim derivat de Mullus era el català Moll. El francès Surmulet 'moll (de roca)' seria, a l´igual que Mulet 'llissa', derivat de Mul(us) 'Mul'. Teoria molt diferent a la de Littré que havia vist en Mulet (nom de llissa i moll) un simple diinutiu de Mullus












El Tresor de la llengua francesa i la Treccani -a la veu Muletto, nom sicilià de la llissa- sí que inclouen dins l´explicació etimològica el llatí Mullus, però perquè aquest hauria passat en algun moment de designar el moll a ser el nom de la llissa

Surmulet. [..] Réfection, d'apr. la prép. sur*, de l'a. fr. sor mulet, littéral. « mulet jaune brun » (de sor « jaune brun », v. saur, et mulet, n. de différents poissons) 

Mulet. [..] Dér. de mul « id. » (ca 1170, Guillaume de St-PairMont Saint-Michel, éd. P. Redlich, 469); du lat. mŭllus « id. »; suff. -et*, avec infl. phonét. de mulus (v. mulet1), l'aspect de ce poisson évoquant la lourdeur des formes du mulet.

mulétto2 s. m. [der. del lat. mullus, che indicava però la triglia; la stessa origine e trasposizione di sign. ha il fr. mulet]. – Nome livornese e siciliano di alcune specie di muggini.

aquí l´entrada Mullet es referix a les llisses però tota l´etimologia és posada en relació amb Mullet 'moll' -nom del qual  es diu, això sí, que seria un diminutiu de Mullus:
un cas semblant en algun diccionari actual

La teoria té un punt enrevessat però segueix sent acceptada a textos recents. Els noms dels molls no vindrien de Mullus -i de retruc el de la llissa tampoc vindria del seu nom llatí Mugil- perquè Mullus hauria passat a donar -via creuament amb Mulus- el de la llissa. I d´aquest segon,  Mulet, vindria ara sí el nom del moll

mul(l)us, au sens de rouget-barbet, ne paraît pas avoir connu une grande fortune dans les langues romanes [..] Une première recherche sur le site Fishbase ne nous a permis de relever que l’espagnol [sic] moll. Le Nomenclator aquatilium de  Gesner [..] ne recense déjà plus qu’une désignation vernaculaire du rouget qui puisse venir du latin mullus : l’ancien. français moïl relevé par Rondelet (et il donne la forme comme largement concurrencée par de nombreuses autres appellations dans le domaine français) [..] Voir sur ce point les notices étymologiques du CNRTL L’homonymie des désignations du quadrupède et du poisson, favorisée par les fluctuations dans la notation de la géminée, aura probablement entraîné un glissement de sens du rouget au mulet pour le poisson. La notice du CNRTL consacrée au fr. mulet note que l’aspect du poisson évoque la lourdeur des formes [..] du quadrupède : or cette ressemblance vaut peut-être pour le mulet, mais certes pas pour le rouget-barbet 


 Valenciennes va hipotitzar, però, que en el fons el nom de la llissa no era més que un derivat de Mugil -per mitjà de formes regionals com  meuille (nom que es troba a l´atlàntic,p.ex. al Peiteu; cf Mejèlle a le Marche; i veg. meuilles i meuilletz a les obres de Rabelais;)Cuvier/Valenciennes; Histoire naturelle des poissons vol 11 (1836)

En aquest llibre no descarten la teoria de Valenciennes però tampoc la influència posterior de la comparació amb el mul.

Diccionari etimològic on també fan derivar el sicilià Muleto de Mugil


En aquest diccionari bretó el moll és de nou una llissa vermella -però si Meill por venir de Mugil i Mullus, potser es pot contemplar un mot quasi idèntic per Moll derivat per la seva banda de Mullus i posteriorment desambiguat amb l´afegit de Sur

En aquest punt els comentaris de Barbier semblen molt pertinents:  el nom Surmulet sembla d´origen atlàntic, i estaria motivat no per la necessitat de distingir els dos molls -perquè barbatus és virtualment absent a l´oceà- sinó de distingir moll i lissa; i com que aquesta és més gran que el moll, Sur- no seria una referència a la mida sinó al color:







El que és indubtable és que  a l´Atlàntic els destins lexicals de molls i llisses han anat estretamet units.  A algunes enciclopèdies apareixen sota una mateixa entrada -fins i tot en aquelles que els consideren quite differents. En aquest llibre de 1867 encara els inclouen dins un mateix gènere: MULLET. A well-known fish, of which there are several species. The gray mullet, Mugil capito, and the red mullet, Mullus surmuletus, are the most common on the British coast. Al llibre també trobem un nom en vell anglès, Mowell -per la llissa, suposem

Ja Belon i Camus, traductor d´Aristòtil, advertien de possibles confusions





a una entrada anterior ja vam veure exemples de confusions, en recuperem alguna i n´afegim unes quantes:
una primera extreta del llibre d´en Miquel Duran






Un cas semblant (definició de mullet com a peix de la fam. Mugilidae, la de les llisses, però il.lustració d´un moll), trobat en un diccionari d´anglès americà -varietat en la qual, com veiem al segon text, mullet sol (sense l´afegit grey) hauria de designar la llissa













https://www.merriam-webster.com/dictionary/mullet
















https://www.collinsdictionary.com/dictionary/english/mullet

 Per tant mullet sol (sense el grey) seria la llissa en anglès dels Estats units, però veiem a continuació com el traductor americà d´Ateneu va fer servir efectivament el simple mullet per designar de vegades les llisses, però en altres punts va fer servir grey mullets, i en d´altres el simple mullet va designar els molls -anomenats també al llarg del text red mullet- o l´enigmàtic myllos















  més endavant en el text va traduir el diminutiu de triglé amb 'little mullets'

un altre exemple de traducció on el que l´autor clàssic distingia perfectament -d´una banda els molls de l´altra la llissa, cadascun amb el seu nom grec- era a la traducció sempre un mullet: les cartes (fictícies) d´Alcifró: a  l´original grec i la traducció llatina trobem noms diferents; les traduccions francesa i anglesa donen als dos peixos el mateix nom Mul(l)et



 

en un diccionari antic però penjat molt recentment a la xarxa fan entrar el Moil de Du Cange, que era el moll, dins la veu Meuil 'llissa': G.Musset; Glossaire des patois et des parlers de l'Aunis et de la Saintonge

a l´obra d´alguns naturalistes el gènere dels molls és anomenat Mugile (i les llisses, Mugil, entren dins el gènere Muggine)


Duhamel, per posar un altre exemple entre desenes de possibles, va trobar que els noms però també els gèneres dels peixos estaven relacionats




 en un altre punt, va anomenar les llisses mullus. 

En canvi això podria semblar un error però potser no ho és:
 El fet que vagi donar com a traducció alemanya de 'llissa' Meerbarbe, que és el nom habitual dels molls, potser no és del tot incorrecte: el mot sembla que es pot aplicar, secundàriament, a les llisses. Aquest cop el nou punt de contacte entre molls i llisses sembla el Barb: peix de riu amb barba però de forma semblant a la de la llissa

                                                            un barbel -foto WP-

Ja hem vist al text del diccionari bretó citat més amunt que el creuament del nom d´aquest peix (o peixos) de riu pot generar confusions. Un 

El primer traductor anglès de Plini, P.Holland, va fer servir Barbel pel moll; Mullet -atestat en anglès ja al s.XII- per les llisses
Of all other of good account,the Barble is
next, They are bred onely in the Northren sea

 

El que amb Holland pot no ser més que una tria terminològica, en d´altres autors és directament una confusió: com en aquest autor medieval holandès (ara d´origen, no de cognom) J.van Maerlant, que probablement no coneixia els molls i va anomenar el mullus de Plini Barbel, acompanyant el text de la il.lustració del peix de riu:
extret d´aquí
 
l´ambiguitat és present a algunes obres lexicogràfiques com la de Florio (1611) o la d´E. Coles (1676). Alguns autors assignaven el mot a les llisses i d´altres rebutjaven aquesta associació -Gesner (1558) Pennant (1769).





Els ictiòlegs britànics com Pennant ja van fer servir mullet tant per llisses com per molls, però no els van confondre i en van distingir els noms amb algun afegitó. Les llisses són el mullet o grey mullet, els molls són:
.Hill 1752: the bearded mullet (només en va citar un, M.barbatus no és habitual tant al Nord -però està en expansió)
.Pennant 1769: striped surmullet i red surmullet
.Yarrell 1836: striped red mullet/plain red mullet. (Els noms de Yarrell van ser considerats poc desambiguadors per Donovan, partidari de l´ús de Surmullet)