Fronteres lingüístiques

Si avancem per la costa mediterrània el darrer poble abans d´arribar a la regió Ligúria (Itàlia) és Menton; cap a l´interior, a totes dues bandes de la frontera entre el Departament francès Alpes-Maritimes i la regió Ligúria, s´extén la Vall Ròia; els dialectes que es parlen a l´alta i mitjana vall són anomenats roiascs, i inclouen un subgrup anomenat brigasc. El Brigasc pren el seu nom del municipi de Briga, antic poble del Piemont que el 1947 va quedar fragmentat: una part va anar a parar a França, una a la Ligúria, una altra va seguir al Piemont. El roiasc és habitualment considerat una parla lígur, i encara més des que el niçard J-P Dalbéra va publicar aquest llibre, de l´aparició del qual se celebren 20 anys aquest 2014. En aquest article seu (que tornarem a citar més avall) trobem un resum de les seves aportacions.

A la dreta el riu Ròia. Per la banda italiana els municipis més propers a la costa (Ventimiglia i Airole, tots dos a la regió Ligúria) encara no són de parla Roiasca. A continuació ja venen Olivetta San Michele, (Ligúria) i altres nuclis administrativament lígurs o piemontesos, més alguns altres que des del 1860 o des del 1947 formen part de l´estat francès. Els municipis francesos de Sospel i Menton, aquest darrer a la costa francesa, habitualment són considerats gavots i per tant occitanòfons. Werner Forner considera que Menton és de parla roiasca.

   La polèmica va sorgir quan uns quants municipis de la part italiana es van auto-declarar totalment o parcialment occitanòfons per tal de poder tenir accés als ajuts que l´Estat italià atorga a les anomenades minories lingüístiques.

   Els prestigiosos lingüistes Fiorenzo Toso i Werner Forner van rebatre ràpidament la suposada occitanitat d´aquests dialectes. Va haver-hi rèpliques, contrarèpliques, contrarèpliques creuades, i crides a la calma (poc exitoses però: vegeu les pàgines 63-65 d´aquest article de F. Toso). Des d´aquest blog també van tenir lloc llargues discussions (en alguns casos amb fins a gairebé 300 respostes a la corresponent entrada).

Les postures de Toso i Werner van ser potser massa viscerals, i deixaven de banda el fet obvi que si alguns municipis han de recórrer a auto-classificacions dubtoses això és degut a que Itàlia només reconeix les minories que parlen llengües ja reconegudes a altres estats o que són considerades alienes al sistema lingüístic italià (incloent-hi friülà i el sard). Encara recentment Toso, en un (magnífic per cert) article introductori sobre els dialectes lígurs, parlava de decisions preses en base a "motivazioni tutt´altro che chiare".

                             ******************************************************
 
  Pel que fa a la qüestió purament lingüística: tot i no haver sentit gaire roiasc parlat creiem que Dalbéra, Forner i Toso tenen raó i que aquest dialecte no és occità (se´ns fa estrany veure, per exemple, que en aquesta web el text de la dreta rebi l´encapçalament 'occità') i que en realitat s´inclou, com diu Forner, en un sistema més ampli anomenat ligur alpí que s´estén més a l´Est fins a zones que han anat amb el temps adoptant trets dels dialectes del litoral (especialment del genovès) i allunyant-se del roaisc1

La síntesi que fa Dalbéra dels trets que separen el roiasc de l´occità és tan bona que la copiem i enganxem:

- l'existence d'une métaphonie (ex. sg [m'O(r)tu], pl. [m'oe(r)ti] « mort(s) ») - la chute de la consonne finale en syllabe posttonique (ex. [s'ente]< SENTIS « tu entends ») - un système désinentiel nominal de type m.sg -u, f.sg -a, m.pl -i, f.pl -e (ex. [s'eku, s'eka, s'iki, s'eke]) «sec») - la distinction des personnes dans le verbe assurée en partie par des pronoms (ex. [ti k'anta/ a(r) k'anta] «tu chantes / il chante»)(..) - l'absence de la diphtongaison secondaire de o bref d'origine (ex. [k'Osta] < COSTA vs [kw'Osta] - le traitement des groupes consonantiques à second élément - L d'origine (ex. [tS'aù] <PLANU, [tS'aa] < CLARU) - le réagencement du système verbal avec constitution d'une classe caractérisée par un infixe -g- à la 1e personne du présent de l'indicatif et aux trois personnes du singulier du subjonctif présent: (ex. [v'agu] < VADO, [st'agu]< STO)(2)(..) (2) Cet infixe -g- est en revanche absent des formes de subjonctif imparfait;de sorte que le contraste royasque/oc est clair:[v'agu],[st'agu],[st'es] «je vais,je reste,qu'il restât», en face de [v'aw],[est'aw],[estag'ese].‚

Jean-Philippe Dalbéra. Le dialecte nissart

Una suma de trets que aparten clarament aquests dialectes de les parles occitanes2.

Però si considerem aquests trets d´un en un no ens permeten gairebé mai establir un tall net3. Posem dos exemples

• La qüestió de les desinències de singular i plural ha estat formulada en algun text de manera menys precisa; per exemple en F. Toso va escriure:

Alla desinenza del plurale maschile in occitano, che è -s, corrisponde in ligure la desinenza -i, condivisa dal brigasco: lig. muru–muri,brig. muru–müri/occ. mur – murs; lo stesso vale per il plurale femminile, che in ligure e brigasco è -e, in occitano -s;

Fiorenzo Toso; Considerazioni sulla classificazione del dialettobrigasco (e olivettese).

Diem que menys precisa perquè d´una banda els plurals femenins de les parles italianes també provenen d´una forma inicial en -s. O al menys això diu la teoria "acusativa", segons la qual aquests plurals provenen en efecte del nominatiu llatí però aquest nominatiu en llatí vulgar o en protoromanç era a la majoria de noms femenins -ĀS, i no -AE.
  I de l´altra, els plurals en -i existien probablement en occità antic (i marginalment en català antic) i segueixen existint en variants modernes no centrals, majoritàriament a l´estat italià però no només. Aquests plurals en -i poden afectar els determinants, els adjectius (especialment si avantposats al substantiu) i els substantius acabats en -s. Així, 'Tots els homes' es diu:

 Tuchi li òme    a la majoria de les valls occitanòfones del Piemont (a la resta hi ha plurals sigmàtics)

 Tuchi li omes  al Queyras, regió francesa propera a les valls del Piemont

 Toti es òmes   en aranès

L´occità Jean Sibille té nombrosa bibliografia sobre el tema. El propi Forner va escriure un article on, volent demostrar que els plurals del dialecte de Menton (en -e, però provinents, com va demostrar Dalbéra, de formes sigmàtiques) no l´aparten del sistema roiasc, va relativitzar la distinció clàssica de les "dues Romànies" en funció de la formació dels plurals.

• Pel que fa al quart punt: els pronoms clítics subjecte existeixen també a les varietats occitanes del Piemont. Tot i que es tracti del que podríem anomenar un tret areal, el sistema de pronoms d´aquestes varietats no és de cap de les maneres una còpia dels sistemes propers (piemontès o lígur) (al voltant de l´originalitat d´aquest sistema occità, vegeu aquest article de Paola Benincà.)

Posem un altre exemple, que sembla mostrar com en qualsevol discussió els arguments acostumen a ser presentats d´una manera o altra en funció de la tesi a demostrar. Es tracta dels textos que van tocar la qüestió de les formes de participi en brigasc:
  Un dels defensors de l´occitanitat d´aquests dialectes, en Franco Bronzat, va destacar que la formació dels participis allunya aquests parlars dels de la Ligúria

Nel ligure inoltre si conserva, dopo la caduta di d intervocalico, la u [w] del maschile nei participi passati: mangaw “mangiato“. Brig. mangá. Briga (e Olivetta) non conoscono questo trattamento fonetico tipicamente ligure..

Franco Bronzat; La posizione linguistica del brigasco.

centrant-se, com veiem, en només dues localitats; i potser passant per alt el fet que aquesta forma dels participis podria ser deguda senzillament a la influència del piemontès. 

   Des de l´altre "bàndol", en Werner Forner, en un article on criticava un intent de normalització gràfica a l´occitana dut a terme pel brigasc Didier Lanteri (de qui, d´altra banda, Forner parla en termes elogiosos), va dir que la forma escrita l’a chovuT ('ha plogut') és incorrecta, i argumentava:
  

les participes royasques dérivent d’une forme sans T,D (nos dialectes ont d’abord perdu la T, ensuite la voyelle finale; l’occitan c’est l’ordre inverse: Cette inversion chronologique est une des clés des différences entre l’occitan et le galloitalien). C’est pourquoi a Tende on dit «chouvüO», non «chovuDo». Et c’est pourquoi, d’ailleurs, si partout à la Côte on mange le «pan bagnaT» (c’est-à-dire «pan bagna»), à Monaco on vous offrira du «pan bagnaU»).

Werner Forner; Jules César parlait l’occitan ...Annotations à une drôle de discussion

L´argumentació és correcta però potser hauria pogut afegir que el fenomen en qüestió (la caiguda de -T intervocàlica) és compartit amb una gran zona de parla occitana, bàsicament la de l´anomenat vivaro-alpí o gavot4 (es tracta de fet d´un tret areal compartit amb francoprovençal, piemontès o francès)5 . 

                             ******************************************************

  Tot això va ser fa uns anys però en parlem ara en primer lloc perquè ens serveix per escriure una entrada introductòria d´aquest blog, i segon perquè, tot i que com va dir un lector del blog citat més amunt, hi ha problemes més greus i gran part de la regió brigasca està gairebé despoblada ('els nostres carrerons són buits' i nostri carugi sun voidi), aquest no deixa de ser un tema interessant. I que encara genera estudis: justament fa unes setmanes, el ja citat Didier Lanteri va publicar aquest llarg article sobre alguns aspectes del verb brigasc (l´article reprodueix el text més antic en brigasc, la Paràbola del fill pròdig). Esperem que a ningú no li sàpiga greu que en Lanteri l´hagi publicat a la web de l´Institut d´Estudis Occitans.

Notes

1- No ho tenim tant clar en el cas del dialecte d´Olivetta (sobre el qual tornem a parlar la nota 4). De fet als seus textos Toso i Werner tenen tendència a passar de puntetes per la descripció d´aquesta parla (sovint limitant-se a recordar entre parèntesis... que no hem d´oblidar-la).
D´altra banda la denominació "lígur alpí" pot dur a confusions (com la comentada per Forner aquí) perquè pot semblar que denomina la llengua pre-llatina dels lígurs abans de ser romanitzats. En aquest sentit en francès, per exemple,  existeix la distinció entre ligure i ligurien, i Forner parlaria de ligurien alpin. La clasificació, a més, pot ser contestada (ho va fer aquí un lector en la resposta nº 112) perquè de vegades Forner ve a dir que el lígur alpí és una llengua a part, allunyada de les altres 3 que l´envolten (provençal, piemontès i lígur)...i tot i això continua considerant-la lígur, com si calgués necessàriament situar-la gairebé amb calçador dins d´un dels sistemes lingüístics. 

2- El mentonasc sí que sembla un dialecte de transició (però vegeu les diferents opinions al voltant de la qüestió en aquesta discussió a Wikipedia, amb nombrosos referiments al recentment traspassat Pèire Bèc), amb trets propis, d´altres compartits amb el nissart (o l´occità o moltes de les llengües nord-romàniques en general), d´altres amb el lígur de ponent, i alguns trets compartits amb tots dos. N´apuntem aquí uns quants basant-nos en un text que vam trobar a internet (però sembla que ja no hi és):

- trets propis del mentonasc: traitement suivant “l´évolution italienne” des groupes bl,pl,fl,cl,gl (..): bianc,piou,fiou,kiau=clé, face au prov. blanc, plou, flou, clau,et au lig. Giancu, cieve (Pigna),sciua=fleur   apropen al nissard i al provençal en general: -diphtongaison d'uo en syllabe fermée et devant r (ex. pouarta, pouarc); -chute des voyelles finales, sauf a (au contraire du ligurien); -le mentonnais n'emploie pas le pronon sujet, (..) les désinences du verbe suffisant à marquer la personne, tandis que le ligurien emploie couramment les pronoms sujets; (pels textos que hem llegit en mentonasc sembla que en faci excepció el pronom de cortesia; aquest pronom -scià, 'vosté'- és igual que el dels dialectes lígurs i com a la Ligúria va sempre davant del verb)  Trets en gran mesura comuns amb els dialectes lígurs: -les formes de l'article; -formes absolues et accentuées du pronom personnel; -formes du présent indicatif trets comuns entre mentonasc, nissard i lígur (de fet en algun cas es tracta de trets molt habituals a les llengües gal.lo-romàniques i gal.lo-itàliques -existence de proparoxytons en nissart et mentonnais (à la différence du provençal rhodanien ou maritime) d'accord avec le ligurien -passage de u latin à ü -emploi de la 3ème personne du pronom personnel réfléchi à la 1ère personne du pluriel (..) ex. devèn s'aimà (Nice) ou devèn se vouè bèn (Gorbio) face a se bagnamu (Airaole) = nous nous lavons

Alain Venturini; Compte rendu, entre Riviera et Côte d´Azur (A propos du Mentonnais) Article de G. Rohlfs. publié en 1971 dans les Mélanges Jean Boutière,vol.II,p.883-891

De fet sembla que a Ventimiglia i en general a l´extrem ponent de la Ligúria ha existit una certa sensació de comunitat lingüística amb Menton i en general amb l´extrem llevant occità. En posem un exemple, (que mostra que alguns trets típicament occitans, com el diftong -ei, es troben a zones limítrofes lígurs). Es tracta de la segona part d´un text que prenem de la magnífica web Cumpagnia d´i ventimigliusi. El va escriure el ventimigliès Alessandro Varaldo l´any 1935.
   A la primera part del seu escrit ens explica com, de petit, li van regalar un llibre escrit en francès (i en alguna cosa més, com veurem). Ell desconeixia la llengua perquè tot i ser Ventimiglia a tocar de França no calia saber francès, amb alguna paraula de mentonasc o de niçard n´hi havia prou per fer-se entendre a l´altra banda de la frontera: basta mesccià caiche parola mentunasca o nissarda au ventemigliusu pe’ fàse capì da l’autra parte d’a frunteira. Però malgrat no saber-lo llegir sortia a voltar amb el llibre en mà per fer-se l´interessant davant els seus amics pescadors (que per cert veiem que el tractaven de 'vostè'):

Cun aria d’impurtança tiru föra u mei libru e fassu zirà e pagine cume u prevostu d’u Cuventu u l’avereva zirau chele d’u sou breviariu, che següramente u saveva a memoria.      - I sun puesie.      - Puesie?  Scià ne leze caicüna.      - Ma i sun in françese.      - E ben, fa’ ninte. Scià e leze u mèiximu.         (..)  Sun ciapau int'a mei ciàpura. Cume l’è che me l’arrangiu ?  Vieva za’ a facia stunà de Giuà e Piè mirame cun in faturisu de compasciun. Me fassu curagiu e drövu u libru. Digu:      - Da ina parte gh’è u françese e da l’autra u dialetu.      - Scià leze u dialetu, alura !       Int'a sou ingenuità i pensava forsci ch’u fusse ventemigliusu. Ma mi’, int'a mei ingenuità  - cun tütu che duvesse regordàme d’i versi che Dante int'u Pürgatöriu u fa’ dì a Arnaldo Daniello  - pensava ch’u fusse in parlà difiçile, da nu’ acapine ren ...  E ben, facile nu’, a prima vista, e mancu semplice, (..) ma chì e la sautava föra de parole che i mei amighi pescavui i capiva, ch’i l’eira nostre, ascàixi ventemigliuse o munegasche.       - (...) paire, maire, aigo, gaire .....     - Cume i ghe ciama a sta puesia ?  - u me dumanda Giuà.      - Mireio ...

Amb aires de persona important trec el meu llibre i faig voltar les pàgines com el prebost del Cuventu hauria fet voltar les del seu breviari, que segur que es sabia de memòria.    -Són poesies    -Poesies? Llegeixi´n una    -Però són en francès.    -Tant se val, llegeixi-les igualment. (...) He caigut a la meva trampa. Com me´n surto? Veig ja la cara sorpresa del Giuà i del Piè mirant-me amb un somriure compassiu. Prenc coratge i obro el llibre. Dic:    -A una banda hi ha el francès i a l´altra el dialecte.    -Llegeixi en dialecte, doncs! En la seva ingenuïtat potser es pensaven que era dialecte de Ventimiglia. Però jo, en la meva d´ingenuïtat -tot i que recordava els versos que Dante fa dir en el Purgatori a Arnaut Daniel- em pensava que era una parla difícil, que no hi entendria res... Bé, fàcil no, a primera vista, ni tampoc simple (...) però per aquí i per allà saltaven paraules que els meus amics pescadors entenien, que eren nostres, gairebé de Ventimiglia o de Mònaco.    -(...) Paire, maire, aigo, gaire....    -Com es diu aquesta poesia? -em demana en Giuà.    Mireio...

Al voltant del pas típic occità del nexe consonàntic -TR- a -YR- , la lingüista Giulia Petracco Sicardi ens recorda que

il contado di Ventimiglia conserva compatto le forme payre e mayre, e queste sono anche alla base delle forme genovesi PWé e mwé (payre > *pwayre > *pwaye > PWé)che risultano largamente diffuse in Liguria

3-De fet aquest tret que caracteritza els dialectes lígurs i els distingeix de la resta de llengües romàniques, és a dir el pas dels nexes llatins pl, bl i fl a c´, g´ i sc (per la qual cosa 'ple' es diu cin -però a Gènova ha passat a pin-, 'blanc' és gianco i 'flama' és sciàmma) no es dóna pas en algunes varietats indubtablement lígurs de la província de Gènova o de zones limítrofes amb la regió. Vegeu aquest article (en realitat una introducció a un llibre) i la bibliografia que s´hi cita.

4- A part de la lenició de dental entre vocals, els altres trets del gavot són (citem wikipedia):

Le vivaro-alpin partage avec les autres variétés du nord-occitan (limousin, auvergnat) la palatalisation des consonnes k et g devant a notamment : chantar (« chanter »), jauta (« joue »). L'occitan méridional a respectivement : cantar, gauta. La désinence verbale de première personne y est -o (comme en italien, catalan nord-occidental et catalan central, castillan et portugais, mais aussi en piémontais, la variété la plus proche de l'italien septentrional): parlo pour parli ou parle (« je parle »), parlavo pour parlavi ou parlave (« je parlais »), parlèro pour parlèri ou parlère (« j'ai parlé, je parlai »). Un trait fréquent est le rhotacisme de l (passage de l à r) : barma pour balma ou bauma (« grotte »), escòra pour escòla (« école »), saraa ou saraia pour salada (« salade »).

   El pas de c a ch no és general, només es dóna  a la zona nord del gavot.

  Com veiem la desinència de primera persona és -o. És curiós, però, que en alguns dialectes roiascs no sigui així, tot i que aquesta desinència és l´habitual també en lígur. Ho podem constatar en aquesta taula, on també, de pas, veiem els pronoms subjecte obligatoris de cada variant:

TENDE	SAORGE	BRIGUE	OLIVETTA
(mi) k’antu ti k’anta a®/a k’anta kant’amu kant’ai li/le k’antaÙ	e kap’iSê ti kap’iSê ê/a kap’iSê e kapiS’emê e kapiS’ei e kap’iSuù	(e) p’aaRt ti p’aRtu êR p’aaRt (e) paRt’em (e) paRt’i li p’aRtu	d’OErmi ti d’OErmi e/a d’OErm dyrm’ema dyrm’e d’OErmu

(Michèle Oliviéri: Frontières linguistiques)

   Com a darrera curiositat, en algunes zones d´aquest àmbit dialectal es fa servir l´article salat procedent del llatí IPSUM. 

 

Mapa per cortesia de Laurenç Revest: la langue d´Oc. Vegeu també els seus articles al diari en línia Jornalet.

5- En aquest altre article, més extens, sí va fer referència al vivaro-alpin amb una frase entre parèntesi que marquem en negreta: 
La -t finale (in chovuT,b) è scorretta anche dal punto di vista storico: se in occitano (tranne in quello alpino) la perdita della vocale finale ha preceduto la caduta di -T diventato finale (-ATO> -’ado>-’ad>-’a),in roiasco quest’ordine è rovesciato: prima (..) si è avuta la caduta (..) di -T- intervocalica, seguita (..) dall’apocope della vocale finale (-ATO>-’ado>-’au>‘a. L’apocope vocalica in roiasco non è antica né generalizzata: a Tenda e a Fanghetto si dice:[tΣu’vyu].—


   Apèndix. 

Pengem aquí un fragment de l´article d´A. Venturini que hem citat però que ara no sabem trobar a Internet -d´on en el seu dia el vam treure-: