dimarts, 8 d’octubre de 2019

El peix dels Beatles



El peix amb la taca a la cua que apareix al final d´aquest video i que intenta prendre-li protagonisme al tord en primer pla és una oblada (Oblada melanura)




al voltant de l´origen del nom, un munt de teories:

 la teoria més habitual el fa derivar d´oculata 'd´ulls grossos'. De fet molts dels noms regionals del peix en són derivats, i un ictiònim clàssic -en parlem més avall- en podria ser l´antecedent

 alguns noms dialectals italians (orbata, orbuta)  farien pensar en una al.lusió als ulls, sí, però als ulls guerxos: seria per tant un derivat o un creuament amb orb. Recordem que també la denominació d´altres peixos de la família -com besuc- podrien tenir aquest origen

 . per d´altres provindria de llatí oblata 'coses ofertes' -que és el segon sentit d´oblada que veiem al primer lligam

 .mateix origen que al punt anterior, però la motivació de l´ictiònim seria la descripció de la forma del peix:  
Etymology: Oblada: Latin, oblatus = flattened at the poles; it also exists oblata = turbot

la teoria de Barbier -que al seu text en recull moltes més: de nombreuses formes usitées sur les bords de la Mediterranée me font songer a "albulata", du aux couleurs argentés des côtes et du ventre (..) On remarquera (...) que ce poisson s´appele albero bastardo a Venise


a part de la referència als ulls grossos -que hem vist que sembla la motivació més probable de l´ictiònim oblada- l´altre tret característic del peix que dóna lloc a denominacions locals i a la segona part del nom científic és la taca negra a la cua. Veiem aquests dos trets a les fotos de sota, preses a la platja Cala Fonda -Tarragona-:








Rondelet havia afegit una denominació, nigroil, que sembla ser una al.lusió cromàtica, però referida precisament als ulls -molt negres, ho veiem a la primera foto:









Alguns autors posteriors van criticar aquesta denominació perquè "no podia ser francesa.." Evidentment que no: era occitana


al text de Rondelet veiem un altre qüestió interessant: a l´obra del llatí Plini trobem dos ictiònims clàssics (melanurus i oculata) que podrien designar, tots dos, el mateix peix -però enumerats un darrera l´altre, com si designessin dos peixos diferents. El primer traductor francès del clàssic llatí també va destacar aquest fet:



al text veiem -tot i la lletra petita- que hi ha més propostes d´equivalència pels dos ictiònims clàssics -l´oculata podria ser una rajada; a altres traduccions de Plini consideren que podria ser la llampresa; encara segons d´altres el melanuros seria el llobarro..  En tot cas no és gens improbable que els dos ictiònims de Plini corresponguin en realitat a un mateix peix, i que aquest sigui l´oblada, anomenat de dues maneres diferents a dues grans zones geogràfiques:
[Melánouros] C'est le type oriental de la dénomination tandis que la partie occidentale appellera le poisson au moyen des dérivés de oculus: oculata  Romania et Slavia Adriatica



 La nostra oblada se´n va, i el peu d´aquesta banyista -gràcies a la qual vam descobrir aquest veritable paradís de les oblades que és Cala Fonda- sembla mostrar-li el camí





     Més textos nostres, aquí


dimecres, 17 de juliol de 2019

llegendàriament miserable


 Entrada publicada, en perfecta sincronització, també aquí


  El títol del post es refereix al protagonista de l´article, la saràca o salacca: peix blau -especialment provinent del Nord d´Europa- que es salava i que va arribar a constituir un dels aliments més habituals de les classes humils italianes

Salacca (region. saracca) s. f. [prob. dallo scozz. sillock, raccostato a sale]. – 1. a. Nome pop., in varie regioni, della cheppia e di altri pesci simili alle sardine, ma di scarso pregio, conservati e venduti sotto sale o affumicati. b. estens. Cibo misero, da poveri 

el peix i la denominació semblen coneguts una mica arreu d´Itàlia (vegeu per exemple: aquest dialecte del Laci, aquest de Lecce o aquest d´a prop de Nàpols on per Saràca donen 'areng'; també el segon proverbi abrucès d´aquest web. Aquest web calabrès dóna un genèric  'peix salat') A gairebé tot arreu amb el mateix nom, amb petites variants,  -però al lligam inicial ens parlen de sinònims vènets com cospetòn o scopetón; més avall veurem que també són presents a la Llombardia

però és al Nord on sembla assolir el caràcter "de llegenda": pel que sembla les famílies penjaven del sostre una salacca i per torns tots els membres hi sucaven la polenta -l´altre menjar mític del Nord- per tal que prengués una mica de sabor -vegeu per exemple aquí, un d´entre els molts textos on es pot trobar aquesta història (també present al sud d´Itàlia)- És per això que, afortunadament, a la xarxa es poden trobar nombrosos textos dialectals sobre aquest menjar 

 Textos

el primer que pengem és en dialecte llombard de Lodi; és l´exemple més llarg perquè hi hem inclòs les línies on hi ha l´explicació sobre l´origen vènet de la polenta

Zea Mays, purtàda da le Indie de Culumbe, pö diventade Americhe, ribatešada Gran Türch perché la gnèva da förevia, difüša bele’n d’i primi ani del XVI° sec. in Veneto, due i àn inventad la pulenta, ch’la gh’era bèle, ma fai cun spèlta e mèj.(..) Anca scutenta la’ndèa šù ‘n per lé, mèj amò cundìda cun quaicòs de saurìd, magari ‘na saràca ligàda’n fil
Zea Mays, portata dalle Indie di Colombo, poi diventate Americhe, ribattezzata Grano Turco perché proveniva da lontano, diffusa già dai primi anni del XVI° secolo in Veneto, dove hanno inventato la polenta, già nota, ma di farro e miglio (..) Anche bollente scendeva da sola, meglio se condita, magari con una saracca penzolante  

el segon en un altre dialecte de Lodi, però en aquest cas el codognin -amb influències emilianes. Aquest text parla de malalties associades a aquesta alimentació pobre

Par la pulénta l’èr asè dì d’avègla cumpagnàda cun la saràca - quand la gh’èra, sed’nò cun un ôu - c’l’èra püsè fàcil in casìna ‘vègol in quant al pulè, i paisàn, ag’l’èvun sémpor – ma l’èra pür sémpor pulenta e insì nasèva cun facilità la pelàgra parchè l’alimentaŝiòn l’èra puvrìna
Per la polenta era sufficiente averla accompagnata con la saracca – quando c’era, sennò con un uovo – che era più facile in cascina averlo, in quanto il pollaio, i contadini l’avevano sempre – ma era pur sempre polenta e così nasceva con facilità la pellagra perché l’alimentazione era povera.

el peix que servia per donar sabor a la polenta era re-utilitzat (i re-re-re-utilitzat); text vènet
Ai me tempi… quatro fete de polenta brustolà e un sardeon picà via in meso o sora la tola… ma solo pociare! Parchè, finìa la polenta, la mama fasea sparire el sardeon che, co’ na scaldadina e do giosse de oio, el giovava ancora. E vanti cussì più che se podèa… 

Exemple emilià -de Reggio Emília-:
Cuşa gh’ ât int la bisàca? / Trē ninsöli e na saràca./ E parchè li tēnte lé? / Pàr magnāli dopmeşdé. Che cos’hai nella tasca? / Tre nocciole e un’aringa./ E perché le tieni lì? /Per mangiarle dopo mezzodì.

 emilià de Carpi (Mòdena); aquí només la frase final és en dialecte
D'inverno mangiavano la polenta con la saracca, ma per farla durare di più legavano il pesce rinsecchito per aria con una corda; poi, tutti lì intorno con il loro pezzo di polenta, uno alla volta davano un colpo alla saracca per far prendere sapore.
Una volta uno dei più piccoli nel dare il colpo riuscì a staccarne un pezzettino.
E suo nonno si mise a gridare:
Óoo! ‘Sa fèe t? Vóo t cherpèer? (Oh, cosa fai, vuoi crepare?)"



 Textos d´Enrico Malan des de Ventimiglia; aquí saràca designa un peix blau concret -la nostra alatxa-; en segona instància, el peix blau salat en general, la salacca
 Sardinella aurita A Saràca a l’assemeglia assai â sardena, ma a gh’à in ciü ina riga mediana dourà, ch’à dividea schina blö-verdastra da i lai argentai.

 saraca, 1 sardina dorata 2 salacca 



Saràca també vol dir -a gairebé tot el Nord (pel cap baix fins a Sondrio; però creiem que no a la Ligúria) bestemmia 'imprecació'; també d´aquest ús trobem textos dialectals. Comencem per un de vènet on, tot i que consideren que els dos mots -el que vol dir imprecació' i el que designa el peix salat- són diferents, aprofiten per penjar imatges tretes de diccionaris amb exemples interessants dels dos sentits del mot

łe saràke (sardełe) no łe xe łe saràke (łagnanse-bastieme-ostie), łe xe do parołe co storie e senso difarente anca se łe par la mema paroła e łe se someja par fora


En realitat sí que hi pot haver relació entre els dos mots: tal i com llegim en aquest lèxic zoològic cremonès que ja hem citat a entrades anteriors, saràca 'imprecació seria un adattamento eufemistico di sacrāre “consacrare”, -una mica com el nostre ostres! seria eufemisme per hòstia, vegeu també aquí; i amb cuspatón passaria el cas invers: d´un sens originari bestemmia s´hauria passat, establint un paral.lelisme amb el doble sentit de saràca, al sentit 'peix salat'

aquest exemple ve de Piacenza (emilià amb influència del llombard)  al biassàva una cicca 'd tuscan / ga scappava una quàica saracca 

aquest ve de Brendola, -Vicenza, Vènet-
Ghe xe dele vecie che beve e tabaca e le consa i discorsi co qualche saràca / Ci sono delle vecchiette che bevono, aspirano il tabacco e parlando dicono delle parolacce 

aquest rapper de Reggio Emília llença un advertiment a la portada del seu disc: conté sarachi "amagades"




Etimologia

etimologia clàssica el feia derivar directament de sal


 Però tal i com hem vist a la cita inicial, avui dia predomina la teoria segons la qual saracca provindria de l´escocès Sillock;  creuat, això sí, amb sal
Podria semblar que la forma en "r" saracca tindria origen lígur -en aquesta llengua la "l" tendeix a transformar-se en "r"- però els vocabularis clàssics genovesos escriuen el mot amb "l": el Casaccia i el PaganiniAl text de sota ens diuen que la forma en "r" provindria en realitat d´un altre dialecte o de l´encreuament de salacca amb noms de peixos com sardina:










La cita prové del Dizionario etimologico della Lingua Italiana della Zanichelli. La imatge ens la va fer arribar amablement l´Enrico Malan, de Ventemiglia. El genovesista Fiorenzo Toso (gràcies a ell també) ens confirma que les formes en "l" són les habituals a la part central de la Ligúria, i que el mot, en definitiva, no és d´origen lígur Penso che in ligure sia un italianismo, il genovese ha addirittura la forma italiana salacca(almeno dal 1857)


En aquest article romanyol afegeixen a la llista de noms de peixos possiblement creuats amb sale, 'sarago' -el nostre sard, de la família dels spàrids- 
L ’etimo più accettabile è quello suggerito dal diz. Cortelazzo-Zolli: «dallo scozzese sillock (proveniente da una lingua dell’Europa settentrionale), deformato per accostamento paretimologico a sale»1 . È una variante di salacca anche la forma dialettale saracca, indotta dall’affinità fonetica tra l ed r, del tipo ramera ‘lamiera’, che avviene per attrazione da una serie di nomi di pesci nostrani come sardòn, sèrda ‘sarda’, ‘sarago’, saraghina

(en el cas de saraghina ens preguntem si, en comptes de ser a la base de la formació de saraca, no en podria ser un diminutiu i per tant un derivat -que hauria acabat designant un peix blau concret, la nostra meleta. Recordem que a l´article de wikipedia enllaçat a l´inici ens diuen que In Toscana si distingueva tra salacca salacchino, a seconda delle dimensioni del pesce. El diccionari genovès de Paganini, per cert,  dóna un nom semblant, Saracina, a un altre spàrid, la castanyola)

Al Bollettino dell´Atlante Linguistico Mediterraneo (1966) prioritzen de fet l´opció de l´encreuament amb sárago










Aquí semblen dir que el nostre mot prové directament de sarg 
salacca 'Maifisch' hat nichts mit sal zu tun. (..),  sondern gehört mit siz.saracu, saraca 'sargo' zu saragus « sargus)
Vegeu també aquí o aquí:


(o aquí, on diuen que el nom romanyol -vegeu també aquí- d´un ganivet, saràcca, prové de sarago, per la comparació amb la forma del nostre peix)

Això ens porta a un tema interessant: veiem que el nom salacca s´hauria pogut creuar amb el d´aquest peix tan diferent del peix blau, el sard. I aquest creuament de paraules (que no trobem encara als diccionaris italians antics) sembla haver provocat, tal i com intuim al text del Bollettino acabat de veure, una confusió: per alguns diccionaris clàssics la salacca consistiria directament en sards salats. El diccionari venecià de Boerio (1829), per exemple, diu que Cospetón és un areng, i reenvia a la veu saràca, però un cop allà llegim:


es podria pensar que el que el Boerio ens diu és que inicialment la conserva es feia amb sards i amb el temps va passar a ser feta amb peix blau, però en realitat sí que sembla obvi que hi ha una confusió: la descripció inicial que fa del sard és correcta però a les següents línies el fa similar a l´areng

el text de Boerio ja havia estat criticat el 1860 des del mateix Vènet









a l´entrada de Boerio trobem altres dos llocs comuns interessants: primer, que el sard és l´scarus dels antics -que en realitat seria un peix d´una família molt diferent, vegeu Cuvier. Segon, que és un peix gairebé exclusiu del mar d´Egipte -quan en realitat qualsevol banyista que entri a una de les nostres platges, ho veurem a la segona part, en trobarà de seguida.

Aquests dos llocs comuns van ser criticats pel segon traductor francès de Plini -que fa al.lusió al primer traductor (Dupinet)




Les dues crítiques són matisables: Dupinet va traduir, efectivament, scarus amb sargo; però va mostrar dubtes sobre la identificació del peix -sembla dir que es tracta del déntol. Pel que fa a l´autor clàsic Festus, en realitat el que va dir és que el sard comercialitzat provenia sobretot -no exclusivament- d´Egipte

https://archive.org/details/remainsofoldlati03warmuoft/page/397

 cosa més que probable si veiem com Pierre Belon va parlar dels sards del Sinaí:









(d´altres atribueixen l´afirmació que el sard es pesca a Egipte a Plini; no hem sabut trobar el text on l´autor hauria dit això)

 en tot cas tots els 3 llocs comuns (identificació amb saràca, amb scarus, i procedència egípcia) van tenir èxit i els trobem a un munt de textos antics i no tan antics:

 aquest diccionari romanyol del 1840











un altre text venecià


també en aquest recent -i interessant- article quan, en nota a peu de pàgina, identifiquen la saracca, peix de riu d´Egipte, amb Sparus sargus

al diccionari piemontès de Del Pozzotrobem un altre fet sorprenent: va anomenar els sargs "triglie" ('molls')





 També el famós diccionari etimològic de Panigiani reté en part aquesta herència i descriu el sard un 'peix de la mar d´Egipte;  definició semblant a la d´altres diccionaris 





sembla que hi ha un resum dels errors en aquest llibre al qual, malauradament, només hem tingut un accés parcial





en un recent viatge al Museu de Ciències Naturals de Sóller vam veure aquest panell: hi trobem un peix de la família del sard i un de la de l´Scarus

dimarts, 30 d’abril de 2019

armes, gats, ratolins, moixons i petons

  Una de les denominacions occitanes (i franceses) del sard és mo(u)chon. Paul Barbier va escriure aquest interessant article on relacionava el nom amb el mot 'moixó' -que com a ictiònim en català és el nom dels joells però en occità s´hauria aplicat també als sards




https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k19878g/f172.image

    a principis d´estiu els sards revolotegen al voltant dels banyistes, com moixonets. 

Però aquest peix de seguida es fa gran; i de fet a les Terres de l´Ebre un nom semblant, moixarra, s´aplica a l´aurada -que és un peix macís, que dificilment evoca petits ocellets



Ja Duhamel al seu Tractat sobre la pesca havia identificat el Mouchou de la Gasconya amb l´Aurada


 en euskera, pel que veiem aquí, apliquen a algunes localitats el nom mojarra a un altre peix de la família, la mabre. Més habitual la denominació Muxar aplicada al sard i sobretot a la Variada. Aquest darrer peix té un morro allargat i quan pica el seu menjar sembla que l´estigui petonejant, però no és probable que el nom estigui relacionat amb Musu/Muxu 'petó' -de tota manera vegeu un dels textos més avall

                                                 una variada fent petons al seu menjar


la qüestió es complica perquè en euskera i llengües veïnes també alguns mamífers rosegadors reben noms semblants, i no està clar si hi ha relació entre denominacions -o fins i tot si les dues variants del nom dels rosegadors, les que comencen per -b i -m, són la mateixa

aquí dediquen al rosegador dues entrades separades, amb un munt d´opcions etimològiques. Pel que fa als peixos, vinculen una forma Muxoin amb Muxar i, basant-se en Coromines, ho relacionen tot plegat, de nou, amb "moixó" -com havia fet Barbier


















al diccionari de l´Acadèmia basca separen les entrades pels mamífers
els peixos. No donen etimologies, però és interessant veure que apliquen l´ictiònim a spàrids però en darrera instància també a un peix que respon a la descripció del joell/moixó: Pez sin sangre, pequeñito y débil De fet en alguna web hem vist també que muxar pot voler dir 'persona esquifida'

per més variants semblants al cat. moixó (amb aquest accent a la darrera síl.laba) vegeu també aquí:


aquí ajunten els noms dels mamífers i els peixos en una sola entrada, els relacionen amb denominacions gregues -en darrera instància del nom grec pel ratolí-..però al final de l´entrada reenvien a Musu 'petó, llavi'

MUXAR/BIXARzoologie 1º MUXAR ARRUNTA, “lirón gris, loir”, Glis glis, de la famille des gliridés 
2º MUXAR, “Sar à tête noire ou Sargue”, Diplodus vulgaris, poisson ostéichthyen de la famille des sparidæ; (..)
  Probable emprunt très curieux : gr. μυωξάρια (muōxária) “petit trou de loir”, terme d’insulte (..) Le mot μυωξάρια (muōxária) « signifie “trou de souris” ».(..). Voir P(H)OZOZ et MUSU.

MUSU 1º “visage” ; 2º “nez” ; 3º “lèvre, museau” ; 4º “baiser”. 
  Toute la famille MUSU, MUSUIKA,(..)  MUXAR/BIXAR,(..) tourne autour de l'idée de “lèvre”


Rohlfs també havia parlat alhora dels noms dels rosegadors i els peixos -si més no el de l´aurada- i els havia fet derivar tots de moix








 però encara ens queda l´opció àrab que relacionaria els nostres peixos amb el nom d´un arma, una llança -de fet recordem que el mot d´on prové el nom de la família, sparus, també tindria aquest significat. Llegim què ens diu Joan Veny































 

 De fet aquí veiem que encara existeixen en castellà la variant almojarra. Aquest significat i etimologia que hem vist al text de Veny ja havien estat recollits per Cuvier en parlar dels noms dels sargs i dels gerrets -però el naturalista francès va semblar considerar que els noms bascos tenien un altre origen:



























 Tot plegat molt complex i complicat, però també semblava complicat aconseguir que les moixarres mengessin de la mà dels humans, i aquests italians ho han aconseguit




Al títol de l´entrada hauríem pogut afegir al final ".. i dibuixos"; com aquest que ens regala un amic que és de les terres on de l´aurada en diuen moixarra


Potser us pot interessar també: el nostre altre blog