Els
dos significats del verb arrambar que
ens proporciona el GDLC són
els que fem servir habitualment. D´una banda 'apropar
molt una cosa a una altra' (o en l´ús pronominal apropar-s´hi un
mateix), de vegades per fer espai o per recolzar-la. El segon
significat (probablement el seu significat més d´actualitat)
és el de 'prendre, endur-se un d´un lloc tot el que pot': alguns
polítics s´aprofiten de la seva situació per arrambar amb tot1
El GDLC, també
ens diu que el mot és un possible
manlleu d´algun dialecte provençal o italià, com a terme nàutic
('acostar molt, abordar'),
És probable que el dialecte en qüestió sigui el genovès. En Joan
Coromines va escriure a l´entrada corresponent del seu Diccionari
etimològic que és
entorn de Gènova (..) on aquest mot presenta els senyals més antics
i abundosos d´autoctonisme. Ja
el trobem, afegeix, en rimes del s. XIII (ho veurem de seguida).
En occità sembla mantenir el sentit nàutic:
De fet, segons l´Enciclopedia Treccani la paraula va arribar a l´italià també a través d´algun "dialecte":
arrembare
v.tr. [voce di origine dial., di etimo incerto;
cfr.genov. arrembà «appoggiare»,
pis.arrembà «afferrare»]
(..). Assalire una nave per l´arrembagio
En occità sembla mantenir el sentit nàutic:
http://www.panoccitan.org
En algunes variants (però també cal dir que la variant en qüestió és la d´un poble mariner) sembla de fet que sigui un exemple paradigmàtic de verb intransitiu:
També
a les atestacions genoveses més antigues l´ús del verb sembla
ser intransitiu (o més ben dit pronominal/reflexiu):
Giovanni
Flechia, Annotazioni
alle antiche Rime genovesi, 1882.
En algunes variants (però també cal dir que la variant en qüestió és la d´un poble mariner) sembla de fet que sigui un exemple paradigmàtic de verb intransitiu:
Un
verbe (..) est intransitif (..) lorsque ce qu’il exprime ne
s’applique qu’à son sujet, ne saurait être transmis et ne peut
être circonstancié qu’avec l’entremise d’une préposition:
arrambar en tarra (accoster au rivage)
la lenga dau grau de Palavas
Exemples contemporanis2, extrets d´una preciosa versió genovesa del clàssic Le avventure di Pinocchio
Cap. 6: O l´arremba i pê bagnæ vixin ä stiva [appogiando i piedi fradici (..) sopra un caldano]
12: o l´incontra na vorpe ranga e n´gatto òrbo che se rebellavan3 avanti, arrembandose ùn contra l´ätro [incontrò per la strada una Volpe zoppa da un piede e un Gatto cieco da tutt´e due gli occhi, che se ne andavano là là, aiutandosi fra di loro]
20: poei arrembâve n´pō da na parte, tanto da lasciâme passâ? [che mi farebbe il piacere di tirarsi un pochino da una parte, tanto da lasciarmi passare?]
36: mostrandoghe n´marionetto tutto stropiòu, arrembòu a na caréga [gli accennò un grosso burattino appoggiato a una seggiola]
Ja
hem vist (a la citació de G. Flechia) que el verb es troba també en piemontès; i, com era
previsible, també és habitual a l´extrem ponent de la Ligúria (a
Ventimiglia arrembà); però no coneixem l´extensió precisa del verb a l´Est. Sí que ens
consta que al menys es troba una mica més enllà de la Ligúria, a
la Lunigiana (zona
amb parlars que reben influències emilianes i lígurs); exemple del
dialecte de Rossano
Zeri4:
dg'ave
la và' su drènt ar bügiu; pó àl pièma al purtèm arumbà
kgl
àtr. (..) a pi u surfr al fàg bujr (..)e r mél i kula e u g rmàna
la zéra. 'allora
le api vanno su dentro all'alveare; poi lo prendiamo e lo
portiamo accanto agli altri; (..) prendo lo zolfo, lo faccio
bollire (..) e il miele cola e ci rimane la cera'
*************************************
1. Endur-se'n
una cosa per davant amb un impuls violent (Maestr., Cast., Val.);
cast.arramblar.
|| 2. Arramassar;
aplegar i endur-se moltes coses de pressa (Cast.). Anem cap a cà
Llanssola, nantes que les dònes arramblen totes aquelles
llepolies, Guinot, Cap. must. 77.
|| 3. Donar
una renyada forta (Aladern Dicc.).
|| 4. Arrambar
a una banda, llevar d'enmig (Cat.); cast. arrimar. «M'he
arramblat per deixar passar el carro» (Cerdanya, Empordà, Gir.,
Tarr., Sort, Tremp) (..)
Etim.:
del cast. arramblar, mat.
sign. || || 1, 2.
Per
tant tenim dos verbs, un amb possible origen genovès i l`altre amb
possible origen castellà, amb significats gairebé identics. Però
la qüestió és que en castellà el verb arramblar
no sembla tenir el significat primari que té l´arrambar català (el d´apropar (-se)).
Això no tindria perquè ser estrany en principi i potser senzillament el verb
manllevat del castellà s´hauria arribat a convertir en català en un quasi sinònim, en totes les seves acepcions, del ja existent arrambar.
Però el que ens resulta curiós és que en alguns dialectes occitans molt allunyats geogràficament del castellà existeix el verb arramblar i a més a més hi té té el sentit “apropar”, també amb forma reflexiva. D´una web
sobre el dialecte de Mollières (molt a prop de la frontera
italiana):
aramblar :
approcher tout contre (qqch) ; s’aramblar : se mettre tout contre
I d´una sobre l´occità alpí, una mica més al nord
*adosser(s’)
(v) : s’arramblar.
Caldria
conèixer les primeres atestacions a les diferents llengües per poder
arribar a conclusions sobre quin va ser l´origen i la direcció de
propagació dels mots en qüestió, i estem lluny de poder-ho fer.
Tampoc no sabem si arrambar s´ha de poder posar en relació amb
altres paraules d´arrel semblant i significat relacionat amb
'apropar': ens referim al català (ar)ran
i al genovès (d´a)rente (a Ventimiglia arrente; com veurem a la nota 5, la paraula és present a moltes més llengües, com el napolità). Més improbable sembla la relació directa amb un altre mot habitual en les llengües romàniques: arrencar (que podria provenir del llatí eradicare però també d´algun fons pre-indoeuropeu, o potser estaria relacionat amb ranc -que també existeix en els dialectes lígurs, com hem vist al segon exemple de l´adaptació de Pinocchio -)5
1- Quan el verb té aquest significat el Diccionari Alcover i Moll recull només l´ús no preposicional
(arrembar + OD). No és un cas
únic, com podem veure aquí.
El GDLC admet les dues opcions: arrambar
amb alguna cosa i arrambar
alguna cosa
2.- El
genovesista Andrea Acquarone ens va comentar un altre possible ús
del verb, amb aquesta frase-exemple: "o
gh'à arembou un mascon" o sigui 'li ha fotut una pallissa'
A
la web d´un altre genovesista trobem una tercera acepció de la
paraula, també vinculada en
certa manera (com
el “arrambar amb”) amb la picaresca: la de 'encolomar, fer
passar una cosa pel que no és':
ens recorda una mica el sentit número 3 que trobem al diccionari Alcover, donat com a típic de Mallorca, i exemplificat amb aquesta frase Y sense dar se'n vergonya | m'arramban sa seua ronya
4.- Hem penjat una frase llarga per tal de mostrar l´interessant ús dels clítics subjecte en aquesta varietat: a per les primeres persones, la i i respectivament pels femenins i els masculins de 3ª persona, i un neutre u que coincideix amb la forma que de vegades té l´article però no amb els altres dos clítics de 3ª.
5.-Potser podríem afegir a aquest grup de paraules l´italià a randa a randa que veurem més avall en aquesta nota.
Al voltant de la possible relació entre la parella arran i arente, mossén Alcover va escriure, ara fa un segle, això:
5.-Potser podríem afegir a aquest grup de paraules l´italià a randa a randa que veurem més avall en aquesta nota.
També el
castella/català/occità ras -una dona es va apropar al ras de nosautres explica en Laurenç Revest en aquest text- i el
francès ras/rez; pero
aquests sembla que provindrien del participi llati rasus,
tot i que curiosament la millor manera per definir ras es
fent servir arran: tallat
arran diu
el GDLC. Més
sobre rasus i
derivats com fr. racaille i occ. racalha a la web de Robert Geuljans, Etymologie-occitane; potser
un altre membre de la família seria el genovès racca,
'no res'; en va parlar el Randaccio
al seu llibre,
farcit d´etimologies no sempre fiables:
l’adverbi
napolità rente,
rende
(..)
vol dir: devora, acostat,
veynat (..) A nosaltres ens causa l’impressió de que es ben
cosín germà del nostre ran (..). I el nostre ran d’ont
surt? ¿Es de la mateixa rel que’l Rand alemany, que
significa vora, vorera, límit, rebaua,terme?
Creym que si. (..)
La
teoria més habitual, però, considera que ens trobem davant de dues
fonts originàries diferents, el rand que
comenta Alcover d´una banda, i el llatí ad
haerente de
l´altra; pengem aquí dos textos antics i dos de contemporanis; en el segon s´argumenta que a randa a randa vol dir 'lentament', però no creiem incompatible aquesta opció amb la més propera al català arran (vegeu el final d´aquesta entrada, on se´ns diu que andare a randa a randa vol dir 'rigirare rasente la costa') ) :
Discussioni linguistiche del Cinquecento
(..)
si noti quell’a randa a randa, che qui è sinonimo evidente di a
poco a poco, lentamente, e spiega quel verso di Dante Inf. XIV. Quivi
fermammo i passi a randa a randa. I commentatori seguendo il
Gastelvetro spiegano tutti a randa, come sinonimo del lombardo
arente, appresso, che il detto Castelvetro fa venire dal latino
haereo, haerente. Meglio la Crusca, che (..) soggiunge l’es. del
Machiav. “ Gli mise in bocca Una gocciola d'acqua a randa a randa.
,,- Dove non significa certo rasente. Nel passo adunque di Dante ,
il P. vuole esprimere ch’ egli si trovava fra la selva e la pianura
ardente, si stretto, da non poter camminare che per l’ appunto, a
mala pena, lentamente.
ARRAN:
[s.
XIV; de randa]
RANDA: [1363;
d'origen incert, sembla afí amb el germ. rand 'vora,
cantell, guarnició de l'escut' i també amb el
cèlt. randa 'frontera,
límit', cosa que fa pensar en un possible origen comú preromà,
potser indoeuropeu] GDLC
Rohlfs
(1968: 234) dà come origine di rente/arente il participio haerente,
del verbo latino haerere, che significava “stare attaccato a,
unirsi a”, da cui l’italiano
aderire/aderente (..) Si vedano in proposito le osservazioni di Tortora (2002:1) sul
significato di renti in borgomanerese: “Consider […] renti in
Borgomanerese (Mendrisiotto: arent; Venetian: arente; Portuguese
rente). Loosely translated: “right along the side of (practically
touching)” or, “very near” (consider the idea that renti is etymologically
related to English adherent (suggested to me by P. Benincà))”
Nicoletta Penello; I
clitici locativo e partitivo nelle varieta’ italiane
settentrionali.
Pel
que fa a arrencar, G. Flechia va escriure aquesta breu nota a l´article citat més amunt:
EDIT 14-9-2018: El nostre mot a Coromines:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada