dissabte, 29 d’agost de 2020

Donzelle, Fadrins, Zebres i Tortugues... i canvi climàtic

L´estiu passat vam veure a Cambrils un munt de fadrins i julioles




en un dels videos es va "colar" un sarg Imperial


Fa una setmana a Barcelona més exemplars d´aquest sarg ratllat




 Parlem primer dels dos primers peixos, la juliola i el fadrí 



Coris julis i Thalassoma pavo. Una llista de noms científics sinònims  acceptats actualment per aquests dos peixos aquí i aquí  (imatge treta de https://issuu.com/brau-edicions/docs/issuu_mediterrania_cat)


Tot i ser de la mateixa família -làbrids- no són especialment semblants l´un a l´altre, però a la nomenclatura popular van sovint aparellats: veurem més avall que en provençal tots dos són Girelo; en català a Cambrils i altres ports tots dos són Donzelles (nom que també s´aplica a altres peixos -al Vènet, per exemple, al serrà); també en italià:

 donzèlla (..) Tra le varie specie:la girella (Coris julis), dai colori vivaci; la d. pavonina (Thalassoma pavo), anch'essa vivacemente colorata, frequente nel Mediterraneo. Sono specie ermafrodite: gli individui giovani sono femmine, che dopo una certa età diventano maschi
O en grec: γύλοι, οι α) κόρις ή ιουλίς coris julis β) θαλάσσωμα ο ταώς thalassoma pavo οικ. λαβρίδες

(γύλος seria un continuador del grec clàssic ιούλις
 , però vegeu els dubtes de Cuvier, derivats de la descripció del peix que en van fer Aristòtil o Atheneu)


No especialment semblants, diem, però sí tenen moltes coses en comú. D´entrada la bellesa, i també el fet que sovint se´ls troba junts. Altres trets en comú: 

 .Tots dos, a l´igual que altres làbrids, passen primer per una fase femenina i encabat masculina. Les diferències entre el dos estadis -sobretot de color, però important també veure que el mascle de la donzella i la femella del fadrí tenen una vistosa taca fosca al cos-  van fer que molts ictiòlegs dupliquessin les espècies. Aixì, el Coris Gioffredi de Cuvier i altres autors en realitat no és més que la femella de C.julisGirelle (..) Toutes ces variétés ont constamment la tache latérale noire alongée.(..) La Girelle Giofredi: Après ces variétés je crois pouvoir distinguer une seconde espèce, qui ne le cède en rien, pour la beauté des couleurs, à la précédente. Elle offre plusieurs variétés

en aquest estudi de començaments del s.XX encara les distingeixen:



Que J. Giofredi, tal i com llegim al text, sigui més petit i habitual és absolutament lògic: es tracta en realitat de l´estadi inicial (femení)

 En el cas del fadrí Cuvier/Valenciennes no van distingir dues espècies diferents: senzillament van dedicar una descripció "personalitzada", com si es tractés d´una varietat, al que avui dia sabem que és l´estadi sexual femení il y a des individus dont le corps est traversé par quatre ou cinq bandes verticales vertes. Souvent ces individus ont une grande tache bleue sur le dos et au-dessous de la fin de la dorsale épineuse


una opinió semblant:
Henri de La Blanchère; La pêche et les poissons (1868)

Segons altres autors, en canvi, aquests individus "amb taca" haurien de formar una espècie diferent:








   Richard Thomas Lowe; A History of the Fishes of Madeira (1843)

Tornant a la Juliola: en aquest text veiem que, de tota manera, l´opció que es tractés d´una sola espècie ja havia estat plantejada des de feia temps:
   Dictionnaire 1820


Aquest llibre és encara anterior -1787- i s´hi descriu clarament els dos estadis sexuals del peix -sota una sola entrada:

fins el 1957 no es va poder demostrar que aquests ictiòlegs antics tenien raó:
Arturo Palombi, Mario Santarelli; Gli animali commestibili dei mari d'Italia


el diccionari de genovès de Paganini (1857) inclou els noms científics Julis mediterraneus i Julis Giofredi junts, potser sabent que es tracta del mateix peix 


o potser creient que es tracta de 2 amb el mateix nom vulgar... però en tot cas el final del seu text ens serveix per parlar d´un altre tret que acomuna la juliola i el fadrí:

 .Els dos peixos reben en alguna varietat noms "esquivables" segons el Paganini, perquè fan referència a l´òrgan genital masculí. Vegem el cas provençal -amb el mot Cacho que. segons Mistral, està relacionat amb l´italià Cazzo:


pel que fa al fadrí:
 J.Veny: Els joglars de la mar (dins Miscel·lània Jordi Carbonell, Volum 5, 1993)



Dues coses sobre els noms de la Juliola. El nom provençal tindria aquesta motivació segons Honnorat:

Pel que fa al nom lígur, aquesta és l´explicació que en dóna l´Enrico Malan (el nom provindria dels constants moviments del peix: al text veiem també el nom científic Coris gioffredi, n´hem parlat més a munt). 

  •  Ziguréla - Coris gioffredi → Coris julis A se ciama cuscì pe’ via d’i soi custanti e spedìi spustamenti avanti e indarré, cume s’a züghesse. (..) Sta calità de pesci a nu l’à sugeti mascci o fümele ben ciairi.I nasce fümele e candu i l’arresce a vegnì grossi i müa in mascciu

Pel que fa a l´italià a la Treccani escriuen el nom amb 'N' i 'A' -Zingarella, i el relacionen amb Zingara 'gitana'; i a Internet veiem que existeixen algunes formes que semblen intermitges: 
Zigarella; i fins i tot ZigurellaTambé trobem un meridional Sciriùele, fet derivar de Julis. Potser aquest Sciriùele, el lígur/italià Zigurella i el nostre Julola tenen en el fons un origen comú:


En Miquel Duran té un interessant fragment sobre els noms catalans (on veiem que a alguns ports és la fase masculina de la Juliola la que rep el nom Donzella). Comentem només que el nom que sembla descartar, 
Gúiula, potser també podria fer de pont entre Juliola i Guiula


L´ictiònim Donzella -segurament C.julis- al recentment publicat Llibre de la Cort de la Mar de Roses


 .Arribem a un darrer punt en comú: totes dues semblen menes en expansió: la juliola era més habitual en temps de Cuvier que de Rondelet; i el fadrí ni apareix als llibres de Rondelet i Belon i va ser "descobert" el 1769







J.M.F. Réguis; Essai sur l'histoire des vertébrés de la Provence.. (1882)



A dos dels nostres llibres de referència, el vocabulari de Venimiglia d´E. Malan i el llibre provençal Pei e pesco, no hi ha nom específic i propi pel fadrí: o Ruché (nom aplicat a diferents làbrids) o Girelo -com C.julis 
  • Thalassoma pavo Cu’u nome de Ruché s’atröva çinche calitae diferenti.

  •  Girelo. (Fr. Girelle. Sc. Labrus julis). — La girelo es un dei pu pouli pei de nouestre gou, eme sei coulou rouje, bluro, verdo e jaouno (..) L'a dous varieta  d'aqueou pei que vivon pereou din nouesteis aigo: La girelo roialo (Fr. Girelle-paou. Sc. Julis pavo) (.); La girelo turco (Fr. Girelle hébraïque. Sc. Labrus hebraicus) qu'a mai de ver que leis aoutrei eme de taco negro su leis arihoun


El tercer peix protagonista de l´entrada, el Sarg Imperial, ha arribat encara més recentment a les nostres costes. Els clàssics com Rondelet o Belon ni el van citar. Cuvier/Valenciennes (1830) el van considerar espècie "exòtica"... Segons en Miquel Duran, no va ser fins el 1971 que va ser vist a les costes catalanes.. potser algun pescador el coneixia abans, però en tot cas no sembla que tingués denominació pròpia, i Doderlein recull el mateix nom català que per l´esparrall: 




https://archive.org/stream/manualeittiologi45dode#page/204/mode/1up/search/sargus


El recull de noms regionals donat per Doderlein és curt: bàsicament els noms canaris i sicilians -dos extrems on fins aleshores es trobava el peix. 

 Avui dia ja sembla habitual a Catalunya, el canvi climàtic ens l´ha dut fins aquí



El canvi climàtic acabarà amb el planeta... però abans està fent que passi el que no havia passat mai: com que una tortuga nidifiqui, per primer cop, a una platja de Barcelona. La mateixa platja on hi havia un munt de Sargs Imperials 

https://www.ccma.cat/324/neixen-les-primeres-cries-de-tortuga-babaua-a-la-platja-de-la-mar-bella-de-barcelona/noticia/3043990/

dimarts, 25 de febrer de 2020

Or

(Ens hem traslladat aquí)


                                                                  Œuvres du comte de Lacépède,

      



 Tant si la seva brillantor és d´or com si argent, els noms vernaculars d´Sparus aurata -a gran part del territori lingüístic català aurada o orada- són similars a moltes llengües, que l´han fet derivar, cadascuna pel seu compte de manera independent, de l´adjectiu (substantivat) femení llatí Aurata. No sembla que hi hagi hagut manlleu d´una a l´altra -com si és el cas amb altres ictiònims: per exemple el nostre Besuc seria manlleu de l´occità (o del lígur?) Besugo, reinterpretat com a masculí i escurçat en el nom actual


A Ventimiglia (Ligúria):
  •  Uràda - Sparus auratus L’ Uràda a se ciama cuscì pe’ via d’a macia giaunu-ouru remarcà intu mezu ai ögli, cun l’azunta d’ê righe giaune longu i lai. A l’à u scafu a övu, cu’a testa sciacà. U cuřù d’a schina u l’é grixu-ciairu, i lai i sun argentei, cun righe brüne e giaunàstre, üna apröu l’autra.

la "versió" genovesa del mot és, seguint la tendència habitual d´aquest dialecte, minimalista
                                       http://www.zeneize.net/media/libbri/pdf/1857_paganini.pdf


el nom vènet al diccionari de Boerio:



aquest "Orada de la corona" pels exemplars adults és interessant: hi ha una tendència a considerar que el nom del peix és una referència a una part concreta del seu cos, la línia groga que té entre els ulls (cf. el cas molt més evident del nom grec clàssic χρυσόφρυς ´cella daurada'); ho hem vist en part al text de Ventimiglia -que però també parla de les línies grogues al cos-. Però també hi ha qui considera l´ictiònim al.lusiu a la brillantor general del cos (vegeu aquí per exemple). També és possible una opció intermitja: que la referència a una part concreta hagués passat a descriure tot el peix; però en tot cas el nom vènet sembla distingir els dos trets: la brillantor general d´una banda, a la qual s´afegeix de l´altra la taca entre els ulls que trobem als exemplars adults

A Marsella:
  • Aourado (Fr. Daurade. Sc. Sparus auratus). — L'aourado (..) es un pei fouesso requis e ben counoueissu de touti


al Tresor de Mistral trobem el nom sense i també amb "D" inicial





 No tenim cap video bo de l´aurada: Elià el va definir el peix més tímid, i potser el més tímid no ho és, però sí que es manté a una certa distància, cohibit




                                                         **********************

 En francès els noms del peix són Daurade o Dorade royale (amb altres adjectius acompanyant el mot Dorade s´anomena altres peixos de la família). Per P. Barbier, serien d´origen occità. El nom Dorade sol, sense adjectiu, és considerat una forma incorrecta d´escriure el nom de l´aurada
  • Daurade. variante correcte selon l’Académie française, qui indique dans la 9e édition de son dictionnaire : « On écrit aussi, mais à tort, Dorade. » (..) l’orthographe  dorade est très majoritaire dans le cas des coryphènes.

 l´occità Rondelet havia privilegiat aquesta variant Daurade; també ho va fer Cuvier. Diguem però que la forma Dorade ara considerada no correcta havia estat utilitzada per molts autors: Duhamel l´havia citada com la pròpia dels ports de l´Oceà -i Daurade/Aurade dels del Mediterrani. Els traductors de Plini van traduir l´Aurata llatí amb Dorade (des del primer, del 1562, fins al del 1883; només un d´ells va mantenir invariat el nom llatí Aurata). També el traductor d´Aristòtil Armand Camus. Vegeu també aquíO aquí, on l´aurada és la Dorade, més que no pas royale, ordinaire

                                           **********************

    Al text francès de més amunt i al del Tresor de Mistral hem vist que un altre peix, ara molt diferent, pot rebre també el nom Daurado/Dorade: la Coryphaena, la nostra Llampuga, a Cambrils anomenada Dorado -i ara sí que sembla un clar manlleu, en aquest cas del castellà
          



Un dorado a Cambrils. Es tracta d´un peix molt diferent a l´aurada, i que pot arribar a ser molt més gran -el pescador de la imatge el va haver de portar a mà, amb penes i treballs, perquè el peix no cabia als cubells habituals. El nom Llampuga també és al.lusiu a la brillantor


No és cap fet estrany que dos peixos diferents rebin un nom semblant en base a una característica comuna. A destacar però dues coses: Primer, que això ha donat lloc a confusions - de fet la "prohibició" de fer servir el mot Dorade per designar l´aurada sembla motivada per la voluntat d´evitar confusions d´aquesta mena:


en aquest diccionari van barrejar, sota la veu Dorade, la descripció de l´aurada i la de la llampuga -com si es tractès d´un sol peix amb els trets dels dos. En aquesta traducció anglesa de Plini anomenen l´aurada Dorado
 Pel que fa a l´italià, aquí anomenen la llampuga Dorata i en canvi aquí en diuen Dorada i deslegitimen la forma amb "T"

 Segon: el nom de l´aurada en grec modern, Tsipoúra, sembla un derivat del nom clàssic de la llampuga, Ippoúros. La teoria ja ve d´antic, i la trobem recollida als diccionaris de grec modern:

però expressada amb cautela ( ίσως ´potser'). Aquí la veiem comentada en més detall, i aquí posada en dubte -bàsicament perquè no s´ha atestat cap forma intermitja, i perquè la doble π del nom antic no té reflex en el mot modern.



 A Marsella, pel que sembla, no hi ha possible confusió: si Aourado comença amb “A”, el nom de la llampuga o peixos similars ho fa per “D” -però curiosament al text veiem que a l´hora de descriure la llampuga la comparen.. a l´aurada
  • Daouradoun. (Fr. Doradon. Sc. Coryphœna equisetis). — Lou daouradoun es un pei que semblarie fouesso aou pei-coua, a l'aourado,



en lígur cap problema: la llampuga rep un nom molt diferent, el mateix que reben altres peixos que són, ara sí, similars a les Coryphaenes
  • Leciùn - Coryphaena hippurus e Trachynotus glaucus Insci’a cupeta d’a testa d’i mascci grandi d’u Leciùn, gh’é ina göba e sübitu derré se gh’atröva e ařéte d’a schina, che furma ina mena de “cavegliüra”. U dorsu u l’à in cuřù blö-verdastru, i lai i sun argentai

 un fragment d´Epicarm (citat per Ateneu) amb els noms clàssics de la llampuga i l´aurada un al costat de l´altre

                            **********************


 L´aurada petita rep a Marsella noms una mica diferents, un és un diminutiu, i l´altre aquest:
  • Aouradouno. (Fr.Petite daurade).(..) A l'aouradouno si li di pereou Dameiseleto.


no deixa de ser curiós: rep aquest nom justament durant l´època de la seva vida en què és mascle -l´aurada és un peix hermafrodita i avui dia se sap que l´estadi femella és el dels exemplars grans; en paraules ventimigliuses d´E.Malan:  avanti a degàgia l’impiantu da mascciu e da pöi chelu da füméla. Cuscì, i sugéti (..) de taglia ciü grossa i sun fümele.


Darrera curiositat relacionada amb aquesta qüestió: als primer s textos lígur i marsellès hem vist el nom científic Sparus auratus. És un nom pres de Linnaeus i considerat per alguns com "correcte" perquè manté l´acord de gènere entre Sparus i el seu adjectiu (per més noms científics "desaparellats" vegeu aquí). Vegeu per exemple aquesta interessantíssima web, on l´encapçalament diu Sparus aurata però al cos del text es passen a Sparus auratus.
 En realitat avui dia el nom Sparus aurata es considera el bo i no ens sembla de cap de les maneres aberrant: al cap i a la fi, si Plini parlava del Piscis aurata -és a dir, del 'peix (anomenat) aurata', no hi ha cap problema en fer-ho de l´'Sparus (anomenat) aurata'. I a més a més un nom científic "hermafrodita" és el més adient pel nostre peix mascle/femella



Ens hem traslladat aquí
https://llengualigur.blogspot.com

dijous, 21 de novembre de 2019

L´infiltrat (un peix d´aigua dolça)

   Un chat noir, un chat roux, un chat blanc ſont toujours des chats
  Henri Duhamel: Traité général des pesches (1772)

La protagonista d´aquesta entrada és una truita (peix) habitual a la Península italiana i molt especialment al Nord. Es caracteritza per viure a torrents d´aigua freda, per ser més petita que les altres, i per tenir per tot el cos punts vermells i negres -a les altres truites només n´hi ha de negres. 
 El nostre amic Zòrzo Celoria ens la descriu en el seu genovès de Sestri Ponente: 
 Trûta FarioÓriginaia da còsta setentrionâle de l'Apenìn, a vive in ægoe veloci e freide di torenti de montagna. Tipici da fario són di puntìn rósci e neigri (a trûta de lago a l´à solo che punti neigri) ciù ò mêno scciassi  ma che no se conzónzan.1









Font: Wikipedia 






Però tot i tenir uns trets distintius més o menys clars, els ictiòlegs consideren que aquesta truita (i d´altres) no és una espècie sinó una simple varietat. Les tres espècies de Linnaeus Salmo trutta trutta, Salmo lacustris i Salmo trutta fario serien en realitat una: Salmo trutta
 «Salmo (trutta) trutta (..) nell´Europa settentrionale  (..) esistono popolazioni (chiamate Trotta di mare) che conducono una parte del ciclo vitale in mare (..); ciò è possibile perché questi mari sono più freddi e meno salati rispetto al Mar Mediterraneo, dove la presenza di trotte è rara (..) Nelle acque interne occupa due diversi tipi di ambiente, mostrando differenti fenotipi in relazione alle caratteristiche ambientali (..): i tratti a monte dei corsi d´acqua (..) (in questo ambiente si evidenzia il fenotipo "fario"); gli ambienti lacustri (..) (dove si evidenzia il fenotipo "lacustre"(..) »
Sergio Zerunian: Pesci delle acque interne d´Italia (2004)


En tot cas tant la classificació científica com l´origen del nom Fario -que en realitat potser s´hauria d´escriure Sario, tal i com veurem-  són molt interessants

 Història de la classificació

 Al seu poema Mosella (any 371) l´autor llatí Ausoni va parlar de tres peixos anomenats Salmon, Salar i Sario -que era, aquest tercer, més petit que el Salmó i més gran que el Salar: nec dum salmo nec iam salar. Per la majoria d´estudiosos (vegeu per exemple aquí o aquí) es tracta del salmó i de dues truites: el salar és la truita més petita de torrent, el sario la més gran de llac o la que, des dels rius, entra de vegades a l´Atlàntic (no està clar si ho fa al Mediterrani):
Lon a accouftume' nomer telles Truittes Saulmonees, pource qu´elles font moindres que les Saulmons, plus grandes que les Truittes communes  (..) la Truitte (..) n'efl confiante a retenir une mefme couleur en diuetfes efpeces. Lon en peult uoir prifes en une mefme riutere de Ritte de Neufirie au paif de Normandie diuerfèmet coulourees
Pierre Belon; La nature et diversité des poissons (1555)




la qüestió de la identificació, però no està clara, i per alguns autors només el Salar seria una truita -la gran: Selon aucuns la Truite grande é saumonnée eft le poisson nommé par Aufone Sario, felon les autres Salar (G.Rondelet; Histoire entière des poissons (1558))


o bé tots 3 peixos d´Ausoni serien 3 salmons d´edats diferents: 

Le Saumon change de nom ſuivant l'âge chez la plûpart des Nations.(..) Auſone appelle ce Poiſſon Salma quand il eſt vieux; Sario ou Fario quand il eſt d'un moyen âge, ec Salar quand il eſt jeune.  Louis-Daniel Arnault de Nobleville Histoire naturelle des animaux (1756)


Aquesta opinió (que seguim trobant en autors posterior, com aquest) és semblant a la que havia expressat -amb precaució- Conrad Gesner. Marcus Bloch, des del respecte envers el naturalista suís, la va rebatre: 
Geſner prétend (..) que, comme Auſone n'a chanté que les poiſſons de la Moſelle, & qu'on ne trouve les grandes truites que dans les lacs, il faut qu'il ait compris ſous le nom de fario un ſaumon de moyenne groſſeur, & un jeune ſaumon ſous celui de ſalar. Mais ſi ce naturaliſte, d'ailleurs ſi habile, avoit obſervé avec plus d'attention, il auroit vu que la truite ſaumonnée paſſe de la mer par le Rhin dans la Moſelle. (de la traducció francesa de l´obra de Bloch)


             el text del suís Gesner



El mot Sario designava per tant un peix de mida intermitja en la sèrie de 3 enumerada per Ausoni, però Linnaeus el va fer servir -en la forma Fario- per designar la truita més petita, la que Ausoni sembla anomenar Salar. Cuvier/Valenciennes van ser més fidels al text antic i van a anomenar la nostra truita petita Salar Ausonii

Sigui com sigui, la classificació de les truites en diferents espècies no era clara, i alguns autors insistien en el fet que podien ser en realitat variants morfològiques d´una sola (o poques) espècies. El text amb què hem començat l´entrada, obra de Duhamel -autor que va escriure pocs anys després de Linnaeus- continua així:
 Il ſuit donc de ce que je viens de dire, qu'à l'égard des Truites, ainſi que des Saumons, on multiplieroit beaucoup les eſpeces, ſi l'on vouloit avoir égard à quantité de petites différences qui, ſuivant moi, doivent être regardées comme de ſimples variétés. (..) En un mot, doit-on diſtinguer les Truites qui entrent de la mer dans les rivieres, Trutta-marina, de celles qui reſtent dans les rivieres,Trutta-fluviatilis, & de celles qui s'élevent dans les lacs, Trutta-lacuſtris, (..) j'ai fait un très-grand nombre d'expériences qui prouvent & conſtatent que la différence entre les Truites ſaumonées & celles qui ne le ſont pas, vient en partie de la nature de l'eau dans laquelle elles vivent, & principalement de leurs aliments


.El nom Sario/Fario

Alguns traductors i estudiosos del text d´Ausoni van considerar que el nom del peix s´hauria d´escriure i llegir Fario (amb "f"). En suport d´aquesta teoria hi hauria el fet que un altre autor de l´antiguitat tardanaAmbròs (governador de la regió Emilia-Liguria) e després d´ell Isidor de Sevilla, va fer servir per primer cop el mot Tructa identificant aquest peix amb un altre anomenat (o descrit?) "Vari(at)": ut varii maiores quos vocant tructas

D´altres van veure el nom Fario relacionat amb els noms alemanys i francesos de les truites Forhin/forelle -que podrien tenir també el sentit 'variat'
Vinet (..) ajoute (..) que Fario lui plaît davantage parce que, en allemand, truite se dit Forhin

Forelle, feminine, ‘trout,’ (..) It is probably connected with the Aryan adjectives in the cognate languages, meaning ‘spotted, speckled.’ (..) Greek περκνός, ‘livid, dusky’ (πέρκη, ‘perch’).


 Pel altres autors el nom correcte és Sario, amb "s". L´adopció del mot amb "f" que va fer Linnaeus seria consequència d´un error:

  Le nom de sario a subsisté sous la forme de fario,que lui donne la Juntine, dans le texte vulgaire des éditions de la Moselle. (..) Linné appelle la truite salmo fario et non salmo sario. Comme le mot sario est un de ceux qui ne se trouvent que dans Ausone,on comprend quelle influence a eue la mauvaise leçon introduite (.) par la Juntine (..) il est probable que l'éditeur de la Juntine n'a pas écrit fario par suite d' une mauvaise lecture de son ms., mais parce qu'il pensait le corriger avec le secours d'Isidore de Séville (Orig.,XII,(.)«Varii a varietate,qiios vulgo tractas vocant> (.).De Varius à Fario,la différence est peu sensible.  
La moselle d'Ausone. Éd. critique et traduction française de La Ville de Mirmont (1889)  

 Causant de la confusió podria ser el fet que en textos antics la lletra "s" s´escrivia de manera semblant a la "f" -tal i com estem veient en un munt de textos citats al llarg de l´entrada. Els tres noms Salmo/Sario/Salar podrien tenir un origen comú:

Ausone évoque 16 poissons, dont trois ont un nom commençant par sal-, ou sar-: -Salmo (..) -salar, (..) -sario, (..) on peut déduire que le (..) salar est la truite de rivière, et que celui appelé sario, intermédiaire entre cette truite et un saumon, est la varieté connue de nos jours sous le nom truite de mer, ou truite saumonée (..) Linné (..) nommait la truite européenne de rivière Salmo fario (,,) nom qui apparaît comme une déformation de sario, peut-être à la suite de quelque erreur de lecture, la lettre 's' ayant longtemps été écrite presque comme un 'f'
Pierre AVENAS, Henriette WALTER  La Fabuleuse histoire du nom des poissons (2011) 

 Origen que en tot cas no sembla clar; alguns autors van fer derivar Salar i Salmó d´un llatí Saliendo 'saltar'. Seria la mateixa motivació semàntica que d´altres donen per Sario.. però prenent com a base la forma Fario:

  salar. Matthias Martinius,auteur d'un Lexicon Etymologiciim (Utrecht,1698),rattache le nom de ce poisson au verbe salio, sauter La moselle d'Ausone. Éd. critique et traduction française de La Ville de Mirmont (1889)    

 Il y a des Auteurs qui prétendent que Salmo a été ainsi nommé à sale , Sel, parcequ'on sale presque tous les Saumons qu'on pêche pour les garder; ou bien à Saliendosauter, par ce que ce Poisson saute avec beaucoup de force  Louis-Daniel Arnault de Nobleville  Histoire naturelle des animaux (1756)

 Alfred Andrews; Greek and Latin Terms for Salmon and Trout (1955)


Un altre text dialectal i una llegenda

Un text reggià (dialecte emilià) que trobem aquí ens explica una llegenda on les protagonistes són Matilde de Canossa -una dona que va arribar a controlar bona part del Nord d´Itàlia- i una truita que la va ajudar a recuperar un anell d´or perdut al riu Semois

 ind al tèri ed Lorena, a Orval (Belgio) è fiurî 'na fôla, ch'la cûnta che Matélda (..) l' aré pêrs, int l'âcva, l'anèl spuşadōr, còst al gh'é [ghe] sré stê dê indrê, per un mîrachel, da 'na trôta gnûda a gâla, dôp che Matélda  l'îva dmandê ajót a la Madòna.2


aquest d´aquí a sota és un regal que ens va fer una dona més poderosa que Matilde de Canossa



no es tracta de cap extraterrestre que ens estigui mirant; és una petxina del riu Rin



I com que el Mosella és afluent del Rin, qui sap? potser la nostra petxina, mentre era en vida, va arribar a creuar-se amb alguna truita mosellenca plena de puntets vermells


Notes 

 1. Scciasso 'dens, apretat' Interessant paraula que no acabem de saber d´on prové. Aquí semblen posar-la en relació amb Ciassa 'plaça'  

 2. Interessant també el dialecte de Reggio. Entre d´altres coses, pel tractament dels pronoms personals: els de tercera persona singular masculí (all´ davant de vocal) i femení (la, l´ davant de vocal) segueixen estan diferenciats, però tal i com passa a d´altres dialectes emilians, es converteixen en una simple "a" quan van acompanyats d´un altre pronom; i els pronoms de tercera plural ("a" masculí, "al" femení; el masculí és el que es fa servir quan el subjecte plural és mixt) tendeixen a confluir també en una simple "a" -en el que aquest estudiós del dialecte anomena un error (Nel reggiano moderno questa regola si è un po’ attenuata e la forma “lòur ä fān” è sempre più spesso utilizzata (scorrettamente) per entrambi i generi)
 D´aquesta manera el pronom de gairebé totes les persones -tret de la segona singular-pot arribar a ser el mateix "A" de les frases impersonals (això sí: el "ä" plural pot ser pronunciat com una "e", d´aquí el signe diacrític "¨" damunt la lletra). Però, primer que res, al text veiem que el pronom no apareix a les impersonals amb verb ésser ('e fiurî..'). Segon: les frases impersonals poden seguir sent diferents de les personals perquè, contràriament al que, creiem, passa en piemontès -que té el pronom "a" per totes les terceres persones, també a les frases impersonals-, el verb de les impersonals és sempre singular, encara que el subjecte sigui plural.

Exemples presos del mateix article per il.lustrar el que acabem de comentar:

article femení "la" que en combinació amb una altra partícula dóna "a":
 -Apèina la gh' à la fôrsa, la mêdra Beatrice, a 'gh fà insgnêr a cumbâter.
 -la zōvna cuntèsa la pôrta a l'atâch i sō gueriēr, la bât dal tót l'eşêrcit aversâri e, al 14 avrîl 1062, a n' in ricêv la rèişâ.

Pronom “a” a frase impersonal -amb subjecte plural postposat i verb en singular, i a frase no impersonal -verb en plural:
 -pôch ed pió 'd ûn ân dôp a môr i dû fradê pió grând ed Matélda
 -còst e al fiōl a scâpen da l'Itâlia