dimarts, 27 de gener de 2015

Perfum d´etimologies

Article de desembre del 2021; sobre plantes -però molt mediterrànies

    Aspic de muntanya! Frigoleta!    (Revue catalane)

    Aquelo lengo nostro a l’óudour dóu fenoui/Lou perfum dei lavando e de la ferigoulo (http://www.parlaren-gardano.fr/448404134)


Farigola i Espígol (escarransit). Comprats, no collits al camp -de fet en una hipotètica sortida al camp no sabem si hauríem estat capaços de distingir-los d´altres plantes, urbanites com som


molt diferents l´una de l´altra; diríem que una és "quixotenca" i l´altra "sanchopanzenca")


Intentarem dir 4 coses sobre els noms dialectals d´aquestes plantes. També sobre la relació d´aquests noms amb les denominacions clàssiques -però tinguem en compte que es tracta precisament de plantes no gaire o no gens habituals a Grècia 


el text citat explica a continuació com Plini va confondre el Thymus grec amb la nostra farigola, vista per ell al Llenguadoc

La farigola en occità es diu Ferigoulo (ho escrivim en mistralenc en homenatge a la web Plantun de Prouvenço). I a la part de la Ligúria més propera a nosaltres, a Ventimiglia, Ferügura. També a Bordighera

Ferrugura a una frazione de Ventimiglia que té un nom aromàtic -prové de Murtra


Un munt de variants -algunes esdrüixules i d´altres planes- a la Flora popular de Rolland

Més a l´est els noms ja són derivats de Thymus -genovès Tùmou per exemple- com en el cas de l´altre nom català Timó

Timó seria, pel que veiem a l´Atles lingüístic del domini català, un diminutiu:

A Menorca el nom d´aquesta o plantes similars és Tem:
A.Sallent; Els noms de les plantes (1929)


La farigola a un diccionari piacentí i un de pavès; no tenim clar si l´accent en piacentí va a la darrera síl.laba -aquí escriuen Tìmoi:



En trentí Timo Tamo -jugant amb T´amo ´t´estimo'-. I una entranyable transformació etimològica en piemontèsTímid -i el seu cosí germà Tímid.. salvatge


Un altre nom llenguadocià és Poto(s) 'llavi (i petó'?); 

Com que a alguns llocs la farigola es diu Pota (poto) però a d´altres en diuen Farigola, i Poto en canvi designa la medusa (un “plantanimal”!), ja tenim garantit l´equívoc:

Per ûn mau de ventre, diguet a la femna de sun pichot, la MARTEGALA, de ye fare ûna tassa de pota. Mays lus Martegaus per la pota disun “farigula” ; dau cop la pichota ye faguet ûna tisana de potas de canau… E la MARGARIDA de t’agantar ûna grussa cagagna!
En raison d’un mal de ventre, elle a dit à la femme de son fils, la Martégale, de lui préparer une tasse de thym. Mais les Martegaux pour le thym disent: “farigoule” ; du coup, la petite lui a fait une infusion de méduses de canal et MARGUERITE d’être en proie à une forte colique! La Lenga dau Grau de Palavas 


sempre al Tresor de Mistral veiem que Derrabo-Poto és qui recull farigola. A la pàgina anterior: Sansoun derrabo-ferigoulo, expressió que sembla una al.lusió a la “insignificància” física de la planta -i que podríem traduir amb 'milhòmens'?



Aquí podem veure algunes de les propostes etimològiques al voltant de Farigola; per exemple un derivat de Filix 'falguera'

Per Coromines podria provenir de fragrare 'exhalar aire':




R. Geuljans es fa ressò d´una altra teoria: de Ferus 'ferotge':

Frigoulo «thym», vient du latin fericula un dérivé de  ferus « sauvage ». Un mot typique pour la région autour du golfe de Lion, cf.catalan frigola, et  l’ancien occitan ferigola.

        M. de Montoliu; Estudis etimològics (1916)

Per d´altres, en canvi, de *ferricula:

                V.Bertoldi dins Revue de linguistique romane (1926)

             Zeitschrift für romanische Philologie (1934)

Al diccionari Aprosio donen per bona la darrera teoria. També a Ventimiglia.


                                                El mapa de l´ALF -extret d´aquí

Feriguola al llibre de cuina Sent Soví:

 

Al seu lèxic de la llengua dels trobadors Raynouard va traduir el mot Farigola amb Lavande (espígol) en el que potser és un error, però en tot cas mostra que de vegades s´ha donat un apropament entre aquestes dues plantes i els respectius noms:





(aquí llegim que el timó è adoperato come disinfettante intestinale. Potser és aquesta l´acció contra el Defessi/dégoût de la cita clàssica de Raynouard, i això confirmaria que es tracta d´un error d´identificació)

De fet a la web Plantun una paraula provençal per 'espígol' és molt semblant a la que designa la farigola -i semblaria un fals mot pla, amb la darrera síl.laba suprimida?:

Lavandula angustifolia: Quouro se parlo de lavando, au nostre, se parlo de ferìgou o de devèndo.

 per l´altre espígol, L. latifolia -que en català és l´Espígol comú o el Barballó- el nom que donen és Espi

a alguns textos més antics l´accent de la denominació -que veiem que es fa servir a l´Alta Provença i el Baix Llenguadoc- sembla anar damunt la O:

        S-J Honnorat; Dictionnaire provençal-français

    Jean Astruc;  Mémoires pour l'histoire naturelle de la province de Languedoc


El creuament de noms entre les nostres dues plantes -que en aparença són força diferents- sembla habitual, i l´espígol pot ser anomenat amb derivats de Thymus:

        Atti della Società ligustica di scienze naturali e geografiche, Volum 12


R. Geuljans ens recorda que altres plantes germanes de l´espígol reben en occità el nom Espic, però comenta un fet interessant: aquest nom es feia servir inicialment per designar una altra planta aromàtica de família diferent i només amb el temps va passar a designar l´espígol o semblants:

spica ou spica nardi ne désigne pas la lavande, que le Romains connaissaient certainement1, mais le nard indien. Pendant le haut Moyen Age le commerce avec l’Orient avait fortement diminué (fin de la globalisation!) et on a remplacé le nard par la lavande tout en gardant le nom, au masculin cette fois: espic au lieu d’espiga 1-Nous ne connaissons que le mot stoechas « variété de lavande »; le mot lavande est un emprunt à l’italien

Ja al Mattioli: Spigo era el nom del nard, no dels espígols -però a França aquests ja rebien el nom Aspic.

Pel Mattioli  i altres autors de l´època ekl nom llatí "tècnic" de l´espígol era Pseudonardus. 

Molta més informaació en aquesta Història natural de les lavandes


        

De manera que el nom provençal potser originari per designar les lavandes seria el descendent del clàssic Stoechas, Estacado -tot i que de fet a les cartes de l´ALF costa de trobar tant aquest nom com Ferìgou; vegem Mistral  (i Chantraine)





És el nom que trobem a Ventimiglia per les plantes del gènere:

Stecadò (Lavandula gen.). Cu’e sciure faite secà a l’übagu se cüra a sténta, l’agitaçiun d’i nervi, u ma’ de testa

 a Gènova per, d´entre d´altres, el tomaní, L.stoechas:


 (una planta, el tomaní, que pel que llegim aquí va ser Sino al XII secolo l'unica specie di lavanda conosciuta in Italia (..) probabilmente introdotta dai Focesi nel 600 a.C).

                                        L.stoechas a una floristeria de Sants

Tùmou i stecadò a la poesia Màccia mediterània d´Alfredo Gismondi (extret de la web de Franco Bampi); a sota un text de la WP lígur amb timó, llorer i romaní


Tra-i arbùsti e e ciànte aromàtiche gh'è in particolâ o tùmou, l'öféuggio e o romanìn, ciànte che, insémme a âtri arbùsti, forman a sôla vegetaçión di lêughi ciù espòsti a-o vénto, creando a coscì dîta garîga, 'n tîpo de màccia mediterània caraterizòu da l'asénsa di ciànte a âto fùsto.

                                                             





El Thymus greco-llatí potser no és ben bé la farigola. Belon ja ho va posar en dubte




ara una nota a una de les traduccions de la Història de Plini







En aquest llibre, a la Flore de Rolland, i en aquest article més possibles identificacions (i més noms dialectals)
Aquí, el que sembla una confusió entre els noms Thymus i Tinus: Viburnum tinus (no thymus) és el marfull 

També un botanista clàssic, Tournefort, va veure que el Thymos dels grecs era una planta diferent -amb les flors al capdamunt, capitatus- però la va seguir situant dins un gènere Thymus com a espècie diferent del T. vulgaris:

 Il.lustració del Thymus "nostre" (a la dreta) i del Thymus de Dioscòrides -amb les flors al capdamunt (veiem que l´autor del text -J.Parkinson- va comparar aquesta disposició precisament amb la de la planta Stoechas)



   Una mica més d´etimologia i curiositats vàries: Hem vist que entre els derivats romànics de Thymus hi ha una oscil.lació d´accent: formes Timó i Tim(o). També en grec clàssic hi havia una paraula aguda, Thymós 'coratge, empenta'; segons Chantraine aquesta i la paraula plana (la planta) derivarien de dos verbs idèntics de significat diferent. De pas també veiem que el nom de la planta pot ser neutre i masculí






en canvi en aquest estudi en grec modern semblen posar en relació els mots pla i agut:

Η λέξη θύμος (thymus) σχετίζεται πιθανώς με τη λέξη θυμός, η οποία προέρχεται από τα ρήματα θύω και θυμιάω (αναδύω) (Boisacq 1938). 

aquí i aquí (Tournefort) consideren que el significat de la paraula plana és 'esprit (revitalitzador)', potser com si les dues paraules estiguessin relacionades


aquí semblen apostar per una etimologia basada en el primer verb 'llençar-se, deixar-se endur per la fúria', i recorden que a part del significat 'aromàtic' i 'coratge, empenta', el mot en té un altre de més prosaic: 'verruga' -al text de Belon n´hem vist el motiu 

Thymum deriva dal greco thýmon che significa timo, la pianta, a sua volta derivato dal verbo thýø = infuriare, agitarsi, smaniare, forse per la decantata azione afrodisiaca e antimelanconica. Ambedue i sostantivi sono neutri. Dioscoride per indicare il timo usa thýmos, maschile, ma per lo più questo vocabolo significa escrescenza, oppure quell'organo linfatico situato alla base del collo nel mediastino anteriore. Per Plinio thymus, maschile, significa verruca, che è un'escrescenza


Mattioli al comentari sobre el Dioscòrides: el thymus (planta) cura els Thymi (verrugues)



                                                               Farigola i tórtores



A profitant que han aparegut dues tórtores, ocells que s´expandeixen imparablement d´Est a Oest d´Europa, diguem dues coses sobre una planta que és en la situació contrària: ha quedat relegada al seu reducte de l´Oest de la Mediterrània europea però ha anat desapareixent (com a planta espontània) a l´Est.

Es tracta del Margalló o Bargalló, la palma europea. La podem esmentar en aquesta entrada perquè, pel que sembla, la seva denominació catalana estaria relacionada amb una de les que hem vist més a munt: Barballó . 


La que tenim al balcó l´hem de podar sovint (no té prou espai per fer-se gran) i sempre torna a brotar:

és una veritable supervivent. I tot i que a la Provença i a Niça i Menton sembla haver desaparegut com a planta espontània, uns pocs exemplars lígurs resisteixen a Portofino:


                                    a Cambrils aquest estiu, envoltat de fonoll marí



De retorn a Barcelona, la tórtora sembla voler fer com el margalló, i desplega les sever ales-fulles

Per acabar: una altra de les moltes plantes que a un lloc o altre tenen noms que semblen derivats de Barba: l´escurçonera -sobre la qual la Viqupèdia catalana té un bon article-  És una planta semblant als salsifis o Barbes de Cabra; i en reggià és la Bêrba ed prēt. En general però rep un nom molt més català:


Per alguns l´etimologia d´escurçonera (planta) seria diferent: provindria d´scorza + nera -i el salsifí seria la Scorzabianca. Aquí tenim F.Mistral fent-se ressò de les dues opcions:

Error curiós: un gairebé contemporani de Mistral, el botànic A. de Candolle, va descartar l´origen català del mot basant-se.. en el nom castellà


                        Alphonse de Candolle; Origine des plantes cultivées (1886)



En aquest fil genovès veiem que a Gènova i voltants la Scorsonëa de vegades es confosa amb el salsifí però també amb una altra planta, la Xicòria, que precisament rep a molts llocs d´Itàlia el nom Catalogna:
a scorsonëa a l'è 'na radiccia sottî mentre a catalogna a l'è un costo de feuggie che se mangian boggie, Ma chì ê ciamman pægio.



En aquest fil genovès veiem que a Gènova i voltants la Scorsonëa de vegades es confosa amb el salsifí però també amb una altra planta, la Xicòria, que precisament rep a molts llocs d´Itàlia el nom Catalogna:
a scorsonëa a l'è 'na radiccia sottî mentre a catalogna a l'è un costo de feuggie che se mangian boggie, Ma chì ê ciamman pægio.


Parèntesi ictionímic dins del parèntesi botànic que suposa aquesta entrada: Escurçó i Escorça es troben en aquest text de Barbier sobre els noms d´alguns peixos. D´una banda 
Barbier va semblar desconèixer el significat d´Escurçó -i també l´origen del mot (de curtio, 'curt') , tot i citar el verb escurçar. Però de l´altra és cert que els peixos citats al text són coriacis (i gens prims):



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada