dimecres, 6 de febrer de 2019

Sargades variades

 No abandonarem aquest blog d´ictiònims, però com que no tot han de ser peixos, hem traspassat els nostres millors (?!) articles a aquest altre blog, on parlem de més temes lingüístics. 

 Encetem aquí una sèrie d´entrades on parlarem dels noms del sarg -a Cambrils i, a partir d´ara, a la resta del text, sard- i de la variada. Els noms científics són respectivament Diplodus sargus i Diplodus vulgaris. Són dos peixos comuníssims que qualsevol banyista que s´apropi a zones rocalloses trobarà de seguida. També són molt semblants però, alhora, facilment distingibles








                               una variada a la portada del llibre d´en Miquel Duran 

 En occità existeix la denominació veirado equivalent al català variada -en alguns textos trobem aquesta forma veirado alternant amb la forma 'afrancesada' veirade; veirade sembla una denominació francesa habitualperò que no trobem als diccionaris, ni actuals ni antics Veurem més avall, però, que el cas occità no és potser tan clar com podria semblar, i que els noms per la nostra variada poden ser altres.


En un article d´aquest llibre citen una forma occitada masculina, vairat, i consideren que tant aquesta com les nombroses variants del sud d´Itàlia són d´origen català:
dal catalano variada (< lat. variatus), provengono il provenz. vairat, il sardo veriada, il sic. varàtulu, vaeratu e il calabr. varàtulu 


                                               ***********************

 Aquests dos peixos són tan habituals i al mateix temps tan distingibles l´un de l´altre -tots dos amb una taca a la cua però el sard amb franges primes i la variada amb una de gruixuda abans del cap- que sorprèn que els grans ictiòlegs del Renaixement i alguns de posteriors -fins i tot de finals del segle XVIII- només parlessin d´un d´ells. Pengem a sota un text de Cuvier que comenta aquest fet -i al seu costat el sarg de Rondelet, el nostre sard


















 en aquest llibre anglès que ja és del 1828 segueixen sense citar la variada. Diguem per cert, com a curiositat, que els nostres peixos només es troben a la Mediterrània i en teoria no arriben a l´Atlàntic.. però segons aquest article l´escalfament de la mar està provocant que alguns sards es facin veure per l´oceà


aquest oblit potser és degut, tal i com insinua Cuvier, a que els grecs havien semblat confondre les dues menes sota el nom sargos (però vegeu aquí una interessant teoria segons la qual la variada seria el peix designat amb el clàssic chromis). L´altre nom clàssic, sparos, designaria l´esparrall -sense descartar que en realitat sigui el nom d´un dels dos peixos que veiem avui, i que en derivés el diminutiu que designa l´esparrall; en vam parlar aquí-


el cas d´Aristòtil és més complex perquè va aplicar a peixos diferents dels nostres tant el nom sargos com algun derivat; en parlarem en una altra entrada. Diguem dues coses també sobre l´incerta etimologia del mot sargos: en aquest text en veiem dues de possibles -que el relaciones amb el grec per 'carn' i l´àrab per 'llum, esclar': 

al voltant de la teoria que el fa derivar del grec per 'carn' vegeu Rondeletaquest altre autor antic. Pel que fa a la segona vegeu aquíaquí.
Aquí fan derivar el nom de l´arrel Saras 'mar'. A d´altres llocs la consideren senzillament 'preindoeuropea'. Sobre el fet que aquest sarg tan habitual a les nostres costes sigui considerat 'un peix del mar d´Egipte' parlarem en una propera entrada.

 Pel que veiem aquí, en grec modern la variada sí que té denominació pròpia -moltes, de fet, tot i que de vegades es confonen variada i sarg sota un mateix nom, fins i tot científic; però pel que ens diuen en aquest text, hi ha o hi havia una tendència a fer els noms sargos i sparos (i skaros, nom que tornarem a trobar més avall) intercanviables i aplicables tant al sard com a la variada -o l´esparrall:


  o a anomenar la variada amb sargos:

S.vulgaris, M.G. Σαργός, χαρακίδα at Siphnas; S. Rondeletii, M.G. σπάροςhttp://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/Oppian/Halieutica/1*.html 


Pel que fa als llatins, també Plini va anomenar un sargus -que se suposa que al.ludeix als nostres dos peixos- i un sparus. En tot cas està clar que grecs antics i romans coneixien la variada i la distingien del sard: vegeu aquest plat de peix per exemple. I en aquest mosaic pompeià que pengem a sota hi apareixen tots dos, si ens atenem a les identificacions fetes pels experts (vegeu per exemple aquí o aquí; les identificacions no ens semblen 100% clares: el peix identificat com a variada, per exemple, no té el morro punxegut)








el sard seria el peix d´adalt de tot a la dreta i la variada el d´abaix de tot a l´esquerra. Afegim també la (suposada) identificació de l´esparrall i la de l´aurada: en aquest darrer cas ens sembla interessant que l´autor de l´article hagi corregit el nom científic del peix, de Sparus aurata a auratus. D´aquest nom "hermafrodita"  vam parlar fa tres entrades 

                                           ***********************

 Potser el primer a distingir clarament els dos peixos va ser Adanson


 Si entrem al lligam, però, veurem que ni tan sols va descriure el seu variato: va passar de la descripció del sargo a la de la càntera. I en tot cas el seu text, del 1772, no va ser publicat fins el 1845. Probablement per això Cuvier va considerar que Delaroche, autor d´un catàleg dels peixos de les Balears, havia estat el primer a distingir les dues espècies 

                                             Annales du Muséum national d'histoire naturelle, Volum 13 


tot i que suposem que aquest var que acompanya el nom científic (sargus var) no s´està referint al nom Variada sinó que indica que per ell el peix no és més que una varietat del sard, no una espècie clarament distingible..

El niçard Risso sí va semblar donar-li el rang d´espècie, però barrejant la seva descripció i denominació amb la d´un tercer sarg, la morruda

 En un recent viatge a l´illa de Mallorca, rere les passes de Delaroche, vam visitar el Museu Balear de Ciències Naturals de Sóller. A la foto, una morruda i un representant del gènere Scarus 




                                 *************************************

  Amb tot el que hem vist, no és estrany que el nom dels dos peixos que estem veient sigui a moltes llengües i varietats "sarg", sovint amb algun afegit. O, en menor mesura, que sigui un derivat de l´altre nom clàsic, sparus. A sota posem alguns noms de sard i variada respectivament: 

 Provençal: sar o sarg/idem: 


Sar, sarg, sargoutounSar, poisson très commun de nos côtes, gris argenté, au corps rayé verticalement (..). Le sar commun, ou sargue (Diplodus sargus, Diplodus vulgaris) atteint 20-30 cm. Le petit sar, ou sparaillon, ou pataclet (Diplodus annularis) n'atteint que 12-15 cm.

Niçard: sargou / sargou rascàs

Ventimiglia (Ligúria):
Sargus sargus U Sàragu cùa négra u l’à (..) ina grossa macia negra insci’u truncu d’â cua. Da’u dorsu i cařa sete o ötu righe brüne insc’i lai grixu-argentu. 

Sargus vulgaris U Sàragu tésta négra (..) D’â cupeta d’a testa parte, ciaira, ina particulare banda scüra ch’a cařa fina a l’autessa d’i zàfi, ch’u l’é u segnu ch’u marca e diferense da i autri saraghi. 

Francès: sar commun / sar à tête noire 
(els noms sar(gue), en tot cas, són d´origen provençal; vegeu aquest article de P.Barbier)

Italià: Sarago maggiore / sarago fasciato o sarago testa nera o sarago comune (en canvi hem vist que el 'sarg comú' en francès és el sard)

més noms dialectals, extrets d´aquí -hem modificat les taules per tal que les denominacions dels dos peixos a diferents municipis apareguin a la mateixa alçada- 















Veiem a la darrera línia que en triestí és la variada la que rep el nom sargo, i en canvi el sard és l´sparetoAquest diccionari clàssic triestí sembla confirmar aquesta situació -és a dir: al sard se li aplica aquest diminutiu, i en canvi a l´esparrall, més petit que el sard, se l´anomena sparo
 Un altre fet curiós: al diccionari més complet i clàssic de venecià se´ns diu que el sarg és l´scaro, quan en realitat aquesta denominació (amb "c", del grec skaros vist més a munt en un altre text que el considera gairebé intercanviable amb sparos i sargos) és la d´un altre peix que es troba a les costes gregues. En aquesta traducció francesa de Plini, veiem el cas en certa manera oposat: el nom clàssic scarus és traduit al francès amb sargo; això li va valdre a aquest primer traductor la crítica del segon

Veiem al llistat que a alguns llocs els dos peixos són anoments senzillament sarago. A algunes webs italianes semblen considerar que el 'sarago' per excel.lència és en concret la variada -en parlem de nou més a baix-; vegeu aquí per exemple, aquí o aquí:
SARAGO Diplodus vulgaris (E. Geoffr.) Ingl.: Common two-banded seabream. Franc.: Sar à tête noire. Spagn.: Sargo mojarra. NOMI DIALETTALI Il Sarago è anche conosciuto con il nome di Sargo. I nomi dialettali in letteratura sono: Saraco (Abruzzo); Sàricu (Calabria); Saraco-varriale, Varriale (Campania)(..):


 Pel que fa al català, a la seva llista de noms de peixos Antoni Griera va semblar dir també que la denominació Sard era la de tots dos peixos -fent-hi constar també per Diplodus vulgaris el sinònim variada-, i que s´aplicava en primer lloc a la variada. Però la descripció que en fa és estranya -"ratllat de faixes negres" sembla correspondre més aviat al sard. També va aplicar el nom a un tercer sarg -en realitat sinònim del sard, com veurem més avall:
      https://archive.org/details/boletndedialec1113instuoft/page/n80 


un altre aspecte estrany de la descripció de Griera és que consideri la variada un peix "d´ulls petits". En aquest video podem comprovar que la situació és la contrària -de fet ja hem vist a un llistat de més a munt i veiem aquí que a punts del Vènet el nom del peix sembla al.lusiu a la grandària dels seus ulls.

 Al video també veiem un sard -amb prou feines se li veuen les ratlles del cos però creiem que ho és



                                                           ********************


  Però hi ha altres denominacions a part de les que tenen relació amb el grec sargos; avui veurem aquesta que ja ha anat apareixent i que és  la més habitual per designar en català el nostre segon peix, Variada

A dos textos dels que hem penjat fins ara apareix la denominació meridional italiana varriale. Aquí en veiem una de semblant


https://lingcal.files.wordpress.com/2016/11/trumperesperienzaeculturamaregenova.pdf 



 deixant de banda l´explicació etimològica que veiem al text (la més habitual és molt diferent i fa derivar variada del mot equivalent llatí) veiem que de nou aquí l´ictiònim s´aplica a la nostra variada -i també a un peix semblant al nostre verat



                             

El cas provençal complica les coses, tot i que per alguns autors la situació seria semblant a la del català i la variada seria la veirado:


https://archive.org/details/annalesdumused04mus/page/n96

Sargue vulgaire; Sargue de Salviani. —Provençal: Veirade. — Bastiais : Cullarinu. — Cette espèce est, comme forme, assez semblable à la précédente ; elle a cependant le museau un peu plus pointu https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k5726302z/texteBrut 

no ens podem estar de penjar les precioses imatges del llibre que acabem de citar -de l´any 1902. Són, d´esquerra a dreta, la variada, l´esparrall i el sard; aquí i aquí podeu veure-les a mida original:



 Però veient Mistral o el llibre Pei e pesco (o algun text penjat més amunt) sembla que Sar(g) sigui aplicable als nostres dos peixos (i a l´esparrall), i veirado sigui el nom d´un altre, també ratllat -el sargus vetula/sargue vieille que en realitat avui dia és considerat un sinònim del sard 
 (de fet fins i tot en francès sembla que la denominació d´origen occità barade és un dels noms del sard)

 en aquest text marsellès donen com a nom concret de la variada  sarguet négré

 Veiem ara el cas sard (sard de la Sardenya; de fet la denominació sard pel nostre peix prové de la reinterpretació del nom sard com a 'originari de Sardenya'): en aquest text veiem que les denominacions Feriada o veirada s´apliquen al sard (ara sí, el peix)


 (En aquest diccionari més actual al sard li apliquen en segon lloc aquest nom 'feriada'; en primer lloc l´anomenen sàragu i ispareddu)

També en algun llibre italià trobem que el sarg variat és el nostre sard -sota el sinònim Sargus raucus. O que un altre sinònim científic del nostre peix és Sargus variegatus

                                                                                  https://archive.org/details/bub_gb_KOKm6npamj8C/page/n52 

 Per tant de vegades ens trobem davant de denominacions gairebé invertides respecte al català: el nostre sard és qui rep el nom variada o similars. Diem "gairebé" no només perquè sembla que també rep el nom sarach i variants, o perquè l´existència de la tercera espècie fictícia (Sargus vetula) pot haver contribuit embolicar la troca de les denominacions, sinó perquè, tal i com veiem a Wikipedia, també en català el sard rep noms com vidriada o verada
 No semblen habituals, però: llegint el llistat final que trobem al llibre Ictionímia, veiem que els noms del sard a Catalunya semblen ser sempre sarg o sard. Per la variada són al nord verada, a partir del Maresme variada -amb aparicions de vidriada, que a terres valencianes sembla ser habitual pel que ens diuen en aquest fil- i a partir de Sant Carles de la Ràpita tots dos peixos reben el nom sarg. D´aquesta manera les terres de l´Ebre sembla que tornin a ser una mena de parèntesi perquè, tal i com sembla indicar el text de sota de M.Duran, a Llevant el nom de D. vulgaris torna a ser variada







aquest darrer text ens ha quedat amb diferències de tonalitat... no l´hem intentat arreglar perquè així en resulta una imatge més.. variada

 Hem vist més amunt que Aristòtil va parlar d´un altre sargos, un peix semblant a les llisses... potser per això el nom va acabar designant també un peix d´aigua dolça. Com aquest, vist durant el nostre viatge a Mallorca. El vam veure a la Fundació Miró i l´hem batejat com a Menja-nous




 
 Potser us pot interessar també:


dimarts, 18 de desembre de 2018

Hola eriçó, per què ets tan bufó?

 Avui quatre coses sobre els eriçons de mar -o garotes, garoines, bogamarins, castanyes de mar..- Aquests mesos previs a l´hivern n´hem vist un munt

Fer videos d´eriçons no és gaire meritori, però sí interessant: sovint, com hem vist en aquesta primera foto, estan recoberts d´altres animals o éssers marins



                        aquí una gambeta, gelosa, va exigir ser filmada ella també

i en aquest punt concret de l´espigó, entre els eriçons i els fideus, el que se´ns va plantar al davant va ser un pop enorme, però haureu de confiar en la nostra paraula perquè no vam poder enregistrar el moment -el vam voler agafar en comptes de filmar-lo, i ell no hi va estar d´acord ;-(


 Text de Rondelet sobre els eriçons; hi trobem dues (de fet 3) denominacions interessants






  L´occità oursin -manllevat pel francès- no té un origen clar. 

 -Per alguns diccionaris francesos provindria de ours, 'ós'. En aquest interessantíssim fil del Forum Babel arriben fins i tot a contemplar la possibilitat que el mot grec per 'ós', arktos, hagués pogut designar també una mena d´eriçó

 -segons la segona teoria, provindria del llatí ericeus o ericione

 -per d´altres, l´origen seria el també llatí echinus. Aquesta teoria és la defensada per Albert Dauzat en aquest article -on també discuteix les altres dues 


ara un petit (perquè no tenim prou coneixements per fer-lo gran) excursus sobre els mots grecs i llatins: pel que sembla el grec clàssic ἐχῖνος -en grec modern amb -α inicial- designa tant l´eriçó terrestre com el marí (vegeu el text d´Aristòtil més avall: per precisar de quin dels dos es tracta, afegien l´epítet 'terrestre' o 'marí'). En canvi en llatí sembla que hi hagi dos mots diferents pels dos animals: ericeus i derivats pel terrestre, echinus pel marí -com diu Dauzat a l´article citat, els romans haurien agafat aquest nom del grec per designar un animal sense nom previ llatí. 

Així, en alguns diccionaris, per echinus només donen la definició 'eriçó de mar'. De tota manera veiem que per autors clàssics com Buffon el mot echinus es pot aplicar també a l´animal terrestre. I al wiktionary  a l´entrada echinus donen com a acepció secundària 'eriçó terrestre' (a les entrades llatines erinaceus i ericius no se´ns dóna l´accepció 'eriçó marí' )
 En grec modern sembla donar-se un fet interessant: si estem entenent bé un text que trobem en aquest fòrum, εχίνος i derivats es refereixen actualment només als animals marins -una mica com passava en llatí:
  Όμως οι περισσότερες λέξεις με εχινο– σήμερα έχουν να κάνουν με αγκάθια και αχινούς και δεν θυμίζουν ακανθόχοιρους. 

  sembla clar que l´origen del genovès zin(zin) és el llatí echinus (vegeu aquí o el dicionari lígur de Fiorenzo Toso citat aquí). El que no sabem és si és possible que aquest mot lígur no vingui directament del llatí sinó d´una reinterpretació de l´occità oursin (sense descartar que la direcció del prèstec sigui la contrària), on la part inicial del mot hagi estat confosa amb l´article/pronom lígur o -que es pronuncia u-. En contra de la teoria potser aniria el fet que en lígur antic encara existia una forma ro.

 La veiem -juntament amb la denominació de l´eriçó- en aquest text del 1630:
Gian Giacomo Cavalli Ra Çittara Zeneize (1630)

En català trobem un cas que és gairebé l´invers: a l´Empordà i la Selva una de les denominacions per l´eriçó és soriç/suïs, que provindria, com ens diuen en aquesta tesi, d´haver afegit al nom originari l´article salat es: s´+ eriçó

També interessant el fet que suïs sembla designar un ocell que rep també la denominació rasclet, que recorda un altre dels noms occitans de l´eriçó de mar: rascassa -l´hem vist al text de Rondelet
SUÍS (..)||2.m. Ocell de la família de les ardeides, espècie Ardeola minuta (Men.); cast. avetoro menor. (V. rasclet || 8 b). || 3. m. Eriçó de mar (Blanes). 
http://dcvb.iec.cat/results.asp?word=su%EDs 


 Aquí l´Enrico Malan ens parla en ventemiglisu dels zin -fent servir també rissu de ma:
U Zin mascciu u l’é u rissu de ma’ ciü cumüne e apreixau. Chelu de cuřù violaceu, a gente a s’increde ch’u sece u mascciu d’u zin 

la denominació vèneta més habitual, rizo, no té cap misteri, però val la pena reproduir aquest text triestí -amb els seus remenar i imborezadi
 El mar xe tuto rizi imborezadi Per le sue rive s’andemo a remenar   'Il mare è tutto ricci increspati dalla bora / Per le sue rive andiamo a gironzolare'
  https://hrcak.srce.hr/file/172234

 (qui no sàpiga què és la Bora, pot fer una ullada a les wikipedies vèneta, catalanaitaliana. O potser encara millor escoltar aquesta cançó:

  'és l´única cosa que els italians coneixen sobre nosaltres' xe l´unica roba che i talian i sa de noi..)

aquí un text marsellès sobre els nostres animalons (negreta nostra):

La pesco deis ooussin, qu'aoutreife si fasie tou l'an, es plu permesso que daou mes de setembre aou mes d'abrieou; l'estieou, l'ooussin jito seis uou, ço que li fa foundre lei darno

un segle més tard, la pesca dels eriçons segueix a molts llocs estant reglamentada.. però alguns es volen saltar el reglament:

http://www.ilfriuli.it/articolo/Cronaca/Maxi_sequestro_di_ricci_di_frodo_a_Trieste/2/166329


http://www.triesteprima.it/cronaca/pesca-di-frodo-la-guardia-costiera-sequestra-286-kg-di-ricci-di-mare-10-maggio-2017.html

                                              *******************

Un text clàssic d´Aristòtil sobre els eriçons marins, on va destacar-ne la mobilitat de les espines


Τριχῶν γάρ τι εἶδος θετέον καὶ τὰς ἀκανθώδεις τρίχας, οἱ χερσαῖοι ἔχουσιν ἐχῖνοι καὶ οἱ ὕστριχες· τριχὸς γὰρ [30] χρείαν παρέχουσιν, ἀλλ´ οὐ ποδῶν, ὥσπερ αἱ τῶν θαλαττίων.

Des hérissons de mer. Ou oursins. Ces animaux ont sur leur test des épines articulées, mobiles au gré de l'animal; il s'en sert pour ses mouvements, conjointement avec ses pieds qui sont situés entre elles; Cuvier, id., tome III, p. 234; voir le Traité de Zoologie de M. Claus, pp. 238 et suiv.

aquesta mobilitat és totalment certa, com ens demostra aquest eriçó a qui vam ensenyar a fer el pi fa uns dies:



 (en aquest article recentíssim ens diuen que la mobilitat dels eriçons pot arribar a servir de model a l´hora de dissenyar robots) 
                              
                                          *******************
  
la frase del títol no és nostra, sinó de PS; que és també capaç de generar aquest efecte lumínic amb les closques d´eriçó que arriben a la platja



divendres, 30 de novembre de 2018

Un monstre d´aigua dolça

  Com a complement de l´entrada anterior, avui fem una incursió en un terreny que ens és desconegut: el dels peixos d´aigua dolça. Més desconegut encara si tenim en compte que el peix en qüestió no és present a Catalunya











      Cottus gobio, el cavilat, i la seva distribució geogràfica -font: Viquipèdia-


 Però és un peix amb denominacions molt interessants; d´entrada l´italiana -scazzoneté un ètim desconegut. Pel que veiem també és anomenat 'escórpora d´aigua dolça'
è l'unico "rappresentante" italiano che vive in acqua dolce degli Scorpeniformi, (.) Questo esemplare, invece, popola le acque dolci (..) ed è chiamato lo Scorfano d'acqua dolce http://www.today.it/scienze/scazzone-pesce-italiano-scorfano-acqua-dolce.html 

  en aquesta web piemontesa el defineixen com un peix zuccone, en el que suposem que és una al.lusió al seu cap gran -cf. occità suc-

 en llombard -si més no a Cremona- té un nom compost, la primera part del qual prové d´una arrel onomatopèica que potser és també la base dels nostres bot, boterut etc; i una segona que en aquest text posen de nou en relació amb la grandària del cap del peix
bòs crapòn (cr.); bòs crapù (cs., sn.); bòsa cràpa (cs.): scazzone (Cottus gobio)(.) pesce (..) con testa molto grande (..). Il secondo elemento del nome prende spunto, precisam., dalle proporzioni del capo rispetto al corpo. ¶ Accr. del dial. cràpa “capo, testa” http://bibliotecadigitale.provincia.cremona.it/monografie/download/monografia10_basso.pdf

 (no sabem si en realitat aquesta segona part del mot estaria més aviat relacionada amb cat. gripau, fr. crapaud)

 en vènet és el Marson, però més que la seva denominació, el que ens ha cridat l´atenció és el redactat del text de la wiki vèneta que en parla -i en concret la part que hem posat en negreta
El marsón (nome sientifego Cottus gobio) el xe un pese tipico dei nostri torenti alpini e prealpini (..) El se trova in tuta Eoropa fora ke in Spagna, centro e sud  ItaliaGreciaBalcani del sud, Scozia,(..) A parte ke da nialtri, se pol trovarlo anca in Romagna, Marche e Toscana  
 on veiem un cas clar del doble ús del se pronominal: en el primer fa que la frase sigui passiva ('es troba') i en el segon, amb l´afegit d´un verb modal, la converteix en impersonal ('se´l pot trobar'/'hom pot trobar-lo')

                                  ********************

 Article de fa poques setmanes: descoberta una nova escórpora -de mar
https://www.researchgate.net/publication/327890268_Scorpaena_decemradiata_new_species_Teleostei_Scorpaenidae_from_the_Gulf_of_Aqaba_northern_Red_Sea_a_species_distinct_from_Scorpaena_porcus

                                  ******************** 

 Més peixos d´aigua dolça -dels quals desconeixem els noms catalans o en qualsevol altra llengua-


els vam veure recentment al Monestir de Pedralbes, i l´objectiu de la visita no eren ells sinó dues interessants exposicions: aquesta i aquesta 

                                          ********************

 Retornem al medi marí per fer un breu comentari sobre aquest llibre que tant ens està fent gaudir. 

Hi trobem un munt de cites catalanes i occitanes, tant de clàssics com Mistral com de diaris o revistes antics -per exemple de la nostra admirada Esquella de la Torratxa. La connexió de l´autor amb la cultura occitana, de fet, ja és coneguda, i algunes de les seves explicacions culinàries ja havien estat publicades al Jornalet

Un treball tant important que és gairebé ridícul que intentem afegir-hi res.. aquest parell d´observacions que segueixen només volen ser un modestíssim contribut a una obra magna:

-en una secció en Vicent parla de les saladures de tonyina i només hi afegiríem un terme ben valencià: el de besug(o) aplicat a la conserva de la tonyina. És una denominació ben curiosa i, pel que sembla, encara molt coneguda (en vam parlar aquí; vegeu també aquíaquí, o la resposta d´aquest usuari d´un fòrum d´Internet). L´autor no l´ha citada probablement perquè, creiem, fa referència més aviat a la tonyina enllaunada -no pas a la salada-

-una mica més endavant, en parlar dels peus de cabra -els parents mediterranis dels percebes- els anomena peus de cabrit. El peu de cabrit en realitat és un mol.lusc -en Vicent en parla una mica abans al llibre, anomenant-lo caixeta, que és també el nom habitual a Cambrils d´aquest parent del musclo. De fet la Viquipèdia catalana alerta sobre la possible confusió:
Cal no confondre el peu de cabra amb el peu de cabrit (Arca noae), un altre marisc menys apreciat i molt diferent malgrat el nom, que no és un crustaci cirrípede sinó un mol·lusc bivalve.

però el cas és que en Vicent Marqués inclou una cita -que no hem control.lat- de Josep Pla; pot ser que efectivament hi hagi localitats on es confonguin les denominacions del cirrípede i el mol.lusc? 


 Potser us pot interessar també:

 http://elpetitespolit.blogspot.com/2014/09/concordanca_18.html