dimarts, 25 de febrer de 2020

Or

(Ens hem traslladat aquí)


                                                                  Œuvres du comte de Lacépède,

      



 Tant si la seva brillantor és d´or com si argent, els noms vernaculars d´Sparus aurata -a gran part del territori lingüístic català aurada o orada- són similars a moltes llengües, que l´han fet derivar, cadascuna pel seu compte de manera independent, de l´adjectiu (substantivat) femení llatí Aurata. No sembla que hi hagi hagut manlleu d´una a l´altra -com si és el cas amb altres ictiònims: per exemple el nostre Besuc seria manlleu de l´occità (o del lígur?) Besugo, reinterpretat com a masculí i escurçat en el nom actual


A Ventimiglia (Ligúria):
  •  Uràda - Sparus auratus L’ Uràda a se ciama cuscì pe’ via d’a macia giaunu-ouru remarcà intu mezu ai ögli, cun l’azunta d’ê righe giaune longu i lai. A l’à u scafu a övu, cu’a testa sciacà. U cuřù d’a schina u l’é grixu-ciairu, i lai i sun argentei, cun righe brüne e giaunàstre, üna apröu l’autra.

la "versió" genovesa del mot és, seguint la tendència habitual d´aquest dialecte, minimalista
                                       http://www.zeneize.net/media/libbri/pdf/1857_paganini.pdf


el nom vènet al diccionari de Boerio:



aquest "Orada de la corona" pels exemplars adults és interessant: hi ha una tendència a considerar que el nom del peix és una referència a una part concreta del seu cos, la línia groga que té entre els ulls (cf. el cas molt més evident del nom grec clàssic χρυσόφρυς ´cella daurada'); ho hem vist en part al text de Ventimiglia -que però també parla de les línies grogues al cos-. Però també hi ha qui considera l´ictiònim al.lusiu a la brillantor general del cos (vegeu aquí per exemple). També és possible una opció intermitja: que la referència a una part concreta hagués passat a descriure tot el peix; però en tot cas el nom vènet sembla distingir els dos trets: la brillantor general d´una banda, a la qual s´afegeix de l´altra la taca entre els ulls que trobem als exemplars adults

A Marsella:
  • Aourado (Fr. Daurade. Sc. Sparus auratus). — L'aourado (..) es un pei fouesso requis e ben counoueissu de touti


al Tresor de Mistral trobem el nom sense i també amb "D" inicial





 No tenim cap video bo de l´aurada: Elià el va definir el peix més tímid, i potser el més tímid no ho és, però sí que es manté a una certa distància, cohibit




                                                         **********************

 En francès els noms del peix són Daurade o Dorade royale (amb altres adjectius acompanyant el mot Dorade s´anomena altres peixos de la família). Per P. Barbier, serien d´origen occità. El nom Dorade sol, sense adjectiu, és considerat una forma incorrecta d´escriure el nom de l´aurada
  • Daurade. variante correcte selon l’Académie française, qui indique dans la 9e édition de son dictionnaire : « On écrit aussi, mais à tort, Dorade. » (..) l’orthographe  dorade est très majoritaire dans le cas des coryphènes.

 l´occità Rondelet havia privilegiat aquesta variant Daurade; també ho va fer Cuvier. Diguem però que la forma Dorade ara considerada no correcta havia estat utilitzada per molts autors: Duhamel l´havia citada com la pròpia dels ports de l´Oceà -i Daurade/Aurade dels del Mediterrani. Els traductors de Plini van traduir l´Aurata llatí amb Dorade (des del primer, del 1562, fins al del 1883; només un d´ells va mantenir invariat el nom llatí Aurata). També el traductor d´Aristòtil Armand Camus. Vegeu també aquíO aquí, on l´aurada és la Dorade, més que no pas royale, ordinaire

                                           **********************

    Al text francès de més amunt i al del Tresor de Mistral hem vist que un altre peix, ara molt diferent, pot rebre també el nom Daurado/Dorade: la Coryphaena, la nostra Llampuga, a Cambrils anomenada Dorado -i ara sí que sembla un clar manlleu, en aquest cas del castellà
          



Un dorado a Cambrils. Es tracta d´un peix molt diferent a l´aurada, i que pot arribar a ser molt més gran -el pescador de la imatge el va haver de portar a mà, amb penes i treballs, perquè el peix no cabia als cubells habituals. El nom Llampuga també és al.lusiu a la brillantor


No és cap fet estrany que dos peixos diferents rebin un nom semblant en base a una característica comuna. A destacar però dues coses: Primer, que això ha donat lloc a confusions - de fet la "prohibició" de fer servir el mot Dorade per designar l´aurada sembla motivada per la voluntat d´evitar confusions d´aquesta mena:


en aquest diccionari van barrejar, sota la veu Dorade, la descripció de l´aurada i la de la llampuga -com si es tractès d´un sol peix amb els trets dels dos. En aquesta traducció anglesa de Plini anomenen l´aurada Dorado
 Pel que fa a l´italià, aquí anomenen la llampuga Dorata i en canvi aquí en diuen Dorada i deslegitimen la forma amb "T"

 Segon: el nom de l´aurada en grec modern, Tsipoúra, sembla un derivat del nom clàssic de la llampuga, Ippoúros. La teoria ja ve d´antic, i la trobem recollida als diccionaris de grec modern:

però expressada amb cautela ( ίσως ´potser'). Aquí la veiem comentada en més detall, i aquí posada en dubte -bàsicament perquè no s´ha atestat cap forma intermitja, i perquè la doble π del nom antic no té reflex en el mot modern.



 A Marsella, pel que sembla, no hi ha possible confusió: si Aourado comença amb “A”, el nom de la llampuga o peixos similars ho fa per “D” -però curiosament al text veiem que a l´hora de descriure la llampuga la comparen.. a l´aurada
  • Daouradoun. (Fr. Doradon. Sc. Coryphœna equisetis). — Lou daouradoun es un pei que semblarie fouesso aou pei-coua, a l'aourado,



en lígur cap problema: la llampuga rep un nom molt diferent, el mateix que reben altres peixos que són, ara sí, similars a les Coryphaenes
  • Leciùn - Coryphaena hippurus e Trachynotus glaucus Insci’a cupeta d’a testa d’i mascci grandi d’u Leciùn, gh’é ina göba e sübitu derré se gh’atröva e ařéte d’a schina, che furma ina mena de “cavegliüra”. U dorsu u l’à in cuřù blö-verdastru, i lai i sun argentai

 un fragment d´Epicarm (citat per Ateneu) amb els noms clàssics de la llampuga i l´aurada un al costat de l´altre

                            **********************


 L´aurada petita rep a Marsella noms una mica diferents, un és un diminutiu, i l´altre aquest:
  • Aouradouno. (Fr.Petite daurade).(..) A l'aouradouno si li di pereou Dameiseleto.


no deixa de ser curiós: rep aquest nom justament durant l´època de la seva vida en què és mascle -l´aurada és un peix hermafrodita i avui dia se sap que l´estadi femella és el dels exemplars grans; en paraules ventimigliuses d´E.Malan:  avanti a degàgia l’impiantu da mascciu e da pöi chelu da füméla. Cuscì, i sugéti (..) de taglia ciü grossa i sun fümele.


Darrera curiositat relacionada amb aquesta qüestió: als primer s textos lígur i marsellès hem vist el nom científic Sparus auratus. És un nom pres de Linnaeus i considerat per alguns com "correcte" perquè manté l´acord de gènere entre Sparus i el seu adjectiu (per més noms científics "desaparellats" vegeu aquí). Vegeu per exemple aquesta interessantíssima web, on l´encapçalament diu Sparus aurata però al cos del text es passen a Sparus auratus.
 En realitat avui dia el nom Sparus aurata es considera el bo i no ens sembla de cap de les maneres aberrant: al cap i a la fi, si Plini parlava del Piscis aurata -és a dir, del 'peix (anomenat) aurata', no hi ha cap problema en fer-ho de l´'Sparus (anomenat) aurata'. I a més a més un nom científic "hermafrodita" és el més adient pel nostre peix mascle/femella



Ens hem traslladat aquí
https://llengualigur.blogspot.com

dijous, 21 de novembre de 2019

L´infiltrat (un peix d´aigua dolça)

   Un chat noir, un chat roux, un chat blanc ſont toujours des chats
  Henri Duhamel: Traité général des pesches (1772)

La protagonista d´aquesta entrada és una truita (peix) habitual a la Península italiana i molt especialment al Nord. Es caracteritza per viure a torrents d´aigua freda, per ser més petita que les altres, i per tenir per tot el cos punts vermells i negres -a les altres truites només n´hi ha de negres. 
 El nostre amic Zòrzo Celoria ens la descriu en el seu genovès de Sestri Ponente: 
 Trûta FarioÓriginaia da còsta setentrionâle de l'Apenìn, a vive in ægoe veloci e freide di torenti de montagna. Tipici da fario són di puntìn rósci e neigri (a trûta de lago a l´à solo che punti neigri) ciù ò mêno scciassi  ma che no se conzónzan.1









Font: Wikipedia 






Però tot i tenir uns trets distintius més o menys clars, els ictiòlegs consideren que aquesta truita (i d´altres) no és una espècie sinó una simple varietat. Les tres espècies de Linnaeus Salmo trutta trutta, Salmo lacustris i Salmo trutta fario serien en realitat una: Salmo trutta
 «Salmo (trutta) trutta (..) nell´Europa settentrionale  (..) esistono popolazioni (chiamate Trotta di mare) che conducono una parte del ciclo vitale in mare (..); ciò è possibile perché questi mari sono più freddi e meno salati rispetto al Mar Mediterraneo, dove la presenza di trotte è rara (..) Nelle acque interne occupa due diversi tipi di ambiente, mostrando differenti fenotipi in relazione alle caratteristiche ambientali (..): i tratti a monte dei corsi d´acqua (..) (in questo ambiente si evidenzia il fenotipo "fario"); gli ambienti lacustri (..) (dove si evidenzia il fenotipo "lacustre"(..) »
Sergio Zerunian: Pesci delle acque interne d´Italia (2004)


En tot cas tant la classificació científica com l´origen del nom Fario -que en realitat potser s´hauria d´escriure Sario, tal i com veurem-  són molt interessants

 Història de la classificació

 Al seu poema Mosella (any 371) l´autor llatí Ausoni va parlar de tres peixos anomenats Salmon, Salar i Sario -que era, aquest tercer, més petit que el Salmó i més gran que el Salar: nec dum salmo nec iam salar. Per la majoria d´estudiosos (vegeu per exemple aquí o aquí) es tracta del salmó i de dues truites: el salar és la truita més petita de torrent, el sario la més gran de llac o la que, des dels rius, entra de vegades a l´Atlàntic (no està clar si ho fa al Mediterrani):
Lon a accouftume' nomer telles Truittes Saulmonees, pource qu´elles font moindres que les Saulmons, plus grandes que les Truittes communes  (..) la Truitte (..) n'efl confiante a retenir une mefme couleur en diuetfes efpeces. Lon en peult uoir prifes en une mefme riutere de Ritte de Neufirie au paif de Normandie diuerfèmet coulourees
Pierre Belon; La nature et diversité des poissons (1555)




la qüestió de la identificació, però no està clara, i per alguns autors només el Salar seria una truita -la gran: Selon aucuns la Truite grande é saumonnée eft le poisson nommé par Aufone Sario, felon les autres Salar (G.Rondelet; Histoire entière des poissons (1558))


o bé tots 3 peixos d´Ausoni serien 3 salmons d´edats diferents: 

Le Saumon change de nom ſuivant l'âge chez la plûpart des Nations.(..) Auſone appelle ce Poiſſon Salma quand il eſt vieux; Sario ou Fario quand il eſt d'un moyen âge, ec Salar quand il eſt jeune.  Louis-Daniel Arnault de Nobleville Histoire naturelle des animaux (1756)


Aquesta opinió (que seguim trobant en autors posterior, com aquest) és semblant a la que havia expressat -amb precaució- Conrad Gesner. Marcus Bloch, des del respecte envers el naturalista suís, la va rebatre: 
Geſner prétend (..) que, comme Auſone n'a chanté que les poiſſons de la Moſelle, & qu'on ne trouve les grandes truites que dans les lacs, il faut qu'il ait compris ſous le nom de fario un ſaumon de moyenne groſſeur, & un jeune ſaumon ſous celui de ſalar. Mais ſi ce naturaliſte, d'ailleurs ſi habile, avoit obſervé avec plus d'attention, il auroit vu que la truite ſaumonnée paſſe de la mer par le Rhin dans la Moſelle. (de la traducció francesa de l´obra de Bloch)


             el text del suís Gesner



El mot Sario designava per tant un peix de mida intermitja en la sèrie de 3 enumerada per Ausoni, però Linnaeus el va fer servir -en la forma Fario- per designar la truita més petita, la que Ausoni sembla anomenar Salar. Cuvier/Valenciennes van ser més fidels al text antic i van a anomenar la nostra truita petita Salar Ausonii

Sigui com sigui, la classificació de les truites en diferents espècies no era clara, i alguns autors insistien en el fet que podien ser en realitat variants morfològiques d´una sola (o poques) espècies. El text amb què hem començat l´entrada, obra de Duhamel -autor que va escriure pocs anys després de Linnaeus- continua així:
 Il ſuit donc de ce que je viens de dire, qu'à l'égard des Truites, ainſi que des Saumons, on multiplieroit beaucoup les eſpeces, ſi l'on vouloit avoir égard à quantité de petites différences qui, ſuivant moi, doivent être regardées comme de ſimples variétés. (..) En un mot, doit-on diſtinguer les Truites qui entrent de la mer dans les rivieres, Trutta-marina, de celles qui reſtent dans les rivieres,Trutta-fluviatilis, & de celles qui s'élevent dans les lacs, Trutta-lacuſtris, (..) j'ai fait un très-grand nombre d'expériences qui prouvent & conſtatent que la différence entre les Truites ſaumonées & celles qui ne le ſont pas, vient en partie de la nature de l'eau dans laquelle elles vivent, & principalement de leurs aliments


.El nom Sario/Fario

Alguns traductors i estudiosos del text d´Ausoni van considerar que el nom del peix s´hauria d´escriure i llegir Fario (amb "f"). En suport d´aquesta teoria hi hauria el fet que un altre autor de l´antiguitat tardanaAmbròs (governador de la regió Emilia-Liguria) e després d´ell Isidor de Sevilla, va fer servir per primer cop el mot Tructa identificant aquest peix amb un altre anomenat (o descrit?) "Vari(at)": ut varii maiores quos vocant tructas

D´altres van veure el nom Fario relacionat amb els noms alemanys i francesos de les truites Forhin/forelle -que podrien tenir també el sentit 'variat'
Vinet (..) ajoute (..) que Fario lui plaît davantage parce que, en allemand, truite se dit Forhin

Forelle, feminine, ‘trout,’ (..) It is probably connected with the Aryan adjectives in the cognate languages, meaning ‘spotted, speckled.’ (..) Greek περκνός, ‘livid, dusky’ (πέρκη, ‘perch’).


 Pel altres autors el nom correcte és Sario, amb "s". L´adopció del mot amb "f" que va fer Linnaeus seria consequència d´un error:

  Le nom de sario a subsisté sous la forme de fario,que lui donne la Juntine, dans le texte vulgaire des éditions de la Moselle. (..) Linné appelle la truite salmo fario et non salmo sario. Comme le mot sario est un de ceux qui ne se trouvent que dans Ausone,on comprend quelle influence a eue la mauvaise leçon introduite (.) par la Juntine (..) il est probable que l'éditeur de la Juntine n'a pas écrit fario par suite d' une mauvaise lecture de son ms., mais parce qu'il pensait le corriger avec le secours d'Isidore de Séville (Orig.,XII,(.)«Varii a varietate,qiios vulgo tractas vocant> (.).De Varius à Fario,la différence est peu sensible.  
La moselle d'Ausone. Éd. critique et traduction française de La Ville de Mirmont (1889)  

 Causant de la confusió podria ser el fet que en textos antics la lletra "s" s´escrivia de manera semblant a la "f" -tal i com estem veient en un munt de textos citats al llarg de l´entrada. Els tres noms Salmo/Sario/Salar podrien tenir un origen comú:

Ausone évoque 16 poissons, dont trois ont un nom commençant par sal-, ou sar-: -Salmo (..) -salar, (..) -sario, (..) on peut déduire que le (..) salar est la truite de rivière, et que celui appelé sario, intermédiaire entre cette truite et un saumon, est la varieté connue de nos jours sous le nom truite de mer, ou truite saumonée (..) Linné (..) nommait la truite européenne de rivière Salmo fario (,,) nom qui apparaît comme une déformation de sario, peut-être à la suite de quelque erreur de lecture, la lettre 's' ayant longtemps été écrite presque comme un 'f'
Pierre AVENAS, Henriette WALTER  La Fabuleuse histoire du nom des poissons (2011) 

 Origen que en tot cas no sembla clar; alguns autors van fer derivar Salar i Salmó d´un llatí Saliendo 'saltar'. Seria la mateixa motivació semàntica que d´altres donen per Sario.. però prenent com a base la forma Fario:

  salar. Matthias Martinius,auteur d'un Lexicon Etymologiciim (Utrecht,1698),rattache le nom de ce poisson au verbe salio, sauter La moselle d'Ausone. Éd. critique et traduction française de La Ville de Mirmont (1889)    

 Il y a des Auteurs qui prétendent que Salmo a été ainsi nommé à sale , Sel, parcequ'on sale presque tous les Saumons qu'on pêche pour les garder; ou bien à Saliendosauter, par ce que ce Poisson saute avec beaucoup de force  Louis-Daniel Arnault de Nobleville  Histoire naturelle des animaux (1756)

 Alfred Andrews; Greek and Latin Terms for Salmon and Trout (1955)


Un altre text dialectal i una llegenda

Un text reggià (dialecte emilià) que trobem aquí ens explica una llegenda on les protagonistes són Matilde de Canossa -una dona que va arribar a controlar bona part del Nord d´Itàlia- i una truita que la va ajudar a recuperar un anell d´or perdut al riu Semois

 ind al tèri ed Lorena, a Orval (Belgio) è fiurî 'na fôla, ch'la cûnta che Matélda (..) l' aré pêrs, int l'âcva, l'anèl spuşadōr, còst al gh'é [ghe] sré stê dê indrê, per un mîrachel, da 'na trôta gnûda a gâla, dôp che Matélda  l'îva dmandê ajót a la Madòna.2


aquest d´aquí a sota és un regal que ens va fer una dona més poderosa que Matilde de Canossa



no es tracta de cap extraterrestre que ens estigui mirant; és una petxina del riu Rin



I com que el Mosella és afluent del Rin, qui sap? potser la nostra petxina, mentre era en vida, va arribar a creuar-se amb alguna truita mosellenca plena de puntets vermells


Notes 

 1. Scciasso 'dens, apretat' Interessant paraula que no acabem de saber d´on prové. Aquí semblen posar-la en relació amb Ciassa 'plaça'  

 2. Interessant també el dialecte de Reggio. Entre d´altres coses, pel tractament dels pronoms personals: els de tercera persona singular masculí (all´ davant de vocal) i femení (la, l´ davant de vocal) segueixen estan diferenciats, però tal i com passa a d´altres dialectes emilians, es converteixen en una simple "a" quan van acompanyats d´un altre pronom; i els pronoms de tercera plural ("a" masculí, "al" femení; el masculí és el que es fa servir quan el subjecte plural és mixt) tendeixen a confluir també en una simple "a" -en el que aquest estudiós del dialecte anomena un error (Nel reggiano moderno questa regola si è un po’ attenuata e la forma “lòur ä fān” è sempre più spesso utilizzata (scorrettamente) per entrambi i generi)
 D´aquesta manera el pronom de gairebé totes les persones -tret de la segona singular-pot arribar a ser el mateix "A" de les frases impersonals (això sí: el "ä" plural pot ser pronunciat com una "e", d´aquí el signe diacrític "¨" damunt la lletra). Però, primer que res, al text veiem que el pronom no apareix a les impersonals amb verb ésser ('e fiurî..'). Segon: les frases impersonals poden seguir sent diferents de les personals perquè, contràriament al que, creiem, passa en piemontès -que té el pronom "a" per totes les terceres persones, també a les frases impersonals-, el verb de les impersonals és sempre singular, encara que el subjecte sigui plural.

Exemples presos del mateix article per il.lustrar el que acabem de comentar:

article femení "la" que en combinació amb una altra partícula dóna "a":
 -Apèina la gh' à la fôrsa, la mêdra Beatrice, a 'gh fà insgnêr a cumbâter.
 -la zōvna cuntèsa la pôrta a l'atâch i sō gueriēr, la bât dal tót l'eşêrcit aversâri e, al 14 avrîl 1062, a n' in ricêv la rèişâ.

Pronom “a” a frase impersonal -amb subjecte plural postposat i verb en singular, i a frase no impersonal -verb en plural:
 -pôch ed pió 'd ûn ân dôp a môr i dû fradê pió grând ed Matélda
 -còst e al fiōl a scâpen da l'Itâlia 

dimarts, 8 d’octubre de 2019

El peix dels Beatles



El peix amb la taca a la cua que apareix al final d´aquest video i que intenta prendre-li protagonisme al tord en primer pla és una oblada (Oblada melanura)




al voltant de l´origen del nom, un munt de teories:

 la teoria més habitual el fa derivar d´oculata 'd´ulls grossos'. De fet molts dels noms regionals del peix en són derivats, i un ictiònim clàssic -en parlem més avall- en podria ser l´antecedent

 alguns noms dialectals italians (orbata, orbuta)  farien pensar en una al.lusió als ulls, sí, però als ulls guerxos: seria per tant un derivat o un creuament amb orb. Recordem que també la denominació d´altres peixos de la família -com besuc- podrien tenir aquest origen

 . per d´altres provindria de llatí oblata 'coses ofertes' -que és el segon sentit d´oblada que veiem al primer lligam

 .mateix origen que al punt anterior, però la motivació de l´ictiònim seria la descripció de la forma del peix:  
Etymology: Oblada: Latin, oblatus = flattened at the poles; it also exists oblata = turbot

la teoria de Barbier -que al seu text en recull moltes més: de nombreuses formes usitées sur les bords de la Mediterranée me font songer a "albulata", du aux couleurs argentés des côtes et du ventre (..) On remarquera (...) que ce poisson s´appele albero bastardo a Venise


a part de la referència als ulls grossos -que hem vist que sembla la motivació més probable de l´ictiònim oblada- l´altre tret característic del peix que dóna lloc a denominacions locals i a la segona part del nom científic és la taca negra a la cua. Veiem aquests dos trets a les fotos de sota, preses a la platja Cala Fonda -Tarragona-:








Rondelet havia afegit una denominació, nigroil, que sembla ser una al.lusió cromàtica, però referida precisament als ulls -molt negres, ho veiem a la primera foto:









Alguns autors posteriors van criticar aquesta denominació perquè "no podia ser francesa.." Evidentment que no: era occitana


al text de Rondelet veiem un altre qüestió interessant: a l´obra del llatí Plini trobem dos ictiònims clàssics (melanurus i oculata) que podrien designar, tots dos, el mateix peix -però enumerats un darrera l´altre, com si designessin dos peixos diferents. El primer traductor francès del clàssic llatí també va destacar aquest fet:



al text veiem -tot i la lletra petita- que hi ha més propostes d´equivalència pels dos ictiònims clàssics -l´oculata podria ser una rajada; a altres traduccions de Plini consideren que podria ser la llampresa; encara segons d´altres el melanuros seria el llobarro..  En tot cas no és gens improbable que els dos ictiònims de Plini corresponguin en realitat a un mateix peix, i que aquest sigui l´oblada, anomenat de dues maneres diferents a dues grans zones geogràfiques:
[Melánouros] C'est le type oriental de la dénomination tandis que la partie occidentale appellera le poisson au moyen des dérivés de oculus: oculata  Romania et Slavia Adriatica



 La nostra oblada se´n va, i el peu d´aquesta banyista -gràcies a la qual vam descobrir aquest veritable paradís de les oblades que és Cala Fonda- sembla mostrar-li el camí





     Més textos nostres, aquí


dimecres, 17 de juliol de 2019

llegendàriament miserable


 Entrada publicada, en perfecta sincronització, també aquí


  El títol del post es refereix al protagonista de l´article, la saràca o salacca: peix blau -especialment provinent del Nord d´Europa- que es salava i que va arribar a constituir un dels aliments més habituals de les classes humils italianes

Salacca (region. saracca) s. f. [prob. dallo scozz. sillock, raccostato a sale]. – 1. a. Nome pop., in varie regioni, della cheppia e di altri pesci simili alle sardine, ma di scarso pregio, conservati e venduti sotto sale o affumicati. b. estens. Cibo misero, da poveri 

el peix i la denominació semblen coneguts una mica arreu d´Itàlia (vegeu per exemple: aquest dialecte del Laci, aquest de Lecce o aquest d´a prop de Nàpols on per Saràca donen 'areng'; també el segon proverbi abrucès d´aquest web. Aquest web calabrès dóna un genèric  'peix salat') A gairebé tot arreu amb el mateix nom, amb petites variants,  -però al lligam inicial ens parlen de sinònims vènets com cospetòn o scopetón; més avall veurem que també són presents a la Llombardia

però és al Nord on sembla assolir el caràcter "de llegenda": pel que sembla les famílies penjaven del sostre una salacca i per torns tots els membres hi sucaven la polenta -l´altre menjar mític del Nord- per tal que prengués una mica de sabor -vegeu per exemple aquí, un d´entre els molts textos on es pot trobar aquesta història (també present al sud d´Itàlia)- És per això que, afortunadament, a la xarxa es poden trobar nombrosos textos dialectals sobre aquest menjar 

 Textos

el primer que pengem és en dialecte llombard de Lodi; és l´exemple més llarg perquè hi hem inclòs les línies on hi ha l´explicació sobre l´origen vènet de la polenta

Zea Mays, purtàda da le Indie de Culumbe, pö diventade Americhe, ribatešada Gran Türch perché la gnèva da förevia, difüša bele’n d’i primi ani del XVI° sec. in Veneto, due i àn inventad la pulenta, ch’la gh’era bèle, ma fai cun spèlta e mèj.(..) Anca scutenta la’ndèa šù ‘n per lé, mèj amò cundìda cun quaicòs de saurìd, magari ‘na saràca ligàda’n fil
Zea Mays, portata dalle Indie di Colombo, poi diventate Americhe, ribattezzata Grano Turco perché proveniva da lontano, diffusa già dai primi anni del XVI° secolo in Veneto, dove hanno inventato la polenta, già nota, ma di farro e miglio (..) Anche bollente scendeva da sola, meglio se condita, magari con una saracca penzolante  

el segon en un altre dialecte de Lodi, però en aquest cas el codognin -amb influències emilianes. Aquest text parla de malalties associades a aquesta alimentació pobre

Par la pulénta l’èr asè dì d’avègla cumpagnàda cun la saràca - quand la gh’èra, sed’nò cun un ôu - c’l’èra püsè fàcil in casìna ‘vègol in quant al pulè, i paisàn, ag’l’èvun sémpor – ma l’èra pür sémpor pulenta e insì nasèva cun facilità la pelàgra parchè l’alimentaŝiòn l’èra puvrìna
Per la polenta era sufficiente averla accompagnata con la saracca – quando c’era, sennò con un uovo – che era più facile in cascina averlo, in quanto il pollaio, i contadini l’avevano sempre – ma era pur sempre polenta e così nasceva con facilità la pellagra perché l’alimentazione era povera.

el peix que servia per donar sabor a la polenta era re-utilitzat (i re-re-re-utilitzat); text vènet
Ai me tempi… quatro fete de polenta brustolà e un sardeon picà via in meso o sora la tola… ma solo pociare! Parchè, finìa la polenta, la mama fasea sparire el sardeon che, co’ na scaldadina e do giosse de oio, el giovava ancora. E vanti cussì più che se podèa… 

Exemple emilià -de Reggio Emília-:
Cuşa gh’ ât int la bisàca? / Trē ninsöli e na saràca./ E parchè li tēnte lé? / Pàr magnāli dopmeşdé. Che cos’hai nella tasca? / Tre nocciole e un’aringa./ E perché le tieni lì? /Per mangiarle dopo mezzodì.

 emilià de Carpi (Mòdena); aquí només la frase final és en dialecte
D'inverno mangiavano la polenta con la saracca, ma per farla durare di più legavano il pesce rinsecchito per aria con una corda; poi, tutti lì intorno con il loro pezzo di polenta, uno alla volta davano un colpo alla saracca per far prendere sapore.
Una volta uno dei più piccoli nel dare il colpo riuscì a staccarne un pezzettino.
E suo nonno si mise a gridare:
Óoo! ‘Sa fèe t? Vóo t cherpèer? (Oh, cosa fai, vuoi crepare?)"



 Textos d´Enrico Malan des de Ventimiglia; aquí saràca designa un peix blau concret -la nostra alatxa-; en segona instància, el peix blau salat en general, la salacca
 Sardinella aurita A Saràca a l’assemeglia assai â sardena, ma a gh’à in ciü ina riga mediana dourà, ch’à dividea schina blö-verdastra da i lai argentai.

 saraca, 1 sardina dorata 2 salacca 



Saràca també vol dir -a gairebé tot el Nord (pel cap baix fins a Sondrio; però creiem que no a la Ligúria) bestemmia 'imprecació'; també d´aquest ús trobem textos dialectals. Comencem per un de vènet on, tot i que consideren que els dos mots -el que vol dir imprecació' i el que designa el peix salat- són diferents, aprofiten per penjar imatges tretes de diccionaris amb exemples interessants dels dos sentits del mot

łe saràke (sardełe) no łe xe łe saràke (łagnanse-bastieme-ostie), łe xe do parołe co storie e senso difarente anca se łe par la mema paroła e łe se someja par fora


En realitat sí que hi pot haver relació entre els dos mots: tal i com llegim en aquest lèxic zoològic cremonès que ja hem citat a entrades anteriors, saràca 'imprecació seria un adattamento eufemistico di sacrāre “consacrare”, -una mica com el nostre ostres! seria eufemisme per hòstia, vegeu també aquí; i amb cuspatón passaria el cas invers: d´un sens originari bestemmia s´hauria passat, establint un paral.lelisme amb el doble sentit de saràca, al sentit 'peix salat'

aquest exemple ve de Piacenza (emilià amb influència del llombard)  al biassàva una cicca 'd tuscan / ga scappava una quàica saracca 

aquest ve de Brendola, -Vicenza, Vènet-
Ghe xe dele vecie che beve e tabaca e le consa i discorsi co qualche saràca / Ci sono delle vecchiette che bevono, aspirano il tabacco e parlando dicono delle parolacce 

aquest rapper de Reggio Emília llença un advertiment a la portada del seu disc: conté sarachi "amagades"




Etimologia

etimologia clàssica el feia derivar directament de sal


 Però tal i com hem vist a la cita inicial, avui dia predomina la teoria segons la qual saracca provindria de l´escocès Sillock;  creuat, això sí, amb sal
Podria semblar que la forma en "r" saracca tindria origen lígur -en aquesta llengua la "l" tendeix a transformar-se en "r"- però els vocabularis clàssics genovesos escriuen el mot amb "l": el Casaccia i el PaganiniAl text de sota ens diuen que la forma en "r" provindria en realitat d´un altre dialecte o de l´encreuament de salacca amb noms de peixos com sardina:










La cita prové del Dizionario etimologico della Lingua Italiana della Zanichelli. La imatge ens la va fer arribar amablement l´Enrico Malan, de Ventemiglia. El genovesista Fiorenzo Toso (gràcies a ell també) ens confirma que les formes en "l" són les habituals a la part central de la Ligúria, i que el mot, en definitiva, no és d´origen lígur Penso che in ligure sia un italianismo, il genovese ha addirittura la forma italiana salacca(almeno dal 1857)


En aquest article romanyol afegeixen a la llista de noms de peixos possiblement creuats amb sale, 'sarago' -el nostre sard, de la família dels spàrids- 
L ’etimo più accettabile è quello suggerito dal diz. Cortelazzo-Zolli: «dallo scozzese sillock (proveniente da una lingua dell’Europa settentrionale), deformato per accostamento paretimologico a sale»1 . È una variante di salacca anche la forma dialettale saracca, indotta dall’affinità fonetica tra l ed r, del tipo ramera ‘lamiera’, che avviene per attrazione da una serie di nomi di pesci nostrani come sardòn, sèrda ‘sarda’, ‘sarago’, saraghina

(en el cas de saraghina ens preguntem si, en comptes de ser a la base de la formació de saraca, no en podria ser un diminutiu i per tant un derivat -que hauria acabat designant un peix blau concret, la nostra meleta. Recordem que a l´article de wikipedia enllaçat a l´inici ens diuen que In Toscana si distingueva tra salacca salacchino, a seconda delle dimensioni del pesce. El diccionari genovès de Paganini, per cert,  dóna un nom semblant, Saracina, a un altre spàrid, la castanyola)

Al Bollettino dell´Atlante Linguistico Mediterraneo (1966) prioritzen de fet l´opció de l´encreuament amb sárago










Aquí semblen dir que el nostre mot prové directament de sarg 
salacca 'Maifisch' hat nichts mit sal zu tun. (..),  sondern gehört mit siz.saracu, saraca 'sargo' zu saragus « sargus)
Vegeu també aquí o aquí:


(o aquí, on diuen que el nom romanyol -vegeu també aquí- d´un ganivet, saràcca, prové de sarago, per la comparació amb la forma del nostre peix)

Això ens porta a un tema interessant: veiem que el nom salacca s´hauria pogut creuar amb el d´aquest peix tan diferent del peix blau, el sard. I aquest creuament de paraules (que no trobem encara als diccionaris italians antics) sembla haver provocat, tal i com intuim al text del Bollettino acabat de veure, una confusió: per alguns diccionaris clàssics la salacca consistiria directament en sards salats. El diccionari venecià de Boerio (1829), per exemple, diu que Cospetón és un areng, i reenvia a la veu saràca, però un cop allà llegim:


es podria pensar que el que el Boerio ens diu és que inicialment la conserva es feia amb sards i amb el temps va passar a ser feta amb peix blau, però en realitat sí que sembla obvi que hi ha una confusió: la descripció inicial que fa del sard és correcta però a les següents línies el fa similar a l´areng

el text de Boerio ja havia estat criticat el 1860 des del mateix Vènet









a l´entrada de Boerio trobem altres dos llocs comuns interessants: primer, que el sard és l´scarus dels antics -que en realitat seria un peix d´una família molt diferent, vegeu Cuvier. Segon, que és un peix gairebé exclusiu del mar d´Egipte -quan en realitat qualsevol banyista que entri a una de les nostres platges, ho veurem a la segona part, en trobarà de seguida.

Aquests dos llocs comuns van ser criticats pel segon traductor francès de Plini -que fa al.lusió al primer traductor (Dupinet)




Les dues crítiques són matisables: Dupinet va traduir, efectivament, scarus amb sargo; però va mostrar dubtes sobre la identificació del peix -sembla dir que es tracta del déntol. Pel que fa a l´autor clàsic Festus, en realitat el que va dir és que el sard comercialitzat provenia sobretot -no exclusivament- d´Egipte

https://archive.org/details/remainsofoldlati03warmuoft/page/397

 cosa més que probable si veiem com Pierre Belon va parlar dels sards del Sinaí:









(d´altres atribueixen l´afirmació que el sard es pesca a Egipte a Plini; no hem sabut trobar el text on l´autor hauria dit això)

 en tot cas tots els 3 llocs comuns (identificació amb saràca, amb scarus, i procedència egípcia) van tenir èxit i els trobem a un munt de textos antics i no tan antics:

 aquest diccionari romanyol del 1840











un altre text venecià


també en aquest recent -i interessant- article quan, en nota a peu de pàgina, identifiquen la saracca, peix de riu d´Egipte, amb Sparus sargus

al diccionari piemontès de Del Pozzotrobem un altre fet sorprenent: va anomenar els sargs "triglie" ('molls')





 També el famós diccionari etimològic de Panigiani reté en part aquesta herència i descriu el sard un 'peix de la mar d´Egipte;  definició semblant a la d´altres diccionaris 





sembla que hi ha un resum dels errors en aquest llibre al qual, malauradament, només hem tingut un accés parcial





en un recent viatge al Museu de Ciències Naturals de Sóller vam veure aquest panell: hi trobem un peix de la família del sard i un de la de l´Scarus