dijous, 5 de juliol de 2018

La Vaca i el Llop

 Aquest peix amb reflexos blaus al ventre, envoltat d´escórpores, és una vaca serrana. Ja hem dit més d´un cop que no ens agrada penjar fotos de peix mort, però en aquest cas fem una excepció per dos motius: primer perquè no creiem que arribarem a veure mai aquest peix en viu; segon, perquè aquesta foto, presa a Cambrils, és potser el màxim que ens aproparem mai a una imatge "artística" 




La denominació científica del peix és Serranus scriba -però per Linnaeus Perca scriba; més endavant parlarem del llobarro que per Linnaeus era la Perca labrax, i que per algunes pàgines de wp encara pertany a la mateixa família que els serrans-. El "germà" de la vaca és el serrà, Serranus cabrillaSegons Rondelet els noms dels nostres dos peixos eren perca (de mar) i serrà



A part del fet desconcertant que Rondelet consideri que el peix té una boca petita, la descripció i el dibuix semblen correspondre clarament a una vaca serrana -que acaba de fer un bon àpat i té una panxa boteruda, això sí. Fins i tot l´aleta caudal és un reflex de la del peix real 
(destacable el fet que Armand Camus, el magnífic traductor d´Aristòtil, consideri pendent de comprovació el fet de saber si l´aleta del peix té o no aquesta forma; ell mateix admet que caldria tindre al davant l´animal.. Certament altres temps, on l´impossibilitat de tenir davant dels ulls el peix no es podia solucionar amb una cerca fotogràfica a Internet)

Molts autors són d´aquesta opinió -és a dir, consideren que la perche de mer de Rondelet és la vaca. Vegem per exemple Lleonart


J.LLeonart, J.Camarasa; La pesca a Catalunya el 1722

   (però vegeu els dubtes de Duran, que sembla considerar que aquesta perche de Rondelet podria ser en realitat de nou el serrà Serranus cabrilla)

 El que no està tan clar és que la perca dels clàssics grecs i llatins sigui també la nostra vaca. La majoria d´autors semblen considerar que sí -vegeu per exemple el text de Doderlein una mica més avall, però per Cuvier la perca de mar era el llobarro -i el nom clàssic de la vaca era erythrinus:





vegeu també J.Mondéjar, que aprofita per donar una possible etimologia del mot grec: 


J.Mondéjar; Robalo y Lubina (1989)  

També molts autors anglosaxons donen al llobarro el nom de sea perch (vegeu per exemple aquí o aquí). I com que el nom més habitual per aquest peix, bass, també pot tenir una accepció més general, en part paral.lela a la del mot perch (vegeu també el nom alemany dels serrans: Sägebarschen), ja tornem a tenir el camp adobat per possibles confusions o ambiguïtats. En aquest text grec, extret d´un interessant fòrum, en van parlar -gairebé com dient La nostra perca té diferents significats, però això de bass és fer-ne un gra massa, eh?:
-Τα περισσότερα λεξικά δεν έχουν καταλάβει ότι υπάρχουν δύο πέρκες. Υπάρχει η πέρκα του γλυκού νερού και η πέρκα της θάλασσας. (..) -και στα γαλλικά υπάρχει μπέρδεμα (..). -Αν εννοείς το serran écriture / perche de mer, ναι. (..)  το bass έχει κάνει μεγάλη ζημιά και σ' αρκετούς μεταφραστές, οι οποίοι ανοίγουν το λεξικό, βλέπουν «πέρκα», και βάζουν άκριτα πέρκα παντού  'La majoria de diccionaris no han entès que hi ha dues perques. Existeix la perca d´aigua dolça i la de mar. -També en francès hi ha confusió (..) -Si et refereixes a serran écriture/perche de mer, sí (..) El mot bass ha fet molt de mal a molts traductors també: obren el diccionari, hi veuen "perca", i posen sense criteri perca per tot arreu' 

La realitat sobre la identificació de la perca dels antics és potser en un punt intermig: perca designava la vaca però també altres peixos -no només el de riu sinó també altres de mar, com algun làbrid; ho veiem en aquest llibre:

Alguns noms regionals.
Hem vist que per Rondelet Serranus scriba -la nostra vaca- era la perca de mar, i el Serranus cabrilla -el nostre serrà- era el serran. Una equivalència semblant existeix a molts dialectes italians -a Occitània en canvi els noms serrà i perca semblen aplicar-se indistintament a un o altre dels dos serrans-. Pengem a sota les denominacions que va recollir Pietro Doderlein: veiem que la vaca rep sobretot denominacions derivades de perca; també hi trobem la nostra vaca, el lígur barchetto/a,el toscà boccaccia i, aplicat sobretot al serrà, el lígur bolaxo












P. Doderlein; Manuale ittiologico del Mediterraneo (1879)

abans de parlar d´aquests noms regionals comentem una cosa curiosa al voltant de les denominacions oficials italianes; si llegim Bonaparte (dels textos de sota el primer a l´esquerra) comprovem que les equivalències són les que hem vist: S.scriba és la perca i S.cabrilla el serrà; també en algun article més recent. Al text de sota del seu, de Doderlein, sembla que totes dues espècies són anomenades serrà. Als textos de la dreta, de Wikipedia, veiem la situació inversa: ara és S.scriba qui rep el nom serrà i cabrilla és anomenat perca.



La situació és tan confusa que en aquesta interessant web l´autor va parlar de noms dialectals i d´equivalències italianes i un lector li va fer notar que, tal i com estan o semblen establertes aquestes equivalències a l´actualitat, les havia errades 
Francesco ha detto:29/09/2015(..) Ciao, volevo segnalarvi delle inesattezze riguardo questo bell’articolo.(..) quella che noi in dialetto chiamiamo perchia è in realtà lo sciarrano (Serranus scriba), mentre in nostro fannu è quella che in italiano è chiamata perchia (Serranus cabrilla). 

.Vaca
la denominació apareix ja en textos catalans antics; exemples del DCVBLa liura dels serrans, marbre, sarch, variada, vaques, I ss. IIII drs., doc. a. 1361 (Rotger Hist. Pollensa, I, ap. xxix). Pobres vaques y esparrays, Roq. 41. ¿Ne voleu, de jadrioles..., de tords, de vaques serranes?, Ruyra Pinya, i, 26

  a l´exemple de Ruyra, més recent, veiem el nostre peix aparellat a làbrids (juriola, tord) tal i com ja va fer Rondelet en el text de més amunt (ell els anomenava rochaus). A Niça Vacchetta és el nom de tots els petits dels làbrids, llegim aquí. Al Vènet i costa vèneto-adriàtica els noms semblen ser també els mateixos que els d´alguns làbrids:



a la web Elgraisan, tristament desapareguda, consideren el peix directament un làbrid: Perga, sf: sciarrano comune; (Serranus scriba; labride con il corpo tigrato ed una estesa macchia azzurra sull’addome);

(pel que diuen aquí, el nom Donzela, típic de làbrids, també es fa servir a la Ligúria aplicat a la vaca)

a la web d´ictiònims andalusos Ictioterm vaca i vaqueta (amb aquesta desinència -eta catalana) i altres variants (i també serrano) són aplicats molt esporàdicament a làbrids; el més interessant aquí són dues coses: que aquests noms semblen designar més sovint Serranus cabrilla


i que els autors diuen desconèixer el motiu de l´atribució del nom vaca a aquests peixos: vaquita, vaquilla, vaqueta, vaca, vaqueta rojavaca serrana, vaquilla serrana, (.) Desconocemos aquí el origen de la asociación del nombre de un animal terrestre (vaca) a otro marino.http://www.ictioterm.es/nombre_cientifico.php?nc=72 

a altres textos semblen apuntar a l´aspecte físic del boví i, especialment, a les seves taques -recordem que els serrans en tenen de ben visibles-


(..)  une troisième représentation, celle d’animal tacheté ou bigarré, pourrait être véhiculée par l’image de ce bovin 

 E. Carpitelli ...aspectsgéolinguistiques et motivationnels dequelques zoonymes marins corses Dins Mari romanzi... (2016)

Barbier havia pensat més aviat en la relació entre els sorolls que emeten tant el boví com el peix:

http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k19887f/f10.image

 Passem a la denominació lígur Barchetta, però abans veiem un text on semblen confondre-la amb la que acabem de veure -a no ser que s´estiguin referint a la denominació sardo-catalana

Ja sabem, però, que amb els ictiònims no hem de descartar mai les múltiples reinterpretacions locals d´una denominació inicial; per tant suposem que no seria impossible una certa relació entre el nostre vaqueta i el nom que veiem a continuació

 .Barchetta. Nom lígur de la nostra vaca serrana -que hauria arribat al català de l´Alguer-; el del serrà és bolaxo

 Paganini; Vocabolario domestico genovese-italiano


Barchéta - Serranellus scriba A Barchéta a l’à d’i cuřui incunfundibili: növe righe brün-russe pe’ longu e tre giaune pe’ dritu. A testa a l’à d’ê righe purtegalu de traversu.(..) A l’é in caciavù agrüau
Bulàixu - Serranellus cabrilla Candu u Bulàixu u ven tirau föra da l’aiga, ghe sciorte d’â buca a vesciga pe’ nüà. http://impariamoilventimigliese.altervista.org/pesci_e_bestie_de_marina_intu_parla_ventemigliusu.pdf

en aquest llibre asseguren que el nom ve de la comparació amb una barca tradicional:

Dialettologia, geolinguistica, sociolinguistica, 1998)


l´explicació de Pierre Belon -que va aplicar el nom a l´altre serrà- és molt diferent i ens fa retornar a un originari perca:
Porto Venere es troba gairebé a l´extrem Est de la Ligúria; per tant sembla que el nom barquetta és present d´una banda a l´altra de la regió, però a Spezia, municipi amb qui ja acaba la Ligúria, l´ictiònim que trobem pel nostre peix és...Vacca

 .Bolaxo i múltiples variants (Cetti va parlar d´un 'mulasso'
Aquí el caos és ja absolut. I més tenint en compte que hem vist més amunt un ictiònim boccaccia que, aplicat a la vaca, pot conviure a la Toscana amb bolagio, aplicat al serrà. Potser de nou som davant d´adaptacions i reinterpretacions locals d´un o dos ictiònims originaris    
        http://www.mucchioselvaggio.org/FOTO_C5/VOCABOLARIO%20MARINARESCO%20ELBANO/NOMI%20SCIENTIFICI%20CITATI.pdf 

Aquest darrer ictiònim podria estar relacionat (vegeu el text final de Barbier) amb els noms sicilians del mateix peix però també amb noms sicilians similars aplicats al llobarro pigallat i a les cries del llobarro -que també tenen pigues-. Vegem de nou Doderlein amb alguns noms del llobarro pigallat (esquerra) i del llobarro (part dreta):




La primera proposta etimològica faria derivar algun d´aquests ictiònims dels serrans de boca, en referència a la boca gran i badada dels serrans -el text el treiem de l´article de Duran citat més a munt-. 

Bocaccio (..) looks like an equivalent of hanna or hiaticula, i. e. ‘the gaper’.6

 per Barbier també el maltès burkax tindria el mateix origen i seria una referència a la boca badada -com veurem de seguida Barbier va escriure un altre text amb una interpretació diferent sobre les  denominacions de l´estil  borragio, vurraccia




Les formes Buddaci/bolaxo (al primer text aplicades a la nostra vaca) derivarien segons alguns del grec i l´àrab : 

buddaci (Biundi, Traina M a, fu, m) m. sorta di pesce; cfr. cal. buddaci, vuddaci, guddaci ‘sciarrano3, Serranus scriba. Lo stesso pesce in Liguria si chiama bolaxo, in Toscana bolàgio, bolàscio. - Di incerta origine: fu attribuito al greco(v. LGr 88) e all’arabo (v. Pellegrini 197) http://publikationen.badw.de/de/003584244.pdf

Il termine Buddaci (dall’arabo muddag tipo di pesce di mare’, cfr. Pellegrini 1972), o buddaciaru, come dicono soprattutto in alcune località del catanese, è utilizzato nelle località limitrofe o in altre città siciliane, per indicare, in senso dispregiativo, i messinesi http://www.messinareligiosa.it/?p=4505

però en aquest text, on separen de nou una forma buddaci de la maltesa/siciliana burkax(ia), atorguen a aquesta darrera un origen àrab, sí, però reconduïble de nou en última instància a perca:

nel caso del nome di un piccolo pesce, lo sciarrano (..), troviamo in Sicilia il latinismo prècchia, l’iberismo sirrània, il bizantinismo buddaci, mentre l’arabismo bircàçia, bircàçiu (..) si arresta nelle isole di Malta (burkax), pantelleria e lampedusa. l’origine tunisina (berkashke) potrebbe a sua volta avere una matrice greco-latina pérke/PERCA https://core.ac.uk/download/pdf/53301219.pdf 

la forma buddacci en canvi és derivada en aquests dos textos del llatí bulla; el primer text ens ve de Ventimiglia; el segon és sicilià i relaciona aquest bulla amb les bombolles que sortirien de la boca badada del peix (no podria haver-hi també una al.lusió a les pigues del peix, en cas que el nom hagués estat aplicat originàriament al llobarro pigallat?)


Lu buddaci è nu pisci di mari ca ci havi na testa grossa e na vucca granni cu la quali pò fari buddi grossi, dunca stu sustantivu sicilianu veni forsi di la palora siciliana "budda". Stu sustantivu sicilianu veni prubbabbirmenti di lu latinu aquivalenti "bulla". https://scn.wiktionary.org/wiki/buddaci

en aquest text de Barbier veiem una etimologia proposada per Schuchardt -que fa derivar alguns dels noms sicilians del llobarro de labrax, nom grec d´aquest peix- i la rèplica del mateix Barbier -que relaciona aquestes denominacions amb les formes borragio i veu en totes elles un derivat del mot sicilià per 'ampolla de vi'  



(posats a enbolicar la troca, proposem -sense cap raonament històrico-fonètic al darrera- una altra opció: una possible derivació del llatí vorax)

                              ****************************

per tant potser tot aquest enrenou de noms que acabem de veure té relació amb les ampolles de vi.... Botes de vi, no ampolles, són les que es van transportar aquest dissabte des de la platja de Cambrils fins a les barques (o barquetes) que les esperaven, en una recreació històrica que vam poder veure en directe gràcies a l´associació l´Arjau



fins i tot les gavines van voler veure l´espectacle



només el mal temps i els corrents marins van deslluir una mica la celebració. Els mateixos corrents que van impedir que, l´endemà, poguessim fer fotos sota l´aigua a un grup nombrós de llobarros. Ens conformarem amb fotos preses des de fora l´aigua, on s´intueix la presència dels peixos arran de mar






diumenge, 10 de juny de 2018

zombies que brillen al capvespre

  Aquí vam parlar sobre la denominació “melet” i derivats. En les seves diferents formes sembla designar espècies diferents però d´aspecte similar: tots són peixos de mida petita i amb un cos brillant; alguns, però, tenen només una aleta dorsal -és el cas de l´anxova o la meleta- i els altres en tenen dues -els peixos del gènere Atherina:

 .melet: s´aplica a un peix del gen. Atherina; però a Marsella als seitons petits o en general a un peix similar al seitó

 .meleta -sovint escrit meleto; a Mònaco en masculí, meletu: és la nostra meleta o amploia, semblant al seitó i la sardina  també pot ser equivalent de melet en el sentit 'atherina' o designar el conjunt de petits peixos brillants

 .melets/meletas (meletos): de nou nom genèric de petits peixos


Al primer text de sota veiem el doble gènere, masculí i femení, i també que el nom pot ser específic (designant en aquest cas la nostra meleta) i genèric (designant tot peix petit i brillant) -
Meleto. (Fr. Melet. Sc. Meletta engraulis). — A Marsiho, si di meleto vo melé tou pichoun pei argenta, quaou que siegue, qu'es fouesso bouen a freji. 
  http://www.cieldoc.com/libre/integral/libr0844.pdf

               J.M. Reguis; Essai sur l´histoire naturelle des vertébrés de la Provence et des départements circonvoisins.

 Melet, meleto i altres denominacions per les atherines
                                                         E. Rolland; Faune populaire de la France (1881) 

les dues atherines de les nostres costes, que acostumen a ser confoses l´una amb l´altra (vegeu aquí per exemple), són el joell i el serclet: el primer és Atherina boyeri, i va ser anomenat ja per Rondelet amb un mot semblant al nostre joell; el segon és Atherina hepsetus  -anomenat per Rondelet Sauclet o Melet
(I aquí veiem que el mot melet va passar ben d´hora al francès). 

En aquesta entrada tractarem els dos peixos com un de sol i en comentarem les denominacions; veurem que gairebé totes fan potser -o potser no-  referència al color i a la banda daurada que travessa el cos del peix.

 Els dos peixos, en fotos de wikipedia. El joell es caracteritza per tenir cap i ulls més grossos -hi tornem més avall


les fotos nostres (a sota) creiem que corresponen a la primera mena, el joell; no són prou bones i no fan justícia al peix, però ens serveixen per justificar el títol de l´entrada: no podem evitar que ens causin aquesta sensació -la de que són morts vivents- quan els veiem en mola, amb els seus enormes i inexpressius ulls. El video -a l´igual que les fotos pres a Cambrils- mostra que amb una mica de paciència aquest peix poruc també deixa que ens hi acostem, especialment quan s´apropa el capvespre.











 Tal i com va dir Bonaparte (el científic és clar, no l´”emperador”), molts autors posteriors a Rondelet van semblar desconèixer que el montpellerenc ja havia distingit les dues espècies; el niçard Risso les va establir de nou amb els noms de Rondelet intercanviats -l´hepsetus de Rondelet era el joell però amb Risso va passar a ser el serclet

Al text veiem també la denominació italiana d´aquests peixets: latterino (possible creuament del nom grec amb el mot per 'llet', latte). A continuació Bonaparte, a més de fer-se ressò de la poca estima en què es tenia/té aquest peix, va donar altres denominacions locals que tornarem a veure més avall -i per cert també va relacionar els noms francesos pretre etc amb la franja daurada del peix.



Com a curiositat, Bonaparte també va citar una denominació Arnotto, que derivaria del nom del riu Arno. No podria tractar-se en realitat d´una corrupció del nom avannotto, que ja vam veure aquí, i que significa 'peix d´enguany'?


Com ja vam veure a l´anterior entrada, Risso, que és qui va identificar i anomenar les espècies tal i com es fa avui dia, va incloure en el mateix gènere dos gòbids:
                                                    A. Risso; Ichthyologie de Nice 1810

De fet les atherines són també de vegades anomenades amb un genèric nonnat -el nom del gòbid xanguet i similars:
                                   G.Cuvier; Histoire naturelle des poissons Vol. 10

Pobres melets: són uns peixos ben macos però han passat a ser l´equivalent de 'cosa sense valor, menspreable':
ESQUICHO-MELETO (qui mange du fretin), s. Vétilleur, avare, ladre, v. cago-prim. R. esquicha, meleto

Maximin d´Hombres; Dictionnaire languedocien-français (1884)
                         https://tdf.locongres.org/files/assets/common/downloads/page1481.pdf 

els peixos d´aigua dolça que reben els mateixos noms o similars tampoc no surten ben parats: jòl = goujon, petit poisson d’eau douce On dit pour un avare : “Per el, un jòl es un jòl”  J.F.Brun; GLOSSARI OCCITAN FRANCES

a Cambrils són anomenats moixons (que la denominació és aquesta ens ho confirma en Carlos Pérez, cosí pescador; es tracta d´un altre nom al.lusiu a la petitesa del peix) però de fet a alguns llibres sobre ictiònims no els trobem ni citats: les atherines no hi apareixen -el nom moixó és atorgat a un altre peix de cos brillant-

a l´Alguer són també moixons, i la denominació sembla haver passat al sard
Del nom moixó deriva el nom científic d´una variant d´atheroina: Atherina mochón. (Al voltant de les confusions entre les diverses vaietats d´atherines, vegeu aquí )

altres denominacions -en aquest cas italianes- fan referència a la semblança entre aquests peixos i el peix blau com el seitó. Però recordem que es tracta de gèneres força diferents -els melets tenen, per exemple, dues aletes dorsals; i Cuvier els va situar dins la seva classificació com un gènere de transició entre les llisses i els gòbids-
Lazio-Alicetta o Lattarino
alicin(o)

Latterino. Perciforme,(Atherina mochon)Lavone

                                                  **********************

 Passem a examinar breument algunes denominacions per tal de comprovar que poden tenir -o no tenir- a veure amb la brillantor general d´aquests peixos o amb la de la banda daurada que en travessa el cos. (Deixem el "mini-estudi" sobre el nom melet pel final):

 .Joell: aquest és el text on Rondelet va anomenar el nostre peix (l´actual Atherina boyeri) amb una variant d´aquest nom:

Per P. Barbier, la denominació està relacionada amb la grandesa dels ulls del peix. La hipòtesi sembla topar amb dificultats fonètiques
P.Barbier fils; Revues des langues romanes LIV (1911)

                                                   Chronique étymologique des langues romanes - Diacronia


Mistral i alguns diccionaris catalans donen altres etimologies diferents -i veiem que Mistral considera l´opció que el nom no sigui més que joia/joiell, és a dir 'objecte d´or o de metall preciós :
Joell [probablement d'un ll. *juliellus, dimin. paral·lel al ll. *juliola (v. juliola)]

(La juliola és un altre peix, no especialment brillant, però amb una espectacular franja lateral; el tornarem a trobar més avall -la girelle francesa-)


Al wiktionary francès aposten per aquesta opció 'derivat de joia' i, per tant, consideren que el nom descriu la brillantor del peix
De l’ancien occitan joell, variante de joyel (« joyau »), à cause de la brillance de ce poisson (voir l’un des noms catalans).

 .Serclet, sauclet etc. Hem vist que P. Barbier no va posar el nom joell en relació amb la brillantor del peix -o més ben dit amb la seva banda brillant; sí que ho va fer en el cas de les denominacions serclet i variants:

un altre ictiònim -en aquest cas sud-italià- que sembla designar el peix com a 'cercle brillant':

les dues denominacions dels nostres dos peixets en provençal:
Cabassoun. (Fr. Atherine. Sc. Atherina Boieri). — Pichoun pei coumo lou cieoucle que si manjo freji e que serve d'esco per lei musclaou dei palangre (V. Cieouele). 

 .Cheunau/Cönaru Una denominació que ens intrigava és aquest lígur Cheunau/Cönaru, nom del serclet (Atherina hepsetus; pel joell,Atherina boyeri la denominació té una motivació transparent: Cabassùn. Per aquestes denominacions lígurs vegeu el text de Bonaparte de més a munt o aquest estudi
 Cönaru, en dialecte de Ventemiglia -del gairi que trobem al text, equivalent del nostre gaire, haurem de dedicar un dia o un altre alguna entrada: Cönařu - Atherina hepsetus (..) u Cönaru u l’à a pele stralüxìa, ch’a fa’ in modu de purreghe vié cos’u gh’à drente. U vive da veixin â ciàza, in sciami cunscistenti, ch’i se piglia cu’ re’ spesse. (..). A sou carne a nu’ l’é gairi bona.

      
en alguns textos semblen relacionar l´ictiònim amb la forma del peix:

Però si aquest nom està relacionat, tal i com assegura Rohlfs, amb els ictiònims sicilians coronedda, cornale etc (per les nombroses variants, veg. aquí o la nota 16 d´aquest article) aleshores podria ser de nou una referència a la banda brillant del peix; llegim de nou Barbier:
                        http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k198894/f23.image


el seu text és doblement interessant perquè ens parla de denominacions derivades de girus -aplicades aquí a un altre peix, però que suposem en relació etimològica amb el garal que hem vist més amunt.

 .Giral/garal; ho acabem de veure: sembla derivat del llatí per 'cercle'.
i en aquest text en dialecte triestí ho tenen clar I scampi xe scampai, no xe ora de orade, (..), i gira i girai, la passera la passerà 

aquí, però, semblen relacionar giral amb llatí gerres, la denominació clàssica d´un peix semblant a la xucla 
   
  Xucles a Cambrils. Per la mida del cos diríem -sense gens de convenciment- que es tracta de xucles blanques. Uns pescadors, molt amablement, les van identificar per nosaltres, però sense posar-se d´acord: per un es tractava de dues xucles veres, per l´altre de xucles blanques. Un tercer va posar el punt i final a la conversa de manera expeditiva: xucles, són xucles i prou.
  Tots van coincidir, en tot cas, a dir que de gerrets, el peix germà de la xucla, ja no n´hi havia a les costes de Tarragona: se n´ha perdut la mena.



.Acabem per on hem començat: el nom Melet.

vegem un parell de textos amb els nostres mots, on sembla insinuar-se -però no afirmar-se- una relació entre aquest nom melet i el verb meler 'barrejar' 
                                L.Boucoiran Dictionnaire analogique & étymologique des idiomes méridionaux (1875)

                                                                      J. Honnorat; Dictionnaire provençal-français (1847)

Mistral el va fer derivar de l´ictiònim clàssic maena -en el que sembla un giravolt lingüístic una mica exagerat
https://www.lexilogos.com/provencal/felibrige.php?q=melet

segons ell, per cert, el melet no seria una atherina sinó un peix blau (no ben bé la nostra meleta, però)


Aquí un cas encara més estrany, on semblen apliicar directament als atherínids la denominació maena -que és la d´una xucla- Doblement estrany perquè de fet sembla fer derivar aquest maena del nom grec per 'lluna' μήνη, quan en realitat d´aquest mot diferent deriva una família de peixos però no es tracta de cap de les nostres -sinó dels peixos lluna' 


 en aquesta web llegim una altra hipòtesi: que el mot provingui de l´occità mèla, 'fulla de ganivet o espasa'. Una hipòtesi que no hem trobat enlloc més però que no deixa de ser interessant, perquè suposem que la comparació amb la fulla del ganivet s´hauria basat en la forma del cos del peix però també en els reflexos daurats/metàlics que se´n desprenen. La qual cosa ens porta a l´etimologia que ja vam veure aquí i que faria del nom un derivat de belletto i faria referència al to daurat del peix.

Per cert que retrobem la denominació melet/a, a priori inexistent en català, aplicada a un altre peix brillant -i que degut a aquesta brillantor rep denominacions com llampuga o, a Cambrils, dorado- però molt més gran que les nostres atherines. La part doblement curiosa és que al vell diccionari Torra el nom va ser aplicat -per influència occitana potser- a les atherines, però en canvi a l´Alcover-Moll sostenen que Torra es va referir a la llampuga:
MELET.m.Llampuga,peix (Torra Dicc.)

           



 Dorados a Cambrils. Poden arribar a ser tan grans que ocupen tot l´ample d´un carro de transport de peix. A l´esquerra veiem un forçut pescador cambrilenc mirant de portar-ne un a mà perquè no cabia a les caixes de peix.


                                                *****************************


Aquest simpàtic peixet no sembla que sigui un moixò, però el pengem aquí perquè el vam veure fa uns dies al recentment obert al públic Mas Miró


La segona foto ja no té a veure amb ictiònims però ens va cridar l´atenció el contrast entre els avis paterns i els pares del pintor


I aquí el taller del pintor, amb un porró ben maco -que per cert en genovès es diu piròn i el fan servir per "beure a la catalana"


(les tres fotos són de P.S., gràcies ;-))