dijous, 19 de febrer de 2015

Disbauxa (2ª part)

      En aquest text lígur que enganxem a continuació, extret de la web  Impariamoilventimigliese, veiem una descripció de la gallineta o el borratxo on apareixen dos mots per indicar qui ha begut massa:

U nome d’u pesciu imbriagu u gh’arriva da a longhessa, föra d’u cumüne, d’i rai liberi d’ê sou ařete d’u peitu. Desganciau d’â re,u se bugia brandandu cume in ciucu   (Ubriaco. Il nome è dato a questo pesce per l’eccessiva lunghezza dei raggi liberi delle pinne pettorali. Liberato dalla rete,si muove oscillando come un ubriaco)
          El borratxo. Al proper post direm més coses                                                                                    sobre la família a la qual pertany

 Una petita nota sobre el mot cioco/aSi fem cas dels resultats de la web del projecte Vivaldi, aquesta paraula sembla més habitual que no pas imbraego al ponent de la Ligúria, la part en contacte amb l´Occitània. Sigui com sigui, l´extensió geogràfica del mot és considerable, de manera que el trobem també per exemple al Piemont i la Llombardia: inoblidable l´orquestra de borratxos, l´urchestra de ciuchèe, del cantautor llombard Davide Van de Sfroos. És si fa no fa el mateix sentit lúdic que ha generat la creació al Friül d´una xarxa social anomenada Facecjoc.

 El Randaccio va escriure que Cioco podria provenir de l´occità chuc: 'suc', (de la qual deriva  chucar, 'xuclar', i en francès regional  tchuquer  'beure molt'); l´etimologia, però, no és convincent perquè no retrobem el so occità [y] a cap variant nord-italiana de la paraula1. En canvi el que sí trobem en dialectes occitans, com per exemple el de Coarasa -on per cert fan servir l´article salat-, és una forma molt semblant a la dels "dialectes" italians, però donada la proximitat amb l´estat italià i els anys d´història compartida amb el Piemont potser es tracta d´un manlleu2; exemple: Aquels marrits enchoquèron so capelan que fuguet incapable de celebrar sa messa.
                   
http://ccocpaisnissart.chez-alice.fr/ccocpn/dpt06Mc.jpg


Coarasa; a l´est la Ligúria i el Piemont (les localitats en blanc són administrativament franceses però de parla lígur)



                                                             Davide Van De Sfroos - La Balera

   


  
La paraula borratxo donaria per fer una tesi doctoral (qui en sapigués prou); no sembla provat que estigui emparentada amb burro -que en toscà es diu ciuco, molt semblant a la paraula per 'embriac' que, però es diu és ciucco en aquesta varietat, amb dues c´s; vegeu nota 1-; ni se sap segur quina paraula hi ha a l´origen -si un  burrus  llatí significant 'vermell', o un burra 'teixit bast'3, o si aquests mots llatins estan relacionats entre ells. Ho veiem en aquesta definició de burrico:
  Spanish burrico "donkey," from Late Latin burricus "small, shaggy horse," probably from burrus "reddish-brown," from Greek pyrros "flame-colored, yellowish-red," from pyr (genitive pyros) "fire" (see fire (n.)). Or, for its shaggy hair, from Late Latin burra "wool."






              fragments de 3 entrades del Diccionari etimològic de llatí d´Ernout i Meillet

Tampoc no està clara la direcció en el manlleu entre llengües: així, per exemple, molts diccionaris castellans -tot i que altres no ho veuen tan clar- donen borracho com a paraula manllevada del català (en aquest cas d´un mot borratxa). I en canvi l´Alcover-Moll diu que el català borratxo prové  del cast.  borracho, que sembla esser un derivat del llatí  bŭrrus,  ‘vermell’, pel color de la cara de l'embriac. 
 De la mateixa manera Joan Veny i Mar Massanell (a l´article Dialectes orientals Català central, rossellonès, balear i alguerès) consideren que borratxo (i burro) són castellanismes introduïts també a la Catalunya Nord abans de la seva cessió a França pel tractat dels Pirineus, el 1659.

  Mots semblants, però, existeixen en occità:
                                            Pèire Augustin Boissièr de Sauvatges; Dictionnaire languedocien-françois (1756)

En la variant llenguadociana de Palavas, trobem un burrachu/na (en aquest lèxic per representar el so /u/ fan servir la lletra "u", no  "o" ni "ou")4:
BURRACHU/N/, BURRACHUNA adj. et n. lat. burraceus, -cea : Bourru ; mal dégrossi;rude de comportement;V. burrût;
  http://www.palavaslesflots.com/download/1991-la_lenga_dau_grau_ao_t_2012_vl-pdf  

De fet ni tan sols no sembla clar si el nom del peix borratxo prové, com hem vist més amunt, d´una comparació amb els moviments de qui ha begut massa, i en aquesta web de terminologia íctiològica l´associen en canvi amb el color del peix -és de fet la teoria més habitual-:  deriva del latín BURRUS 'rojizo', que pasa al mozárabe *BURRACEUS y, finalmente, evoluciona hasta la forma castellana que hoy conocemos (Corominas y Pascual, 1980). El informante asocia una de las cualidades del pez con el tono rojizo que adquiere el rostro de las personas aficionadas a la bebida 

 És a dir que tant si el mot borratxo prové d´un llatí per vermell com si no, pot ser que la denominació del peix provingui de la comparació del seu color amb el que habitualment té qui ha begut molt

Aquesta nota de P. Barbier a la Revue des langues romanes, referida al nostre peix i a altres de la mateixa família sembla anar en aquesta direcció. Barbier planteja una possible objecció -que  augmentaria les possibilitats de l´opció 'comparació amb els moviments del borratxo'-:

però a part del fet que, com diu el propi Barbier, els noms de peixos semblants de vegades tenen una caire genèric que no s´adequa 100% a les característiques de cadascuna de les espècies, l´objecció creiem que no funciona en el cas del Mediterrani, perquè si no anem errats aquest peix -trigla gurnardus, germà del que protagonitza el nostre post- sí que és de color vermell a les nostres costes. (El text,per cert,se centra en el nom dialectal d´un tríglid: soulin. Barbier conclou que és derivat de soûl 'borratxo')

 Ja Rondelet havia considerat que el nom del peix provenia de la comparació color vermell de la cara del borratxo/color vermell del peix. És interessant que el nom llenguadocià del peix sembli un manlleu itàlic, com si la denominació s´hagués mantingut inalterada en alguns llocs i a d´altres s´hagués traduït a la llengua local5


 Però ens desconcerta una mica el fet que, tal i com veiem per exemple en aquest diccionari, a punts de la Gasconya el nom d´un altre representant de la mateixa família de peixos sigui Burreu -nom que no sembla tant directament relacionat amb el borratxo com amb el color-:   BURREU poisson, la lyre ; trigla lyra.

i que en català un dels noms d´un altre representant de la família sigui biret; en Miquel Duran escriu biret ve del llatí birrus 'vermell', segons (.) MEYER-LÜBKE, (..) En desacord amb l´etimologia del mot el DIEC.2 ha preferit la grafia viret.

 i en aquest llibre un nom semblant però apareix l´altra opció, la comparació amb un teixit de textura basta:


   Per tant, encara que el motiu de la denominació fos definitivament el color vermellós del peix -cosa probable però no provada-, és com si la denominació en sí pogués adoptar una forma borratxo o una altra bir(r)et/bur(r)et, que, com hem vist, potser estan relacionades etimològicament -opció cap a la qual tendiríem- però potser no.


 NOTES 

 1.-En relació a aquesta qüestió vegeu aquest fil d´un forum italià, amb participació de dos experts en dialectologia lígur i d´un infiltrat català no tant expert. Una altra possibilitat és que la paraula tingui un origen onomatopeic i estigui relacionada amb els equivalents italians de xocar; o potser -no ho veiem clar- que la relació sigui amb clocca, 'campana':
 

Un altre mot per indicar una persona poc intel.ligent és el toscà giucco.
                                             http://www.etimo.it/?term=giucco&find=Cerca 


2.- D´abast més general, creiem, altres mots com el verb pronominal s´enchotar.
A part de la possible comparació amb el ruc (el burro), també trobem en occità, com a d´altres llengües, un símil basat en el comportament dels micos i el dels borratxos; vegeu l´entrada Mounine del Trésor dou Félibrige de Mistral (o vegeu Etymologie-occitane, la web de R. Geuljans)

 D´altra banda, diguem que Borratxa i Borrico van passar al napoletà; vegeu aquí per exemple:
borraccia f. 'borraccia, fiasca' (..) Sp. Borracha (..) ' ‘fiasca di cuoio’ (prima metà del XV sec., Refranes que dizen las Viejas, ib.), di origine sconosciuta. Per DCECH dall'agg. borracho 'ubriaco’, così chiamato dal colore rosso (lat. BURRUS) di chi ha bevuto troppo (..)
< Sp. Borrico (..), dal lat. tardo burricus 'piccolo cavallo' (..) Cfr. anche lomb. borich (DCECH).

Per cert, la semblança física amb una burraccia -cat. una ampolla- és, sempre segons Barbier, el que ha donat el nom a altres peixos
Barbier fils RLR LIV

 En un dels primers textos de Barbier trobem un altre ictiònim possiblement basat en l´arrel *byr/*pyr-  


 4.- A Palavas també trobem un Emburrachar (s´)

EMBURRACHA/R/ (S’) (emburrachent, emburrachat) (..): S’étrangler en avalant de travers (faire une fausse route) ;


 que suposem però relacionat amb borrar 'omplir'. De fet es pot fer servir -com fa aquesta internauta de Nimes, al Gard, a prop de Palavas- en l´expressió tu m´embourrachas traduïble en francès com a tu me saoules, amb aquest francès soûler que aquí vol dir 'emprenyar' però recordem que també significa 'emborratxar(-se), i que prové de saturare, o sigui, omplir. Recordem que un dels noms dialectals francesos del peix que hem vist avui és soulin.


 5.- O és com si en algunes variants s´hagués trobat un altre mot, però sempre per establir una relació amb el borratxo; de nou Barbier:

                                                                        Barbier fils RLR LXVII 

2 comentaris:

  1. Blog molt interessant!

    M'ha cridat l'atenció el mapa. Tenia entès que el lígur a França es parlava a la costa entre Mónaco i Itàlia. I buscant una miqueta he trobat aquest altre mapa: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Ligurian_language_in_France.jpg Així doncs, el mentonasc és lígur?

    ResponElimina
  2. Bon dia, moltes gràcies per comentar

    la qüestió del mentonasc és, si em permets l´expressió castellana, la madre del cordero, i encara avui hi ha disputes entre els experts (a Viquipèdia també).
    Però vaja, a part de W. Forner, que considera el mentonasc una extensió costanera del lígur alpí, avui dia la majoria estan d´acord en que és occità o al menys parla de transició, amb elements lígurs i itàlics (que d´altra banda també arriben a Niça o fins i tot Marsella, indubtablement occitanes). El motiu de les influències lígurs és obvi: proximitat geogràfica-cultural, i una visita a la web dels de Ventimiglia, el primer municipi de costa lígur, deixa clar que els intercanvis amb Menton eren constants. Amb els pobles d´interior a prop de Menton ja no n´hi ha tant, de contacte, però en canvi al mapa que ens ofereixes apareixen Gorbio i altres municipis com a lígurs...
    et penjo un text en dialecte de Gorbio, a mi em sembla clarament gavot/occità, però faltaria sentir el dialecte parlat, òbviament; la llengua escrita pot estar occitanitzada:

    Ai gents de Sota Òrme e as amigs an caminat s'as camins de Gòrb per partajar a lenga.
    Dins o cadre dau project "Caminem per Òc", dos caminaas eran proposaas.
    Aquels que son partits d'a bòna ora se son trovats una trentena sota o òrme per pilhar a dralha dau bòsc de Var Maur, per montar vers o Mònt Agel e per rejónher, dau costat d'a Copiera, a cresta dont se trovan encara ai bòrnas d'a limita tra Mónigo e o Comtat de Niça (qu'era devengut, quora son estaguas metudas en 1828, un territori dau rei de Piemont-Sardenha) http://www.gorbio-echos.com/accueil/association-sota-%C3%B2rme/

    els articles s´assemblen als lígurs, hi ha vocabolari "itàlic", però sembla occità. També el mentonasc d´aquest text:

    http://ieo06.free.fr/spip.php?article2875

    però en canvi a la web dels de Ventimiglia la llengua sembla més lígur

    http://www.cumpagniadiventemigliusi.it/Ventemigliusu/Barma.htm#testamentu

    una grafia diferent, una tria diferent de vocabulari o d´expressions.. fan que sembli diferent en un cas i l´altre. El que està clar, de totes maneres, és que si a Ventimiglia consideren el mentonasc com a "propi", no és per desig d´annexió, sinó perquè forma part d´un mateix paisatge humà i, com diuen a la web, des d´allà veuen, literalment, Menton: a vista ciü bèla che ghe sece, da Burdighea a Mentun.

    ResponElimina