què tenen a veure les llisses amb la defensa de la llengua llombarda?

  A l´entrada anterior vam veure diferents explicacions sobre l´origen de la denominació mulet. Encara n´hi ha una altra, habitualment no recollida als diccionaris, però que resulta interessant

 .Els noms mújo(l),muge, muzao etc

Valenciennes -continuador de l´obra de Cuvier- va considerar les denominacions Muge,mulet,meuille (nom aquest de l´atlàntic,p.ex. del Peiteu; cf Mejèlle a le Marche) com a variants d´un mateix mot μύξα -ProtoIndoEuropeu *mew-k, cf. català 'moc'-; recordem que μύξα era una de les denominacions clàssiques d´una espècie concreta, passada més tard a designar totes les llisses

Cuvier/Valenciennes; Histoire naturelle des poissons vol 11 (1836)

meuilles i meuilletz a les obres de Rabelais; i en un diccionari antic però penjat molt recentment a la xarxa: G.Musset; Glossaire des patois et des parlers de l'Aunis et de la Saintonge

Belon -que només coneixia una llissa- ja semblava anar en aquesta direcció


 En aquest llibre no descarten l´explicació de Valenciennes però tampoc la influència posterior de la comparació amb el mul a l´hora de donar el mot mulet. Aquesta influència és gairebé segura perquè, tal i com vam veure a l´anterior entrada, el nom llatí medieval del peix era mulus o mul.

 .Més noms “viscosos”: sobre Liza aurata: lisa garrúa (..) y (..) de sarro (..).Garro podría ser (..) deformación de sarro, y sarro puede venir de saburra, secreción mucosa  http://www.ictioterm.es/nombre_cientifico.php?nc=149  

potser aquest garro estaria relacionat amb el mot tortosí garro(ner),que el DCVB ens diu que significa 'brut'. No oblidem, però, que de nou segons el DCVB garro a València vol dir 'guenyo, que mira tort'. (més denominacions al voltant de la mirada miop del peix, més avall. I també en parlarem en una altra entrada, així com d´aquest post d´un conegut blogaire gascó que posa en contacte el cat. barroer amb mots gascons per guenyo)

En napolità, parlant de Liza saliens (que creiem que no és gaire habitual a les nostres costes, més aviat és peix d´estuari): Cefaro lemmuso:(..) verzelato.(..) Lemmuso: agg.Viscido

 Un altre mot amb possible connexió amb llim: en aquest cas ens ve de Duhamel, parlant d´una llisa que entra al riu Loire:

Llim i similars podrien provindre d´una arrel que ja vam veure aquí: slime from PIE root *(s)lei-"(..) sticky, slippery" (source also of (..) Greek leimax "snail,(..) Latin limus "slime,mud"

http://www.etimo.it/?term=limo&find=Cerca

Que l´italià lumaca o el català llimac derivin d´un gr. leimax sembla clar, però que leimax estigui relacionat amb llim, no ho està tant, al menys pel que llegim aquí Isidoro de Sevilla (..) haciendo derivar limax de limus, etimología no justificada, lo considera animal (..) inmundo por nacer del barro

Pêcheur au pays des rascasses

No cal, en canvi, cap profunda anàlisi etimològica per descriure aquesta denominació genovesa de la llissa llobarrera: testone=cefalo calamita ma il calamita è il mangiamerda! musòu merdaiollu

Vegem 2 noms més: Ventimiglès lüpa semblaria una referència no tant a la viscositat com al llavi, la lippe, en el que seria una situació quasi para-l.lela a la del francès, que té dos noms per llisses de llavis desenvolupats (no sabem, però,fins a quin punt els noms són populars o savants):

  Fr. muge lippu i muge labéon

  Vent. lüpa i müzaru lerfàn.

Però a la web cumpagniadiventimigliusi comenten aquesta etimologia del nom del peix: Lüpa; latino LIPPU cisposo. El diccionari Treccani ens recorda que cispa està relacionat amb els ulls, no els llavis: Prodotto di condensazione del secreto lacrimale, che si deposita tra le palpebre (..) durante il sonno. Aquí l´entrada del Wiktionary sobre llatí lippus

Per tant l´etimologia ventimigliusa sembla ser bona ja que la lüpa sembla ser M. cephalus -que no té llavis desenvolupats però les parpelles sí. En tot cas es tracta probablement de mots tots aquests vinculats etimològicament. En vam parlar no fa gaire.

Lüpa-Mugil cephalus a l’é atrà da’e aighe de refüu, ch ’i gh’aruvina e carne,fina a nu’purrere mangià  http://impariamoilventimigliese.altervista.org/pesci_e_bestie_de_marina_intu_parla_ventemigliusu.pdf

Diem “sembla ser” perquè en realitat no tenim clara la nomenclatura lígur i no descartem que hi hagi hagut "transferències" dels noms d´una llissa a una altra. Així, per exemple, el nom müzaru testùn -'capgros'- (l´hem vist també en una cita genovesa)  s´aplica a la llissa de cap prim (que, això sí, duU una referència al cap en el nom científic):  Müzaru testùn - Mugil capito U Müzaru testùn u (..) l’à u murru largu e sbasciau.

A Palavas i bona part de la costa Est occitana trobem el nom  limpousa; pengem un text recent i un d´antic, gairebé un segle anterior, amb els noms de les llisses:

MÛJE (..) vx fr.mujol (..) (mugil cephalus);mulet (..) 

LESSA (..) Lisse, variété de muge sauteur; V. sama

LIMPA (..) lat. Pop. lippa (chassie): Substance visqueuse recouvrant notamment l’anguille et la rendant glissante

LIMPUSA (..) muge (..) proche de la porca, apte à se glisser au delà des cannats (..) V.daurin

DAURIN (..) limpusa marquée d’une tache dorée à la gaugna 

PURCA (..) Espèce de muge (mugil labro-sus);V.limpus

La lenga dau grau de Palavas (1992)
                  Annales du Musée d´histoire naturelle de Marseille (1899)

a tots dos textos aquest nom sembla ser aplicat al galta-roig (el text recent és menys precís); el sentit del mot sembla ser clarament el de 'lliscosa'. A la seva entrada limous Mistral reenvia a limous.

 Destaquem també que els dos textos citen la denominació porca -tot i que sembla haver-hi un intercanvi de noms entre dues espècies als dos textos: al text antic L. ramada és la porca i Mugil labrosus (actualment Chelon labrosus, la llissa vera en català) rep el nom sama/lessa; al text recent és a l´inrevès, La denominació francesa coincideix amb la del text antic:  Le mulet porc (Liza ramada) est une espèce de poissons marins de la famille  des Mugilidae. Il est également appelé mulet capiton et mulet calusse. https://fr.wikipedia.org/wiki/Liza_ramada

vegem ara (segons aquest llibre que tants cops hem citat) un nom marsellès, talugo, que sembla modificació del calugo, calua, caluba i denominacions similars, que trobem també a Catalunya, i potser també del calusse francès vist tot just fa un moment
Talugo. (Fr. Muge à grosses lèvres. Sc. Mugil labrosus). — Dien talugo aou mujou a grossei brego que n’ai parla a l'article mujou.

 Aquí van la resta de noms (fins a 3 semblen ser en realitat per a un mateix peix de llavis gruixuts); el pansar ens desconcerta perquè la llissa no és panxuda, i el carido -citat també per Risso, i que sembla que trobem també a la Ligúria- no sabem si de nou està en relació amb caluga:

-Carido. (Fr. Muge provençal. Sc. Mugil provensalus). — La carido, que li dien tanben sabounie, es un mujou qu'a de labro grosso e poupudo.

-Mujou a taco: jaouno vo daourin (Fr. Muge doré. Sc. Mugil auratus).

-Mujou flavetoun saoutaire (Fr. Muge sauteur. Sc. Mugil salicus).

-Mujou labru vo a grossei brego (Fr. Muge a grosses lèvres. Sc. Mugil labrosus). (el múgil de Provença de Risso)

-Mujou pansar (Fr. Muge cephale. Sc. Mugil cephalus)

Barbier i Miquel Duran, entre mols altres, posen aquest caluga en relació amb la parpella de M. cephalus, en contra del que veiem al segon text de sota -el primer és el de Rondelet, que ja donava el nom popular chaluc. Suposem que aquesta explicació de Barbier i altres és la bona, però la gran varietat de formes del mot caluga és desconcertant. (També és interessant el fet que el nom s´aplica en diferents zones a diferents llisses, però sembla que mai a la que és més "miop", M. cephalus)

François-Alexandre Aubert de La Chesnaye; Dictionnaire raisonné et universel des animaux 

                                                               Barbier fils; Revue des langues romanes (1914)

un altre nom, ara vènet, que fa referència a la mirada guerxa del peix:

                                                                Giuseppe Boerio;  Dizionario del dialetto veneziano (1827)

Acabem recordant que hi ha denominacions que fan referència al cap desproporcionadament  gran de la llissa llobarrera (vegeu M.Duran II, pàg. 225-226). Algunes semblen l´evolució local del kephalos grec, com el vènet sièvolo. A la Llombardia -en aquest cas concret a Màntova- no tenen mar però el nom del peix, ja dificilment reconeixible, sembla que es fa servir fins i tot en algun refrany:    – Sèul = Cefalo (da cui il detto: Dür atm’è ‘n sèul  http://francomortari.altervista.org/blog/gli-anni-difficiliil-dialetto/

                                                              **************************

Pobres llisses: no ens ha semblat mai que fossin desagradables a la vista ni al tacte, però ja sigui pel cap gran, la viscositat, llavis gruixuts, papil.les oculars greixoses.. no semblen un peix gaire ben considerat.

Però tot té la seva part positiva, i és la poca consideració que reben el que, de vegades, els salva la pell (o les escates). I així, fa uns dies vam veure com un jove turista basc pescava al port de Cambrils aquesta llissa -sembla una de les de llavis gruixuts- i als 10 segons (temps de deixar-nos fer un parell de fotos), la retornava a l´aigua, ben viva:  Es una liza guarra, de las de puerto, va dir el noi

 Darrer apunt, aquest d´actualitat i agafat pels pèls, aprofitant que acabem de citar la Llombardia: resulta que el govern regional acaba d´aprovar una llei de defensa de la llengua llombarda. Amb tots els matisos que hi vulguem trobar -gran varietat entre les dues branques del llombard, presència a la regió d´altres llengües com el lígur o l´emilià- ens sembla una gran notícia. No sembla pensar el mateix, però, algun dels membres de l´Acadèmia de la llengua italiana, perquè ja se sap: per ells, de llengua només n´hi ha una

  Potser us pot interessar també: Vacances amb peixos llefiscosos