5 pinocchios pel preu d´un

  El clàssic Le avventure di Pinocchio ha estat traduït a moltes variants italianes; avui comencem una sèrie d´articles on compararem 4 traduccions en “dialectes” del nord d´Itàlia amb l´original toscà.

Les traduccions són de Gian-Piero Mecciò (autor d´aquesta web) al genovès i al banditese -dialecte piemontès de transició cap el lígur-, d´Italo Verri al ferrarese i de Lele Brunini al venecià

              Hem marcat amb punts negres els 5 municipis protagonistes de l´entrada

 Una qüestió introductòria: no hem intentat ajustar l´amplària de les columnes de manera que els 5 textos tinguessin la mateixa llargària; el resultat final no és, estèticament, l´ideal, però el que volíem era veure quin espai ocupava cada text: els dos de G-P Macciò són els més curts perquè es tracta en realitat de dues adaptacions -és a dir, no tradueixen totes les paraules de l´original-; però feta aquesta matisació, i deixant clar que cada traducció és un món, el resultat final és l´esperat, i els 3 textos més curts, tot i la presència constant de pronoms àtons subjecte que els allarguen una mica, són els que corresponen a les llengües gal.lo-itàliques1.

1.- Un dels trets que es consideren característics de les llengües gal.lo-itàliques és la caiguda de les vocals -sobretot de les vocals finals llevat de a-; però aquest tret és gairebé absent en lígur, on la tendència és la contrària: la pèrdua de consonants. Potser per això Bernardino Biondelli no va incloure els dialectes lígurs al seu Saggio sui dialetti gallo-italici.

  Els dialectes lígurs sí presenten una altra de les característiques que s´acostumen a veure com a definitòries del grup: les vocals  germàniques ü i ö... absents en aquest cas en ferrarès. És un dels motius pels quals aquest estudiós del dialecte no el vol incloure dins el grup -però aleshores tinguem en compte que l´absència d´aquestes vocals comença ja a Parma, i que per tant el territori exclós del grup gal.lo-itàlic seria molt més gran-

Toscà	Genovès	Banditese	Ferrarese	Venecià
— C’era una volta... — Un re! — diranno subito i miei piccoli lettori. — No, ragazzi, avete sbagliato. C’era una volta un pezzo di legno. Non era un legno di lusso, ma un semplice pezzo da catasta, di quelli che d’inverno si mettono nelle stufe e nei caminetti per accendere il fuoco e per riscaldare le stanze. Non so come andasse, ma il fatto gli è che un bel giorno questo pezzo di legno capitò nella bottega di un vecchio falegname, il quale aveva nome mastr’Antonio	Gh'ea na vòtta ... —n'rè, - vegnieiva da dî a quelli che lëzan. Nà! Ve séi sballiæ. Gh'ea na vòtta n'tòcco de legno, pròppio de quelli che d'inverno se mette inta stiva ò into camin da dâghe feugo pe ascädâ a casa. No sò comm'a segge anæta, ma n'bèllo giorno quello tòcco de legno o l'é finìo inta buttega de'n vëgio bancâ ch'o se ciamava Tōgno	U jera na voetta …—in rè, - u gniraiva da pensè, a quai ch’i léddzu. Nà! Iv saj xbalioi! U jera na voetta n’toec id lagn, proeppi d’quai che d’invèrn us bétta antra shtiva o antir camin da dèje foe pr’ishcaudè ra cà. An soe nait me ch’a fissa, ma n’bèl dì s’toec id lagn l’è finì antra buteja d’in vèdx arsjin ch’us ciamova Tunin	Agh jéra ‘na volta … —Un re! - i dirà sùbit i mjé pìcul lètùr. Eh no, ragazzìtt, avì sbaglià. Agh jéra ‘na volta un pèzz ad légn. Al‘n jéra brisa un légn ad lusso, al jéra sól un zzòcch ad quéi che d’invèran iss métt int la stua o su l’aròla par impizzàr al fógh o scaldar ill càmar. An sò brisa cóm l’è andada, al fatt l’è che un bèll dì stal zzòcch al va a fnir int la butega d’un vècc falegnam che ad nóm al faseva mastr’Anton	Ghe gera na volta… —Un re!, dirà subito i puteli che xe drìo lèserme. Eh nò, cari i me tosi, gavè sbaglià. Ghe gera na volta un toco de legno. No ‘l gera un legno de lusso, ma un toco da bruso, de queli che d’inverno se usa méterli ne le stùe e ne i fogheri pa’ impissar el fogo e par scaldar le càmare. Desso, mi no so come che la sia ‘ndada; fato stà che un serto zorno sto toco de legno el xe capità ne la botega de un vecio marangon che se ciamava Toni

Moltes coses interessants a comentar, però ja que hem citat més amunt el tema dels pronoms, avui començarem per aquí:

 .Només banditese i ferrarese fan servir un clític subjecte -u i a respectivament- a la frase inicial. Ja vam veure aquí que moltes varietats amb clític subjecte obligatori per la 3ª persona singular en prescindeixen a frases impersonals o amb subjecte postverbal2

2.-En un treball sobre un dialecte del sud de la província de Bolonya hem trobat un apartat dedicat a les construccions 'hi ha(via)' exemplificat precisament amb la frase inicial de Pinocchio:  LA COSTRUZIONE “E' GH'E'” Corrisponde al bolognese 'ai è' e all'italiano 'c'è, ci sono': (..) “E' gh'era 'na volta un pezzo de léggno”=‘C'era una volta un pezzo di legno’ (Carlo Collodi, Pinocchio, cap. I) La costruzione è valida anche con “e' gh'ò“ (c'ho)
 Andrea Signorini; Dialetto di Lizzano in Belvedere.

 Lizzano

també hem comentat algun cop que el "problema" d´aquest expletiu és la coincidència en alguns dialectes amb el pronom masculí. El genovès prescindeix de la forma vocàlica d´aquest pronom expletiu i només en fa servir una de consonàntica -l´- davant les terceres persones singulars del verb ésser

 i en canvi en ferrarès, que té un pronom personal que conserva la consonant líquida i on, per tant, la possible confusió entre pronom expletiu i personal es donaria per exemple davant de formes del verb ésser, -donat que tant l´expletiu vocàlic a com el pronom personal el/la es transformen en l´-, sembla que no apareix aquest expletiu l´. En un capítol posterior llegim

-∅ E’ suzzèst che un pòvar pàdar, sicóm ch’l’ha pèrss un fiòl, l’ha vlèst tór ‘na barchéta par andàrl a zzarcàr dlà dal mar, ma al mar inquó l’è purassà catìv e la barcheta l’è dré andar a fónd. (..) A l’impruìs ariva ‘n’undada spavantosa e la barca la sparìss.

destaquem per cert que l´original fiorentí sí tenia en aquesta frase concreta i en moltes altres un expletiu -que és el gli que hem vist al text inicial3-

- Gli è accaduto che un povero babbo, avendo perduto il figliuolo, gli è voluto entrare in una barchetta per andare a cercarlo di là dal mare; e il mare oggi è molto cattivo e la barchetta sta per andare sott’acqua...   (..) Tutt’a un tratto venne una terribile ondata, e la barca sparì.

la versió genovesa -on l´adaptador, per cert, fa precedir el verb arribar d´un expletiu; solució no habitual en genovès de Gènova- 

- L'é successo - ghe dixe na vëgia - che n'poæ ch'o l'à

perso seu figgio o l'é partìo 'n barca p'anâlo a çercâ, ma o mâ o l'é brutto ancheu, e a barca a sta pe anâ sotta. (..) Pòi, l'arriva n'onda ciù gramma dë ätre ... e a barca a no se vedde ciù a sciortî.

a la piemontesa, on el pronom personal davant de vocal és l´, es dóna el cas que ja hem dit que sembla voler evitar el ferrarese -és a dir, el pronom impersonal i el personal són idèntics-:

- L'è sucès - aj diix na vèggia - che n'pore ch'l'à pèrs soe fioe l'è partì an borca pr'andèle tsérche, ma r'moor l'è brit ancoei, e ra borca a shtà pr'andè sutta.(..) Poei, u riva n'unda pì britta che rj'otre ... e ra borca ans vag pì a scioerte.

la versió veneciana4:

— Xe nato che un poro papà, avendo perso so fìo, el ga volesto partir co na barcheta pa’ andarlo a sercar de là del mar; ma el mar ancùo el xe tanto bruto e la barcheta xe drìo ‘ndar sóto aqua…(..) D’un trato, xe rivà na ondada tremenda, e la barca xe sparìa

3.- Tal i com llegim en aquest estudi sobre els clítics florentins, aquest expletiu no és present davant de verb començat per consonant -i de fet al text de Collodi ens ha semblat que no apareix mai davant de verbs com venire-:

Vi sono tuttavia contesti nei quali non avviene la reduplicazione del clitico (..):

a. alla terza persona maschile, anche nel caso di soggetto lessicale, quando il verbo seguente inizia con consonante (..)

b. alla terza persona singolare, quando il soggetto è posposto e il verbo inizia con consonante: (15) viene le bambine L. de Almeida, T. Raso: (..) soggetti clitici di terza persona singolare in fiorentino 

Això sí: el verb d´un subjecte posposat és, tal i com veiem, en singular, tot i que el subjecte sigui plural;  mi viene i bordoni soltanto a pensarci! escriu Collodi al cap. XII

4.-Al text venecià veiem dues frases seguides que tenen una estructura molt semblant, la primera d´elles amb un pronom clític personal i l´altra sense: el mar ancùo el xe tanto bruto e la barcheta ∅ xe drìo ‘ndar sóto aqua
Pel que sabem en venecià no hi ha reduplicació -no hi ha clític- si està expressat el sintagma nominal (una mica com en francès estàndard o en anglès), però suposem que la separació de subjecte i verb -l´adverbi ancùo interposat- provoca l´aparició del pronom de represa. La norma, a més a més, no deu de ser rígida, perquè al text inicial llegim  sto toco de legno el xe capità

               

  .És interessant també la comparació inter-dialectal de les frases amb se. Ja vam comentar que les frases pronominals de vegades poden ser interpretades com a impersonals i d´altres vegades com semi-passives o passives. En aquest darrer cas, molt habitual als dialectes nord-itàlics, un pronom clític subjecte precedeix el se passivitzant. L´original toscà del nostre fragment diu

 di quelli che d’inverno si mettono nelle stufe

en el que podríem considerar una frase passiva, diferent de l´opció li si mette -i recordem que als dialectes toscans existeix la possibilitat, que Collodi no va fer servir, d´utilitzar un simple che si mette impersonal-. La versió de Ferrara és també passiva i el pronom, tal i com correspon a un verb de 3ª persona plural, és i:

 d’invèran iss métt int la stua

a la veneziana el cas contrari: construcció impersonal i a més el traductor ha introduït un verb modal de manera que el subjecte de la frase anterior passa a ser clarament objecte directe:

de queli che d’inverno se usa méterli ne le stùe 

La versió genovesa de nou sembla impersonal en comptes de la possible opció passiva (che d'inverno se mette en comptes de se mettan) i a la piemontesa el nostre adaptador introdueix un clític, però singular

    d’quai che d’invèrn us bétta antra shtiva

 on dubtem entre una interpretació passiva, amb u equivalent a un "això" subjecte o impersonal amb una construcció redundant u+se equivalent al nostre 'hom' o a 'es'


 Potser us pot interessar també:    Concordança

                                                    Feina(da) de formigueta