dimecres, 6 de juliol de 2022

Cargol treu banyes

 Unes cornes (Stramonita haemastoma) a Barcelona i Cambrils. La primera recoberta de glans de mar. La segona de glans i algues.





En morir el mol.lusc molt sovint segueix la vida a l'interior de la closca: l'ermità que en fa d'okupa. En part mol.lusc en part crustaci per Aristòtil:



És probablement el Bucinum de Plini -els seus "cosins" Murex trunculus i Bolinus brandaris serien els clàssics Murex i Purpura 




A casa, enmig d´aquesta constel.lació d´estrelles i de glans, tenim alguna closca de M.trunculus i B.brandaris. El segon anomenat en vènet Bulo maschio, en el que potser és una referència fàl.lica -que té origen en un dels seus trets més característics, el seu llarg canal; curiosament sembla que a Chioggia les denominacions són a l' inversa, i el cargol sense canal llarg és el "mascle"


  En occità el nom Biòu i variants serveix per designar uns quants d'aquests  cargols marins, en el que seria una comparació amb l´animal terrestre, el bou. Als textos de sota veiem que a alguns llocs no coincideixen del tot les denominacions pels cargols i pel bou (fins al punt que alguns autors consideren que aquests mots no tenen relació).

                                   Louis Boucoiran; Dictionnaire (..) des idiomes méridionnaux  (1898)

Biòu Bigorneau, ou autre espèce de mollusque gastéropode (buccin, triton, troque, etc.). Dans la rade de Toulon, le  biòu désigne plutôt le «bigourneau» du genre Murex, particulièrement le Murex trunculus (..) Le Biòu clavelan, ou Clavelan, ou Droite Épine, dont le canal siphonal est plus long que l'ouverture, correspond au Murex brandaris. Un biòu-arpu (du prov. arpu, qui a des griffes) désigne une coquille habitée par un bernard-l'ermite - qui laisse paraître ses pattes (cf. piade). [Dans d'autres régions, biòu désigne le bœuf, que nous appelons ici  buou].(negreta nostra)

a Palavas, per exemple, biou designa el bou i un peix, però el nom del mol.lusc és un altre -amb un origen, en tot cas, semblant al de l´altre mot:

  BIOU (..) n. m. lat. bos, bovis : Bœuf ; taureau ; V. taureu, brau ; biou de mar : uranoscope, poisson de roche qui a sa place dans une bonne bouillabaisse.

BÛ/L/U n. m. lat. pop. bulus (bulot): Frédéric MISTRAL l’écrit ‘bieu’, autre forme de biou (bœuf), parce que les pâtres utilisaient ces cornets comme trompe (?)Escargot de mer (bolinus, murex brandaris)(..) La Lenga dau Grau de Palavas (1991; nova ed. 2019)


Una altra curiositat: sembla que el nom bou aplicat a una barca i una tècnica de pesca no provindria del nom del remugant, sinó del mot grec per 'llençar'. Ens ho diuen l´Alcover-Moll (a l´accepció 2 del mot) i el blogaire R.Geuljans
Etim.: del llatí bŏlus, acte de tirar xarxes’, amb contaminació de bou art. 1 (cfr. el nom de banyes  aplicat a una de les parts de l'ormeig,i el de vaca que es dóna a un ormeig semblant estirat d'una sola barca).

La forme bòu du latin bovis «boeuf» est très, très rare en occitan, et même inconnue en languedocien où on dit biou  (Voir le Thesoc).   Bòu, bol signifie «coup de filet» et vient en effet du grec βολος (..)  A un moment quelqu’un, un estranger?, a confondu le bòu et le biou (..) ce qui a abouti au chalut-boeuf, et la vache.   
   

  
    Hi ha dues altres coses interessant, que ja hem vist al segon text: el nom biòu -o variants- + l´adjectiu arpu (a Rondelet cambu) designa el cranc ermità que ocupa la closca buida -i per tant designa un crustaci a la closca d´un mol.lusc. I a part hi ha un nom per l´ermità fora de la closca: Piada (nom que segons veiem en aquest llibre ha passat també al francès):



  BIOU (OU BIGOURNEAU) BIOU (OU BIGOURNEAU) : Vocable provençal désignant non pas le vulgaire bigorneau que les bretons nomment Littorine mais les divers genres de Murex.  BIOU ARPU : Etymologiquement: Bigourneau à griffes. En réalité c’est une ancienne coquille de biou squattée par une piade (Bernard l’ermite) http://www.apvf.org/poissons%20malcor/B.pdf 


 Piade : C’est le Bernard l’ermite qui vient occuper  toutes les coquilles vides des gastéropodes.   http://www.apvf.org/poissons%20malcor/P.pdf  


 Bieou. (Fr. Coquillage univalve tourné en cône, buccin). — De bieou, su nouestre maraji coumo aou larje, si n'en peso de touto meno, (..) 1° Bieou arpu. (Fr. Bernard l'ermite. Sc. Pagurus bernhardus). — Aqueou bieou si rabaiho din leis arresenso que n'en fagon uno pesco especialo, e serve per pesca souto lou noum de piado

En aquest fragment de Pei e pesco.. l´autor va citar junts Piado i Bieu arpu, i semblaria que no fossin ben bé el mateix. Segurament els citava l´un a continuació de l´altre com a sinònims.

L'estieou, su la plajo, que va dispareisse per la navigacien daou canaou daou Rose que si fa aou moumen que pareisse moun libre, su la plajo, dieou, si li pesco de bouen mescladis de pei, pataclé, roucaou, girelo, gobi, mume de rascasso, e si li fa d'esco, de piado e de bieou arpu





                 http://www.lexilogos.com/tresor_felibrige.htm




en venet una denominació que sembla força coneguda a nivell italià: bulo col granzo. A L´ístria un doble nom, com en occità: un pel conjunt closca+cranc i l´altre pel cranc:


La denominació de l´ermità (+closca) en lígur de Ventimiglia ens condueix a la segona part de l´entrada: el nom és aquest 

Au “paguro” se ghe dixe: lümassa cu’a grita,  

on grita és 'cranc' i lümassa vol dir 'cargol', tot i que seria l´equivalent del nostre 'llimac'; és a dir, s´aplica a l´animal que té closca visible. Passem de la mar a la terra per veure breument aquest ús dialectal dels equivalents del nostre Llimac 

abans una curiositat: el text citat (d´E.Malan dona un altre nom ventemiglenc de l´ermità: can gregu; i també sembla donar una curiosa explicació etimològica on la primera part del mot correspondria a 'gos, ca':

ma gh'é aiscì in’autru nome aduverau dai marinai d’i barchi a véra ch’i l’andava in Spagna e i pescavui de mesté, ch’i l’eira staiti marinai. Sti chi i l’aduverava a parola “can grégu” ch’u muntava a gardia insci’â porta d’a cunchiglia, pe’ fa in modu che nisciün gh’intresse.




                                                                     **************************


En italià standard el cargol és la Chiocciola; però ja en en italià popular trobem usos de Lumaca en el sentit 'Cargol'. En tot cas sembla que en general no existeixen en toscà -i en canvi ja sí als territoris de llengua romanyola actualment o en el passat administrats per la Toscana (la Romanya toscana)




Aquí un parlant del dialecte fiorentí comenta que el cargol per ells és la Chiocciola.. però que també a la Toscana es troben sovint amb qui fa servir el nom Lumaca:

La lumaca pe noi l’è senza guscio. Quella co i’ guscio l’è la chiòcciola. Però le chiaman lumache. Un si chiaman chiocciole. Pecché se te tu vai a mangialle a i’ ristorante, le chiocciole, le si chiaman, e’ c’è scritto: lumache, no mica: chiocciole.


en aquest text cremonès  (Llombardia a tocar de l´Emília) veiem de nou la tònica habitual d´aquestes denominacions: Lumàga és el cargol, i per denominar el llimac es fa servir una variant del mot -amb sufuix a algun determinant-

lümàga (cr., cs., cs.): chiocciola (Helix spp.). Con questo termine si individuano, in modo generico, tutti i molluschi gasteropodi muniti di nicchio. 

lümagòn, lümagòt (cr.); lümagón, lümagòt (cl.) lümagù (cs.): limaccia (Arion spp.; Limax spp.). Si tratta dei comuni molluschi terrestri dal corpo nudo e allungato



Sembla una situació diferent de la del francès actual i semblant en canvi a la de l´occità (vegeu aquí el contrast entre català Cargol i occità Limaça).  

el francès actual, diem, perquè pel que fa a l´antic:

    Alain Rey; Dictionnaire Historique de la langue française

 El sufix -on occità seria en aquest cas un diminutiu -cosa que no sembla clara en el cas de les llengües nord-italianes. 

En tot cas en francès una limace de mer és això, i un limaçon de mer això.  Veiem els diccionaris Honnorat i Mistral (on sembla que tant Limaço com Limaçoun poden designar animal amb i sense closca) i a sota dos llibres francesos, aquest i aquest 







(Al lèxic occità de Palavas citat més a munt, en canvi, el Llimac és la Limaça i el cargol la Murgueta o la Cacaraula (i els seus diminutius)
 
És a dir que també entre occità i francès s´estableix aquesta relació simètrica:
Xavier de Fourvières; Lou Pichot Tresor (2020)

Amb el possible matís que Limaçoun -recordem, un diminutiu- designa bàsicament els cargolins, en el que és una situació semblant a la que hem vist més amunt referida al francès antic:
si l’on vous parle des limaçons, sachez que ce ne sont pas des limaces, mais des petits escargots blancs https://tableaux-provence.com/blog/vie-pratique-provence/limacons-de-provence 

Particularita dóu parla d’Aigo-Morto: cagarauleto = pichot cagaraulo (cacalaus), à Marsiho: limaçoun. https://biblio.cieldoc.com/presso/integral/pres0127.pdf 

Pèr coumença «lou caragòu», aquéu es lou plus gros que poudèn trouva. (..) Après avèn la «limaço» plus pichouno e griso que va si manja à la suçarello vo en sauço e sian bèn d'acord qu'aquelo bèsti a un cruvèu. Avèn puei lei «limaçoun» que rabaian sus lei fenou e que fèn à l'aigo-sau pèr l'aperitiéu (.) Oubliden pas lei tout pichinet que sèmblon de biéu (..) e óubliden pas tambèn la limaço sènso cruvèu que si tirasso sus vouéstrei salado https://www.pennes-mirabeau.org/images/pdf/revue/17-10.pdf  

Limaçoun, cargolins a un camp de fonoll (aquest estiu a Prats de Lluçanès)

A la ja superurbanitzada Cambrils encara se´n pot trobar algun a les rieres que donen a alguna platja.. i a l´antiga estació de tren abandonada 



al final del video apareix l´antiga estació de tren de Cambrils. Es tracta del darrer cop que vam veure aquest edifici que ja no existeix: ha estat enderrocat recentment; a continuació vindrà la desaparició de les vies, i suposem que també la de tots els cargolins que hi havia pels voltants 
 





El cas del való (i probablement els d´altres llengües d´oïl) seria també semblant al de l´occità. Vegem aquest diccionari -l´autor, però, no dona cap valor especial al sufix -on



Més exemples nord-italians: des de Parma, el vell diccionari Malaspina i un de recent (el Capacchi, diccionari italià-parmigià)




genovès (on lumàssa co-existeix amb Câgòllo per designar el cargol), diccionari Casaccia, primera i segona edicions; a la 2ª ja no tradueix Lumassa amb 'chiocciola i Lumaca sinó només amb el primer. Veiem també que la 2ª ha corregit la vella creença (que ja hem trobat en un text francès de més amunt) que els cargols fossin insectes





Si tornem a Parma, diccionari Peschieri 2ª edició, veiem de nou la classificació "insetto". Però a més a la primera veiem un ús poc coherent dels mots italians (i dialectals?) per 'cargol' i 'llimac': sembla donar com a nom italià del cargol (el que 'duu la casa al damunt”) Lumaca. Però a la veu Lumàga especifica que si té closca equival a l´italià Chiocciola 



                                                                          http://impariamoilventimigliese.altervista.org/bibliutecadeunostruparla.html 

les entrades de les wikipèdies emiliana i llombarda sobre els cargols 

Lumèga - Lümaga

i els llimacs:  Lumagòt - Lümagù


en canvi per traduir la chiocciola italiana amb el sentit 'arroba' (@) a Gènova sembla que s´han estimat més l´equivalent de Cargol: Câgòllo


ara alguna excepció: en aquesta web sobre parles nord-llombardes veiem algun cas on és l´equivalent dialectal del cargol qui porta un determinant ('llimac de la closca?) i la Lümeia sense determinant és el llimac

mèia - Chiocciola, Helix pomatia (..) o simili. Airolo: lümèa. - (lümeia)

Lümèión = lumacone, limaccia (senza conchiglia)(..) Airolo lumèón, sin. dial. TI: nèrç (v.) Sull'AIS trovo per Osco lümèia = lumaca nuda (limaccia) e lümèia dal cünc = chiocciola, dove cünc è il guscio  


També en vènet, on el cargol acostuma a rebre altres noms -alguns derivats de Bovus








Pel que veiem en aquest diccionari, el cas de l´istriot -si més no el de Rovinj- és semblant:



Però en aquest article recent de diari els llimacs són Lumache senza guscio

Al Dioscòrides del Mattioli Chiocciola sembla un nom erudit. Al capítol així denominat hi apareixen també els llimacs i els cargols marins. 
Als primers dos dibuixos de sota (de l´edició pirata de 1549la primera il.lustrada però sense consentiment de l´autor) veiem cargols terrestres, marins, i un llimac. Al tercer dibuix (el de les edicions oficials) no hi surt cap llimac però sí un M.brandaris


A les edicions franceses els noms que ja coneixem -escargots i limaçons pels cargols, Limace pels llimacs:




                Hem passat de la mar a la terra i ara, seguint el Mattioli,  ajuntarem els dos medis:


Existeix una denominació catalana equivalent de l´occità Piada/o? De moment un nom semblant, Pada, s´aplica a un cargol marí que en occità, al menys a Palavas, rep el nom Cornet-

                           E. Ballesteros i T. Lobet; Fauna i flora de la mar Mediterrània (2015)

                                AAVV; Guia pràctica per conèixer la natura de catalunya (2014)

Pel que fa a aquesta i altres denominacions en castellà, vegeu aquí. La wikipedia francesa també dóna pada com a nom espanyol de C. vulgatum. En aquesta imatge els autors -balears- semblen aplicar el nom pada a un cargol menys allargassat 
                                                                       https://es.slideshare.net/catifel/bivalves-33974868 


al 1er text de sota veiem que, tot i que el nom continua referint-se al mol.lusc, se´ns parla ja de l´ermità que en pot habitar la closca; i a la resta de textos la referència ja és directament al crustaci


 http://www.menorcaweb.net/aguasch/11biodiv/especies/animals/inverteb/moluscos/pada.htm

 pada f Crustaci decàpode abans molt utilitzat en la pesca de peix roquer amb canya. (..) La pada és una espècie de cranc ermità de mida petita   Govern de les Illes Balears; Diccionari de pesca (2011)


Els crustacis són també molt comuns a la platja de Torredembarra. (..) L’espècie més comuna a la zona és la pada o ermità, Clibanarius erithropus Pere Abelló i Sala; Els peixos de la platja de Torredembarra (2006)

Pel que sembla en altres llengües també s´arriba a aplicar una mateixa denominació tant al cargol com al cranc que n´ocupa la closca (és a dir, o a un o a l´altre) ; el mot vènet scardòbola, per exemple, designa segons alguns el mol.lusc i per altres en canvi és el crustaci

Existeix en català una forma amb “i”, piada? A viquipèdia (text a sota) veiem que sí: aquest nom i pada designen dos ermitans -i en el cas de pada també un mol.lusc terrestre-; el dcvb no té entrada 'piada' però a la veu 'pada' fa aquesta mateixa distinció: mol.lusc en cas d´animal terrestre, crustaci quan és marí; en canvi el mot no és present al DIEC-:



«Pada» té aquests significats:


Si premem el link 'piada' no arribem on hauríem d´arribar però en tot cas està clar que estem parlant d´un cranc, d´un ermità, anomenat piada no només en català:

                                    http://www.asturnatura.com/especie/clibanarius-erythropus.html


veiem per tant dues denominacions amb aplicacions semblants però no idèntiques, pada i piada, la segona igual a l' occitana -però en occità amb la pronúncia en -o dels femenins. I sobretot veiem que, si es confirma que són la mateixa paraula i que la denominació piada fa referència a les potes del crustaci de mar que ocupa una closca, el nom marí sembla haver-se estès no només a mol.luscs marins sinó també a algun de terrestre.



                                          


la closca que té forma allargada correspon a Cerithium vulgatum, i ja hem vist que quan conté un mol.lusc pot rebre el nom de pada, i quan conté un ermità.. també

Aquest ermità aparta sense contemplacions la dormilega que té al davant. Ermità i esquerp




dijous, 3 de març de 2022

Els noms clàssics i moderns dels molls (i les llisses)

  Article dividit en 4 blocs. En el primer parlem dels noms mediterranis dels molls. A continuació dels noms clàssics i de com s´han creuat amb els de les llisses. En el tercer del creuament amb els noms de peixos atlàntics. Per acabar, uns quants exemples de confusions entre els noms vernaculars de molls i llisses

   Uns molls a Cambrils creiem que són molls de fang, Mullus barbatus; l´altre mena és el moll de roca -M. surmuletus-. En vam parlar en una entrada anterior

    Aquest video trobat fa uns dies a youtube té una qualitat aclaparadorament superior als nostres

És un fet conegut que el nom Moll arriba fins al Maresme i que des d´aquí fins al Rosselló el nom català d´aquest peix (peixos) és Roger (amb alguna incursió de Moll a algun municipi, vegeu el llistat d´ictiònims municipal del llibre Ictionímia). A la costa llenguadociana i provençal trobem l´equivalent de Roger, Rouge(t), fins a Niça que ja fa servir l´ictiònim derivat del nom grec τρίγλη Trigle


A antics llistats de preus de peixos ja trobem aquesta repartició geogràfica de noms -però al tercer llistat, el de Toulon, veiem el nom Mol com a sinònim de Rogé

 Ordinacions de Balaguer, 1313, publicat per F. Carreras i Candi

Ordinacions de Roses, s. XV


llista de peixos de Toulon de 1433 i de Niça de 1445, publicades per Paul Meyer el 1909.

Per més llistats vegeu el llibre de M.Duran. També el llistat que apareix al llibre d´Ordenances de Vila-real; o aquest , que arriba via twitter


 

Les denominacions derivades de τρίγλη, però, deuen d´haver tingut en el passat més difusió encara, perquè Rondelet en va donar una com a pròpia de Marsella -que tot i ser més allunyada de Niça que Toulon potser era en aquest cas concret "més italiana" (o més grega o més lígur). Rondelet va considerar el nom Roget com a llenguadocià -sobre Moil, però, no va precisar gaire 


A la seva ictiologia de Provença -que inclou Niça- J.M.F Reguis encara donava molts derivats de Trigle com a noms locals -això era el 1880-


El niçard Risso va anomenar a la seva primera Ictiologia el moll de fang, l´actual M. barbatus, Rouget. Però a la segona edició tots dos són Streglies




Els monjos niçards menjaven Streglie. Ho veiem en aquesta imatge d´un llibre de comptes monacals de 1707, publicat a la revista niçarda Lou Sourgentin (2015)


Pel que fa a Itàlia: el toscà Pierandrea Mattioli va fer notar que els italians havien abandonat el nom llatí Mullus i adoptat el grec 





No completament, però: al text de Rondelet veiem que el nom (un dels noms) vènets no deriva de Trigle: Barbone. És interessant que, tal i com diuen en aquesta web grega, els grecs van donar a gran part d´Itàlia el nom del peix però han acabat fent servir el nom vènet:
Το παράδοξο είναι ότι σήμερα  οι Ιταλοί ονομάζουν το μπαρμπούν ι  με το αρχαίο ελληνικό τρίγλη-triglia, ενώ οι Έλληνες χρησιμοπο ιούν το ιταλικό όνομα μπαρπούνι .  

ja al text de Rondelet trobem una combinació dels noms grec i vènet: striglia barboni

També Barboun a la Mar Negra. Potser també a la Mar d´Azov, per exemple a la a hores d´ara assetjada Mariúpol -on en tot cas de molls sembla que no en queden gaires 

A Ferrara (Emília) el nom és Russiol. El trobem en aquest triple fragment de versions de Pinocchio que ja hem vist en entrades anteriors




Llibre romanyol del s.XVI. L´autor (Fiordiano Malatesta) va donar els noms vernaculars Barboni/Roscioli, i el nom italià (cultisme?) Muli -amb una sola L, com el del quadrúpede

Aquest és un article sobre la pesca a Ancona amb llistes antigues del preu de peixos i presència del nom Roscioli

En aquest article (de la mateixa autora que l´anterior) sobre els molls trobem més exemples de la denominació Russiòl -i veiem que de vegades algun autor s´autocorregia i la subtituïa per Triglia. També hi trobem aquest text il.lustrat, amb els dos noms vènets: Barbone pel moll de fang, Tria pel de roca:



 Curiositat: un dels autors citats, P. Mattioli, va errar en les primeres edicions de la seva obra la sinonímia vèneta -va dir que el nom dels molls era Spari. Error rectificat a edicions posteriors:



Tornant a prop de Niça, a la Ligúria sí que les denominacions són "gregues"  

Treglia barbina, de fangu - Mullus barbatus A Tréglia barbìna a l’à u scafu cu’a furma alongà, in po’ atapìu ai lai, ch’u l’é recüvertu de scaglie de bon strepà

Treglia veràixa, de scögliu - Mullus surmuletus A Tréglia veraixa a l’à u murru alongau e in po’ de sbiecu d’â schina russa, i lai rösai cun tre o catru righe giaune pe’ longu e ina riga russuscüru. http://impariamoilventimigliese.altervista.org/pesci_e_bestie_de_marina_intu_parla_ventemigliusu.pdf 

desconeixem perquè a Ventemiglia el moll de roca, menys habitual a la Mediterrània que el seu germà, és la treglia veraixa. A altres textos veiem que el moll "vertader" és el de fang -també per Cuvier. Potser a Ventimiglia i a Niça és més comú M.surmuletus. En tot cas sembla que en català també existeix un Moll Ver, i que és de nou surmuletus 

                                A.Griera; Els noms dels peixos.(1913)

També a l´Alguer trobem l´ictiònim Trilla. Però en aquest text Rafael Caria demostra que l´ictiònim primitiu alguerès era Roger -tot i que amb una vida curta: als llistats de peixos algueresos va ser el primer en ser substituit per una denominació italiana







per cert que a nivell de terminologia científica, és el nom Trigle el que s´ha perdut: va passar a denominar no els molls -que són del gènere Mullus- sinó les lluernes, uns peixos que Rondelet havia ajuntat amb els molls sota el nom Surmulet. Ho expliquen Cuvier/Valenciennes aquí 

a la part d´dalt d´aquesta imatge hi ha les il.lustracions d´un moll i una lluerna. A sota hem penjat la que apareix a la Histoire des poissons de La Cépède. Diu representar un moll de fang, però ens sembla més aviat un híbrid moll-lluerna 


En aquest article Vinja classifica els noms del moll segons el seu origen. El croat va fer notar com els derivats del nom llatí Mullus apareixien a l´Oest i en canvi els de Trigle, paradoxalment, predominaven a Itàlia en detriment de Mullus. Ho va atribuir al conflicte que veurem tot seguit: la col.lisió del nom Mullus amb el de les llisses, Mulus i Mugil 

(el seu text és molt interessant, tot i que no veiem clar com els derivats de Mugil que són clarament diferents de Mullus -per exemple el lígur Muzao- li poden haver fet competència)

Trigle je iz grč. pučkog jezika nestala, ali je sačuvana s obje strane Jadrana i u zap. Romaniji, dok je mullus, zbog homonimijskih sukoba sa MULUS i MUGIL, nestao iz Italije (i Jadrana) i sačuvao se samo na zapadu.    
















en un altre article Vinja ens parla de l´ictiònim croat i el diu de nou derivat de l´equivalent vènet i no, com sostenen altres autors, del nom del peix de riu Barb. Un peix de riu que tornarem a trobar més avall


Els derivats de Mullus: l´estudi d´aquests derivats està, ho veurem, complicat per un problema afegit: a molts ictiònims, sobretot francesos, els noms dels molls i els d´uns peixos molt diferents, les llisses, s´han anat creuant  






 El moll de la dreta, vist a Cambrils, és el de roca, amb un perfil del cap menya abrupte. Potser aquests molls són els que tenen una remotíssima semblança amb les llisses (com la de l´esquerra, pescada i deixada anar per un jove cambrilenc). 


Aquest és un text de referència de P. Barbier, on l´autor va afirmar que l´únic ictiònim derivat de Mullus era el català Moll. El francès Surmulet 'moll (de roca)' seria, a l´igual que Mulet 'llissa', derivat de Mul(us) 'Mul'. Teoria molt diferent a la de Littré que havia vist en Mulet (nom de llissa i moll) un simple diinutiu de Mullus












El Tresor de la llengua francesa i la Treccani -a la veu Muletto, nom sicilià de la llissa- sí que inclouen dins l´explicació etimològica el llatí Mullus, però perquè aquest hauria passat en algun moment de designar el moll a ser el nom de la llissa (vegeu també Díez s.v. Muggine: Franz, mulet aber entspringt besser aus mullus)

Surmulet. [..] Réfection, d'apr. la prép. sur*, de l'a. fr. sor mulet, littéral. « mulet jaune brun » (de sor « jaune brun », v. saur, et mulet, n. de différents poissons) 

Mulet. [..] Dér. de mul « id. » (ca 1170, Guillaume de St-PairMont Saint-Michel, éd. P. Redlich, 469); du lat. mŭllus « id. »; suff. -et*, avec infl. phonét. de mulus (v. mulet1), l'aspect de ce poisson évoquant la lourdeur des formes du mulet.

mulétto2 s. m. [der. del lat. mullus, che indicava però la triglia; la stessa origine e trasposizione di sign. ha il fr. mulet]. – Nome livornese e siciliano di alcune specie di muggini.

la negreta és nostra: es tractaria d´una segona trasposizione di significato perquè segons lateoria clàssica (Chantraine, Meillet etc) el mullus 'moll' llatí provindria d´un ictiònim grec Myllos que no designava el moll:  


aquí l´entrada Mullet es referix a les llisses però tota l´etimologia és posada en relació amb Mullet 'moll' -nom del qual es diu, això sí, que seria un diminutiu de Mullus:
un cas semblant en algun diccionari actual

La teoria té un punt enrevessat però segueix sent acceptada a textos recents. Els noms dels molls no vindrien de Mullus -i de retruc el de la llissa tampoc vindria del seu nom llatí Mugil- perquè Mullus hauria passat a donar -via creuament amb Mulus- el de la llissa. I d´aquest segon,  Mulet, vindria ara sí el nom del moll

mul(l)us, au sens de rouget-barbet, ne paraît pas avoir connu une grande fortune dans les langues romanes [..] Une première recherche sur le site Fishbase ne nous a permis de relever que l’espagnol [sic] moll. Le Nomenclator aquatilium de  Gesner [..] ne recense déjà plus qu’une désignation vernaculaire du rouget qui puisse venir du latin mullus : l’ancien. français moïl relevé par Rondelet (et il donne la forme comme largement concurrencée par de nombreuses autres appellations dans le domaine français) [..] Voir sur ce point les notices étymologiques du CNRTL L’homonymie des désignations du quadrupède et du poisson, favorisée par les fluctuations dans la notation de la géminée, aura probablement entraîné un glissement de sens du rouget au mulet pour le poisson. La notice du CNRTL consacrée au fr. mulet note que l’aspect du poisson évoque la lourdeur des formes [..] du quadrupède : or cette ressemblance vaut peut-être pour le mulet, mais certes pas pour le rouget-barbet 

Aprofitant aquesta darrera frase diguem un parell de coses sobre l´entrada Mullus ´moll' del FEW. Allà si que semblen insinuar que Mullus 'moll' hauria estat creuat amb Mulus a causa d´aquesta (improbable, creiem) comparació moll-mul. A part d´això hi trobem alguna altra afirmació discutible: diuen improbable la transferència de noms de peixos de mar a peixos de riu, i no veuen que aquest mullet de Barbier no hauria d´entrar dins la veu perquè és una llissa, un muge (de riu). I inclouen dins la veu el francès Morue i el vènet Molo (que potser té el mateix origen que Morue o potser ve de Mollis -mot del qual Isidor va derivar Moll) -tornarem a veure aquesta possible confusió més avall 



 Valenciennes va hipotitzar, però, que en el fons el nom de la llissa no era més que un derivat de Mugil -per mitjà de formes regionals com meuille (nom que es troba a l´atlàntic,p.ex. al Peiteu; cf Mejèlle a le Marche; i vegeu meuilles i meuilletz a les obres de Rabelais;)Cuvier/Valenciennes; Histoire naturelle des poissons vol 11 (1836)

En aquest llibre no descarten la teoria de Valenciennes però tampoc la influència posterior de la comparació amb el mul.

  Diccionari etimològic on també fan derivar el sicilià Muleto de Mugil


En aquest diccionari bretó el moll és de nou una llissa vermella -però si Meill pot venir, veiem al text, tant de Mugil com de Mullus, potser es pot contemplar un mot quasi idèntic per Moll derivat per la seva banda de Mullus i posteriorment desambiguat amb l´afegit de Sur

En aquest punt els comentaris de Barbier semblen molt pertinents:  el nom Surmulet sembla d´origen atlàntic, i estaria motivat no per la necessitat de distingir els dos molls -perquè barbatus és virtualment absent a l´oceà- sinó de distingir moll i lissa; i com que aquesta és més gran que el moll, Sur- no seria una referència a la mida sinó al color:






  en aquest altre diccionari bretó la veu Mulot 'mulet, mulus' 

 que va ser, tal i com llegim aquí, modificada pels copistes: Mullus, amb dues Ls


                                                        moll i sard, cara a cara

 

 Mul i Mulet  'llissa' ja es troba a textos normands del s.XII -i el Muletto sicilià deu d´haver estat dut a l´illa italiana pels conqueridors. 

Plenté i a de granz saumons, De lamprees, d’autres peissons, Quer l’en i prent et muls et bars / Il y a là en abondance des grands saumons, des lamproies et d’autres poissons : on y prend des mulets, des bars,


(els molls apareixen a la mateixa obra.. però en una còpia escrita dos segles més tard. Veurem que les aparicions dels noms anglesos dels molls també semblen ser posteriors a les dels de les llisses) 

Text i traducció els hem tret d´una pàgina feta justament des de Normandia -ara la del s.XXI. El text sencer aquí. En dues altres pàgines normandes, aquí  i aquí (la primera ja citada més amunt) estudien l´ús dels noms llatins en l´obra dels compiladors medievals com Albert (segle XIII). Això ens servirà per començar el següent bloc d´encreuements de noms: els de Mugil i Mul(l)us amb els noms del bacallà i peixos similars.

Al text d´Albert, a més d´un Mugil que seria una llissa, hi apareixen Mullus i Mulus. Al primer estudi normand consideren que el mullus és el moll, mulus una llissa:
Albert le Grand distingue mullus, au sens de surmulet, et mulus, qui serait le mulet à grosses lèvres (Mugil chelo Cuvier, 1829

en el segon semblen insinuar, en canvi, que tant mullus com mulus podrien designar molls (els dos molls, barbatus i surmuletus); 
Pline (Plin. nat. 9, 64)(..) distingue plusieurs espèces de mulli dont il ne donne pas les noms, en fonction de ce qu’ils mangent : le «limon» ne serait-il pas la nourriture du Mullus barbatus?
Thomas de Cantimpré (TC 7, 56 et TC 7, 57) et Albert le Grand (AM 24, 82 (44) et AM 24, 78 (43)) consacrent tous deux un paragraphe au mulus et un autre au mullus, y donnant respectivement à peu près les mêmes informations et s’inspirant, pour le mulus, de Pline et, pour le mullus, d’Isidore de Séville. Or, le mullus de ces deux encyclopédistes est distingué du mulus par Stadler, cité par Kitchell & Resnick 1999, 1691 et n. 221, et identifié comme le « grey mullet », le Mugil chelo Cuvier, 1829, autrement nommé le Chelon labrosus Risso, 1827, c’est-à-dire un mulet à grosses lèvres. Au contraire, De Saint-Denis, dans les deux ouvrages cités plus haut, a soutenu que le mullus de Pline ne pouvait pas être un mulet. 

la darrera frase no és conclusiva: els mulli de Plini són molls, però el d´Albert pot no ser-ho; de fet a la seva veu Mullus Albert havia fet servir la descripció del moll d´Isidor però donant els vernaculars mulettus  i harder, noms francès i alemany de llissa:  Mullus (..) quem Gallice mulettum, Germani vocant harderen 

(sobre Harder, v. Grimm; als vells vocabularis anglesos que examinarem tot seguit en veurem  un cognat. Sembla que tant Harder com Hardeer són avui dia noms de peixos semblants a les llisses) 

també aquí afirmen que el Mullus (a més del Mugil) d´Albert és una llissa:




 Per tant a Albert hi ha el que poden ser imprecisions -mulus amb una L pels molls, un Mullus amb dues, possible llatinització del nom vernacular, per una llissa- però les equivalències són força canòniques. En canvi als vells glossaris anglesos que veurem tot seguit la qüestió terminològica es fa molt complexa: en alguns d´ells (posteriors però també anteriors a Albert) Mugil i Mul(l)us 'llissa' passaran a ser els equivalents llatins dels gàdids i altres peixos del Nord. També a vells llistats nord-francesos, com aquest de Tours, veiem una correspondència llatina-francesa Mugil-Moruel  (Mugil-bacallà). Aquest nom Moruel sembla tenir a les Illes un munt de variants, com aquesta:
millwell from AngloNorman meluel,probably from moruel from Old Bret. mor ('sea') + Old French lus ('pike,[sea-luce] hake')
  
 alguns d´aquests peixos del Nord no havien estat coneguts per grecs i romans i, per tant, no tenien nom clàssic. Potser també hi va haver un creuament amb el concepte 'mul, ase' que comportaven els noms clàssics del lluç o peixos similars: ὄνος/asellus -que per Cuvier eren possible font de confusionsPerò a les glosses anglo-saxones el primer mot que sembla haver estat adaptat és Mugil, no pas Mul(l)us, i a més a més com a sinònim d´un mot llatí ja existent: Lucius 

Potser també hi va influir una certa similitut entre noms vernaculars de llisses/molls i gàdids -aquesta suposada variant de Mullet Milvet que veiem aquí podria ser en realitat un creuament?

creuament potser també amb algun altre ictiònim gaèlic, com Milwyn, per alguns considerat com una variant de Milwell, però que aquí i aquí veiem que sembla designar (també) peixos serpentiformes? 



Milwyn, ho veiem en un dels textos, sembla cèltic per 'peix (animal) blanc' (tot i que J.Ray, al seu llistat de mots anglesos fora d´ús, va suggerir una derivació de llatí Milvus, que habitualment designa peixos que salten de l´aigua, com la nostra melva); desconeixem si el bacallà, anomenat en anglès Cod però també Green Fish, pot haver rebut a algun lloc un nom equivalent cèltic que incorpori l´adjectiu 'verd' -que en gal.lès hauria donat una cosa com Mil-Gwyrdd.

Casualitat o no, ja en autors grecs -i Plini- hi havia un nom que designava tant un gàdid com una llissa





Els 2 primers glossaris anglo-saxons (conservats) són del segle VIII o potser anteriors. Ja hi trobem una traducció de Mugil amb el que sembla un nom de gàdid 


en concret pot ser l´antic nom del lluç. Més avall veurem un llistat posterior on identifiquen Mugil amb Codde 'bacallà': sembla que Hacod i Cod no tenen un mateix origen, però en tot cas a molts glossaris designen, amb equivalència llatina Mugil, peixos similars:



 
A més de Cod i Hacod en anglès actual tenim aquests noms: hake, 'lluç'; haddock
(derivat de gadus?), 'eglefí'; un altre nom per peixos de la família és Kelinge 'bacallà jove'. I a part totes les variacions que anirem veient de Moruel. Tornant a Cod:   Cuvier-Valenciennes van fer notar la similitut entre aquest nom i de nou el clàssic Gadus

Interessant el fet que un altre llistat que es basa parcialment en els dos anteriors va donar una doble entrada Mugil -en una identificant-lo clarament amb la llissa fent servir el mot germà de l´alemany Harder 



El següent és del segle X, el d´Aelfric.
(tal i com veiem aquí, les repetides modificacions posteriors i la dificultat de datar manuscrits ha generat alguna confusió, i així a les precioses edicions de Wrightaquí/aquí, aquest glossari és anomenat Anglo-Saxon vocabulary; i el que per Wright era el glossari d´Aelfric són en realitat textos posteriors, potser independents del d´Aelfric)


si, tal i com diuen aquí, aquest maecefisc prové de muxos (però aquí, aquí i aquí el tradueixen com a 'peix espasa') tenim aleshores aquí dos noms Mugil i Mullos per designar llisses -igual que segles més tard a Albert-

En un llistat posterior -dels que potser són una glossa a Aelfric o potser independents- trobem una equivalència que sembla encara més canònica, amb aquests dos noms clàssics de les llisses, i amb mulus escrit amb una L  

l´equivalència Mulus (ja posat en primera posició)/Mugil-'llissa' és, com diem, molt clàssica. Però tal i com veiem aquí, anys més tard un altre escriba, ja de l´època del domini normand, va modificar el text: Mulus torna a tenir dues Ls i, el que és més important, la glossa damunt de Heardra ja dóna una equivalència amb Muluel



 .El següent llistat és del s.XI
De manera previsible Cephalus, un altre dels noms clàssics de llissa (al.lusiu al cap gran) és heardra 'llissa'. Però Mugil és de nou un sinònim de Hacud o Hacod. 

 .Un altre llistat, del XII: és el de Neckam, i té la particularitat important que les glosses són escrites, com va dir el curador del text, in the Anglo-Norman dialect of the French language:
    (en una altra edició -un altre manuscrit- la glossa per Morus és Moruel)
El Morus llatí que apareix al text, suposat equivalent de moru(el) no és, pel que creiem saber, cap ictiònim en llatí. Sembla com si aquest mot -que apareix a més vocabularis posteriors, sempre per designar algun peix de la família del bacallà- haguès estat creat com a equivalent llatí d´un mot romanç que de fet segurament no és d´origen llatí. En tot cas això no fa que Mugil recuperi el seu significat originari: aquí passa a ser el Salmó; veurem l´equivalència Mugil-Salmó de nou més avall (i també en aquest diccionari del 1483). 

 El mulus-mulet potser es refereix a la llissa i no al moll, perquè en altres textos anglo-normands trobem pel moll no mulet sinó Sormulet.  Encara en un altre text escrit en anglo-normand trobem un nom Moel  que, si fos el moll, ens donaria un estadi anterior del nom del peix. Aquí diuen però que aquest Moel no és el moll; el moll seria de fet el peix que el precedeix al llistat, coign: 

més avall veurem un altre text on el moll és el Cunny fishCotgrave va parlar d´un Coin de mer 'mullet', sense precisar quin mullet era en concret. Aquí el consideren una llissa (coignes-Mugilidae diuen) però creiem que es tracta d´un exemple com els que veurem més avall de la confusió entre mullet 'moll' i mullet 'llissa'. Cunny vol dir 'cony' però en aquest cas potser es tracta d´una adaptació del mot normand: coign és 'falca', un estri amb una forma que pot recordar la dels molls  

.dos glossaris del s.XV


 on Mugil és de nou el salmó, i també Mullus passa a designar el bacallà o similar. É com si Mugil hagués "atret" el seu mig-sinònim Mullus a una nova significació més nòrdica 


Abans de parlar d´aquest Mowel: aquí Mullus sembla designar un peix de riu de cap gran, potser una "llissa de riu". A destacar que fins i tot l´ictiònim llatí Capito, que designa aquests peixos de cap gran, ha estat de vegades reinterpretat com a 'Bacallà'. Sembla que un nom ha arrossegat els altres a aquesta significació




El Rochet del text no sembla el moll, sinó potser un pagell (peix de color vermellós designat en llatí com rubella o rubellio). En un vocabulari del XV llegim: barbillus, a ruget vel melius a barbyle; perquè, suposem, es considera que ruget és més adient per traduir rubella:   Rubella, a ruget.  En tot cas Ruget pot no ser ni un pagell ni un moll, sinó més aviat una lluerna, un tríglid (en anglès Gurnard; els "altres molls" de Rondelet o de Cotgrave): to boile gurnard or rochet, draw a gurnard at the belly / gurnarde rostyd,roget boylyde


 Passem a Mowel: aquest mot, que en aquest glossari tradueix Mugil, podria recordar els Meuille vistos més amunt, i és segons l´editor del text un nom de llissa (Mugil cephalus, diu en nota). Ens sembla més probable però que es tracti d´una de les moltes variants de Milwell 'moruel'.  Tema complex en tot cas: en aquesta edició del Tretiz, llibre del sXIII (un manual de francès per anglesos) el curador del text també identifica en nota una d´aquestes variants amb Mullet:
Ci il seit mulewel de mer, kelinge15  15 MED keling(e (n.) ‘young codfish, codling’, but the French word mulewel means ‘mullet’ 

al Diccionari Anglo Norman sota veu Muluel reenvien al FEW Mullus; però també a Lucius, i la definició del mot està clara: 'Cod' -amb un exemple de text antic on, per cert, apareixen Muluel i Mulet
FEW: 6/iii,202a mullus /5,436b luciusGdf: 5,420a moruelGdfC: TL: 6,315 morüelDEAF:  morue (moruel)DMF:  muluelTLF: OED:  milwell n.MED:  mulwel n.DMLBS: 1858a mulvellus ]s.ich.zool.milwell, cod1396; MS: s.xv1 )  arboletz, platone, mulet, muleuel, breem de maer, gojone  Man lang ANTS 11.13

els curadors de molts altres vells textos tenen clara aquesta identificació de Mulewel i variants amb el bacallà o peixos similars:
MULWELLEIn the Inventory of Sir John Fastolf's effects at Caistor, 1459, is the entry "Larderia;  iiij. mulwellfyche.(..) Turner, in his letter to Gesner on British fish, prefixed to the second ed. of Gesner, lib. iv. states that the fish called keling in the North, and cod in the South, on the Western coasts is termed melwel. Spelman states that the mulvellus of the Northern seas is the green fish, called in the Book of Customs at Lynn Regis melvel, and haddock, and in Lancashire milwyn.(..) COTG. Merlangus virens, CUV.]Mulio, C. F.
 
sembla com si la paraula hagés quedar arraconada a la perifèria, a l´Oest i a l´Est (on són Caistor i Lynn, citats en aquest darrer text). De fet segons Belon va passar de les Illes al francès, però a l´època de Cuvier ja havia estat substituïda en anglès per Cod. El naturalista francès ja no la trobava a textos anglesos moderns (i autors britànics ho corroboraven): Bélon croit que morrhue vient de merwel,nom qu'il dit anglais, mais que je ne trouve plus dans les auteurs modernes de cette nation.Ils la nomment cod 

Encara present però en aquests dos textos -aquest i aquest, casualment tots dos del 1688; el primer tradueix amb francès 'Merlus':
Cod Fish,  Codling. Of others termed a Stockfish, or an Haberdine. It is a White fish (..) In the North part of this Kingdome it is called a Keling, In the Southerne parts a Cod, and in the Westerne parts a Welwell.

Sobre aquest mot Haberdine que apareix al text, vegeu aquí:


Sigui quin en sigui l´origen, el fet que una de les primeres aparicions del mot és anglo-normanda: Peison eumes a manger, Turbuz, salmons e mulvels 
(Curiosament un dels primers textos on apareix Cod és també Anglo-Normand: Les trois sortz de Lob Byng [read: Ling] & Cod)

L´afegit "de mer" que trobem de vegades als vells textos (Mulewell de mer) és també interessant i gairebé paradoxal tenin en compte que Morue prové segurament de Mor i per tant el nom ja inclou el concepte 'mar'. Pel que llegim aquí, textos com el Tretiz semblen escrits des d´una òptica "d´interior", i potser tenien com a referent inicial peixos de riu -el molewel "no de mer" seria potser el Pike, 'lluç de riu'?- En tot cas a la versió més antiga del Tretiz aquest és l´únic ictiònim present, prova de la importància d´aquest peix (i de retruc prova que es refereix probablement a un peix del Nord, molt més important econòmicament que les llisses). A versions posteriors apareixen ja altres ictiònims com, per exemple, Mulet. (en una versió del s XV un preciós exemple bilingüe de Mulewel s’il soit morw de mer,yf hyt be melwel of þe zee)


   .A diccionaris posteriors, alguns dels quals ja no necessàriament llatí-anglès, trobem el que semblen els molls (o el moll, només M.surmuletus  és habitual a les Illes):
 Eliot ,1538: trigla,I suppose it to be a sore mullette,suche as are taken in Deuonshyre & in Cornewall. Més endavant..of the colour of a soore Mullet    
a part d´això, en aquest diccionari Mugil és un codde; Mullus un mullet 'llissa'?

 Maplet,1567 Aquí en canvi el nom és Barbel: barbell the beard fish; in Greeke she is called trigla (un peix femení -"she"- amb barba)

 Levens, 1570. Aquí el nom és Mullet: Mullet: mullus, trigla

 a Higgins, 1572 trobem un apunt sobre l´opció terminològica que faria del moll un barbel, de la llissa un mullet:



és l´opció que trobem al traductor anglès de Plini, P. Holland barble, bred onely in the Northren sea;  abans havia anomenat la llissa Mullet
(també segons el segon traductor francès, de 1771, barble seria el nom anglès del moll)

 Cotgrave, 1611, en aquest cas un diccionari Francès-anglès, trobem:


Aquest text de Brown,1662, és interessant perquè ja no es tracta d´un diccionari sinó d´una obra centrada en ictiologia. Tant per ell com pel curador del text molls i llisses són mullets -però la llissa seria el mullet comú o ver (vegeu també textos posteriors com aquest o aquest):
beside the comon mullus63 or mullet there is another wch some call a cunny fish butt rather a red muellett 63the Common Mullet I take to be the Grey Mullet (Mugil capito)
 
 un fet -que dos peixos tan diferents fossin Mullets- que porta a les confusions que veiem més avall

Salmó, lluç i bacallà -fotos extretes d´aquest llibre sobre els peixos de Gal.les. Arribats a aquest punt, desconeixem si el fet que el salmó tingui una forma allargada que recorda el (grey) mullet, o si el fet que el bacallà tingui una mena de barba (com la "llissa de riu" que veurem més avall) han tingut a veure en aquest ball terminològic. La imatge sota les tres fotos és el bacallà de Rondelet:



 


de fet en aquest text que ja hem citat més a munt veiem que en còrnic un dels noms del bacallà és aquest que veiem a l´esquerra (a la dreta els de molls/llisses, molt semblants als vistos en bretó):


  la qüestió es pot complicar encara més: en el seu completíssim article sobre castellà Merluza Coromines va contemplar la connexió entre Morue (i anglès Melwell, venecià Molo) amb el nom català d´alguns gàdids, Mòllera
 
un nom que per d´altres ve, en canvi, de Moll 

al País Basc (i Gasconya) també fan servir variants de barba pels molls. Uns molls que aquí a sota ens ofereixen una coreografia:


                                                

Deixem els gàdids però no l´Atlàntic: allà els destins lexicals de molls i llisses han anat estretamet units.  A algunes enciclopèdies apareixen sota una mateixa entrada -fins i tot en aquelles que els consideren quite differents. En aquest llibre de 1867 encara els inclouen dins un mateix gènere: MULLET. A well-known fish, of which there are several species. The gray mullet, Mugil capito, and the red mullet, Mullus surmuletus, are the most common on the British coast.

Ja Belon i Camus, traductor d´Aristòtil, advertien de possibles confusions





a una entrada anterior ja vam veure exemples de confusions o d´ambiguïtats; en recuperem algun i n´afegim uns quants; els dos primers arriben de fet del Mediterrani i tenen a veure no tant amb els noms vernaculars com amb els clàssics/científics: al seu diccionari P. Torra, sota la veu Moll, va incloure no només aquest (al text M. barbarus, error d´impremta suposem) sinó les llisses (i les lluernes):

Des d´Itàlia, un altre exemple que afecta la classificació dels peixos en qüestió: a l´obra d´alguns naturalistes -la segona una traducció de l´alemany- el gènere dels molls és anomenat Mugile (i les llisses, els Mugils, entren dins el gènere Mùggine)




Richard Brookes, 1763: descripció de Mullet 'llissa' i de Sea Barbel 'moll' (però creiem que barrejant en la segona trets característics d´un i de l´altre peix) i a continuació il.lustració de moll però sota el nom Mullet (amb el que sembla un signe d´interrogació/dubte)




un cas semblant però molt més recent: definició de mullet com a peix de la fam. Mugilidae, la de les llisses, però il.lustració d´un moll, en un diccionari d´anglès americà -varietat en la qual, com veiem al segon textmullet sol (sense l´afegit grey) hauria de designar la llissa































 Per tant mullet sol (sense el grey) seria la llissa en anglès dels Estats units, però veiem a continuació com el traductor americà d´Ateneu va fer servir efectivament el simple mullet per designar de vegades les llisses, però en altres punts grey mullets, i en d´altres amb el simple mullet va designar els molls -anomenats també al llarg del text red mullets- o l´enigmàtic myllos















  més endavant en el text va traduir el diminutiu de triglé amb 'little mullets'. Eaquesta enumeració de peixos 
κεφάλου (..) τρίγλη (..) μύλλος, tres potencials Mullets, va optar per cephalus (..) red mullet (..) mullet. En canvi una altra traducció, ara anglesa, el grec myllos és el que queda inalterat (myllus) i qui rep el nom mullet és el moll 






 Aquí alternen mullet i red mullet per designar el moll:






En aquesta traducció anglesa de Plini, molt posterior a la de Holland, tant les llisses com els molls eren Mullets 

Un altre exemple on el que l´autor clàssic distingia perfectament -és a dir d´una banda els molls de l´altra la llissa, cadascun amb el seu nom grec- passa a ser a la traducció sempre un mullet: són les cartes (fictícies) d´Alcifró: a  l´original grec i la traducció llatina trobem noms diferents pels dos peixos; les traduccions francesa i anglesa van donar a tots dos el mateix: Mul(l)et



 

en un diccionari antic però penjat molt recentment a la xarxa fan entrar el Moil de Du Cange, que era el moll, dins la veu Meuil 'llissa': G.Musset; Glossaire des patois et des parlers de l'Aunis et de la Saintonge

en aquest diccionari francès a l´entrada muge 'llissa' van reenviar a 'surmulet' i van acabar dient
com si el fet que els noms fossin dos noms coincidents -però potser precisament coincidents per simple coincidència- justifiqués establir un paral.lelisme entre animals diferents.

Aquí Sonnini va descriure les llisses, nedant en moles per la superfície de l´aigua, i en nota a peu de pàgina els hi va donar el nom científic Mullus surmuletus -en canvi en un altre text seu, que pengem al costat  del primer, els mulets ja són els mugils. I La Blanchère, en parlar dels molls, els va atribuir una facultat, la de saltar pel damunt de les sàrcies, que creiem que es troba només a les llisses -en vam parlar aquí



Tal i com passa en el cas anglès-americà, també trobem exemples francesos recents; aquest extret del llibre d´en Miquel Duran







Duhamel va trobar que els noms però també els gèneres dels peixos estaven relacionats




 en un altre punt, va anomenar les llisses mullus. 

En canvi això podria semblar un error però potser no ho és:
 El fet que vagi donar com a traducció alemanya de 'llissa' Meerbarbe, que és el nom habitual dels molls, potser no és del tot incorrecte: el mot sembla que es pot aplicar, secundàriament, a les llisses. Aquest cop el nou punt de contacte entre molls i llisses sembla el Barb: peix de riu amb barba però de forma semblant a la de la llissa. Ja hem vist més amunt el mot Barble com a nom del moll a vells diccionaris anglesos i un diccionari bretó on l´autor considera un error aplicar el nom Barbeau a les llisses. 

    un barbel,foto WP. En paraules del zoòleg britànic J.Hill -i negreta nostra: The writers have called it Barbus, some Mugil barbatus, Mullus fluviatilis.. 


Ja hem vist que el primer traductor anglès de Plini, P.Holland, va fer servir Barbel pel moll; Mullet -atestat en anglès ja al s.XII- per les llisses
Of all other of good account,the Barble is
next, They are bred onely in the Northren sea
 

El que amb Holland pot no ser més que una tria terminològica, en d´altres autors és directament una confusió: com en aquest autor medieval holandès (ara d´origen, no de cognom) J.van Maerlant, que probablement no coneixia els molls i va anomenar el mullus de Plini Barbel, acompanyant el text amb la il.lustració del peix de riu:
extret d´aquí
 
Un text de Carolus Fugulus -l´edició que ens l´ofereix en línia torna a ser normanda- on l´autor, volent distingir el Mullus de Plini del Barbus, erra en considerar el primer un Munier, una llissa de riu:
si le mullus 12 est le poisson que nous appelons Mönne, nous, les Mosellans, et que les Français appellent «monnier »(..) assurément le mullus diffère beaucoup du barbus (..). En effet notre mullus n’est pas barbu, alors que le barbus se distingue par un double barbillon 

 L´ambigüitat és present a algunes obres lexicogràfiques com la de Florio (1611,1659; aquesta edició posterior incorpora modificacions: desapareix per exemple l´equivalència Treglia-mullet, poc comprensible des d´un punt de vista italià). Alguns autors assignaven el mot a les llisses i d´altres rebutjaven aquesta associació: Gesner (1558) Pennant (1769).





Els ictiòlegs britànics com Pennant ja van fer servir mullet tant per llisses com per molls, però no els van confondre i en van distingir els noms amb algun afegitó. Les llisses són el mullet o grey mullet (A mullet, amb article indeterminat a Willoughby) els molls són:
.Willoughby 1686: The surmullet
.Hill 1752the bearded mullet (a l´igual que l´autor anterior només en va citar un, M.barbatus no és habitual tant al Nord -però està en expansió)
.Pennant 1769striped surmullet i red surmullet
.Yarrell 1836striped red mullet/plain red mullet. (Els noms de Yarrell van ser considerats poc desambiguadors per Donovan, partidari de l´ús de Surmullet)

A l´obra d´un altre ictiòleg britànic veiem que el llobarro, el bar, és a Belfast el White mullet o King of the mullets

Bar.. no confondre, com fan aquí, amb Bar(beau) 

Un article molt interessant sobre les relacions entre Bar i Barbeau aquí, escrit per un autor de nom molt apropiat: P.Barbier