Un ocell amb mala fama

Avui un ocell (entrada publicada originàriament aquí; dedicada a la nostra nebodeta, que té nom de garsa)

Una garsa al barri de Sants; sovint es mantenen allunyades dels humans però les que agafen confiança des de petites s´hi apropen sense gaire problema

 Garsa a la major part del domini lingüístic; de Vila-real cap abaix apareix el nom Blanca -tal i com llegim al Petit Atles lingüístic aquest nom és degut a les parts blanques del cos damunt del fons negre del cap i l´esquena.

 Ja Pierre Belon havia dit que aquestes parts blanques eren el que la diferenciaven de Corbs i ocells semblants

Blanc, blanc coume coutoun, Negre, negre coume carboun, diu una endevinalla provençal no especialment original però sí molt descriptiva.. Més visions populars sobre l´ocell en aquest article -on aprenem que el nom Blanca "reapareix" al nord: On la nomme en provençal, pigo, margot et, plus communément agasso. On lui donne aussi, ironiquement le nom de blanco, la blanche.

A l´Ornitologia de Brisson (i també a  la Histoire... de Buffon) trobem una suposada variant catalana Grassa, de la que no tenim més notícies. Els topònims (Vila)Grassa (com La Grassa de Cambrils) no semblen tenir res a veure amb el nostre ocell i estarien motivats per la fertilitat del terreny

Aquí els articles de les wikipèdies emiliana, lígur, piemontesa i llombarda sobre l´ocell. 

Extret precisament de wiki Commons, un detall d´un fresc a Pompeia amb una garsa mirant a l´infinit. En aquest article italià sobre el fresc, ens la presenten amb el seu nom italià habitual: la Gazza ladra.

Aquí la garsa als bestiaris medievals

Aquí la traducció d´un passatge, no gaire afalagador, de Hildegarda de Bingen: [La garsa] recherche les aliments toxiques et nocifs, qu'il s'agisse de petites plantes ou de cadavres. Leur viande est aussi nocive à manger que le poison. Comme le diable, elle est habituée à habiter autour des êtres humains.

Aquí tampoc havien estalviat les paraules dures contra el nostre ocell..

Linné li havia posat el nom científic Corvus pica però només 2 anys més tard Brisson la va incloure en un gènere nou i el nom que li va donar és l´acceptat avui dia: Pica pica 

Avui dia, diem. Però si mirem els vells -o no tan vells: un és del 1885- diccionaris dialectals, la majoria mantenen el nom linneà Corvus pica; per exemple el Malaspina. O bé fan servir noms encara més antics, com el Pica varia de Gesner que trobem al Paganini.

 Un altre diccionari, el parmigià Peschieri, no dóna equivalència científica, però sí un sinònim dialectal del qual parlarem tot seguit

  El nom Bèrta. No sembla existir a Ventimiglia -extrem ponent lígur- ni a Spezia -llevant. Sí a la zona central; també a la Llombardia i el Piemont (fins a zona franco-provençal italiana -a la francesa sembla que no: no l´hem sabut trobar a l´Atlas linguistique de la France-)

Pica rustica [...]   Berta, Ajassa, Gassa (Piem.) [...]   Berta Checa, Cecca, Gazza (Lomb.) [...]   Berta (Genova), Gaza (Spezia)

Enrico Hillyer Giglioli; (Secondo) resoconto dei risultati della inchiesta ornithologica in Italia (1907)

 Aquí el fan derivar d´un cèltic Bréac 'tacat'. 

I altres autors el posen en relació amb el nom propi; potser no és descartable que aquesta hagi estat una reinterpretació popular a partir d´un altre mot, però en tot cas l´aplicació de noms de dona al nostre ocell ha estat habitual: també la denominació Checa/Cecca vista al text anterior provindria d´un nom propi Francesca, i la primera part de la denominació anglesa Magpie d´un nom Margaret -més exemples aquí. La motivació darrera d´aquesta aplicació d´un nom de persona seria la loquacitat que presenta aquest ocell:

Aveva profondamente colpito la fantasia delle genti (..) la capacità manifestata da alcune specie dell´avifauna di ripetere parole umane. Esse compaiono spesso nelle tassonomie popolari con nomi personali: sondr. bèrta 'Pica rustica'  Remo Bracchi; Nomi e volti della paura nelle valli dell'Adda e della Mera

i/o la mala fama que té de pispar dissimuladament el menjar i d´arrambar amb tot el que troba, nius i pollets d´altres aus inclosos. D´aquí provenen també altres denominacions despectives, com aquesta, o com Gazza ladra:

Berta diventa il prototipo della donna infedele [...] e ladra; di qui il nome di Berta alla "gazza ladra"   Archivum Romanicum, Vol. 19

Le leggende popolari [...] fecero abbastanza presto cadere questo nome "in peius" e gli fecero assumere un significato spregiativo; e di qui partono non solo berta "gazza" dell´Alta Italia e berta "beffa, inganno, scherno" (nella frase dar la berta), ma anche bertuccia "scimmia"  Carlo Tagliavini; Un nome al giorno (1957).

l´expressió Dar la berta, vista al text de més a munt, existeix en genovès: 

I Fer la berta en català i occità:

 Emil Levy; Provenzalisches Supplement-Wörterbuch: Bd. A-C (1894)

                                          ***********

A la Valsugana (Trentino) tenen aquesta dita en el seu dialecte vènet:

l’è come la gaza ladra, tuto quel che sberlusega la se lo tol / è come la gazza ladra; si prende tutto ciò che luccica

Aquí més noms populars i científics del nostre ocell. El text és del milanès Giovanni Gherardini, famós per haver escrit la lletra d´una òpera titulada.. La Gazza ladra

la nostra garsa semblava la propietària del parc: quan ella menjava els coloms s´apartaven -quan no els apartava ella directament, és clar

però més que manar i pispar el menjar dels altres el que volia era afegir-se als grupets de nens i nenes per poder jugar

                                                    Pica-pica Remena-remena..