dimarts, 15 de març de 2016

Lígurs provençals

 Amb motiu de la publicació del llibre de Fiorenzo Toso Le parlate liguri della Provenza, que encara no hem llegit però del qual trobem un resum aquí, repesquem un text que vam escriure fa un temps

La idea de fer aquesta entrada ens va sorgir en llegir el llibre de René Merle Visions de «l’idiome natal» à travers l’enquête impériale sur les patois (1807-1812) que l´autor ha penjat al seu blog. A ell devem tota la primera part del post                                     


L´enquesta a la qual es refereix el llibre tenia motivacions (relativament) científiques -al contrari de l´enquesta Gregoire, anterior d´alguns anys, que tenia l´objectiu reconegut de anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française-, i va servir entre altres coses per recopilar desenes de versions de la Paràbola del fill pròdig; però la van dur a terme els responsables polítics dels diferents punts del territori i alguns d´ells tenien més prejudicis que no pas coneixements:

    Ainsi le préfet de Montélimar écrit au Ministre dans l’enquête sur la Drôme,à propos des limites du languedocien[20]:
«au dessous de cette dernière ville[Narbonne] et depuis alors jusqu’à Perpignan et au delà l’idiome languedocien est entièrement perdu.Dans tout le ci-devant Roussillon, l’idiome vulgaire est un espagnol corrompu et tel à peu près qui est en usage dans la Catalogne». (la negreta és nostra)   R. Merle. Cap. IX

   L´enquesta es va dur a terme en un moment històric en què França s´havia annexionat terres de parla lígur com TendaBriga, Mònaco o Sanremo:

    Créé en 1793 avec le Comté de Nice (enlevé à la Maison de Savoie), et la principauté de Monaco, ce département [el Departament Alpes-Maritimes, fronterer amb la Ligúria] s’agrandit en 1805 de la partie occidentale de la République Ligurienne.
(..) On conçoit que le préfet n’a pas la partie facile. Il s’en tiendra à quatre traductions:
«dialecte de la ville et arrondissement de Puget-Théniers et de la partie ouest du département», «dialecte de la ville de Nice et des communes environnantes», «dialecte de la Briga et des communes du Nord du département», «dialecte de San Remo et des communes de l’Est du département».

   Per cert que els dialectes de Tenda i Briga, avui considerats de manera gairebé unànime com a lígurs, sempre han estat de difícil classificació: al llibre de Merle aprenem que en l´època van ser considerats pels informadors com a provençals però influits pel... piemontès: «un dialecte particulier qui tient dans le fond du provençal, mais qui se ressent beaucoup du commerce que ces pays font avec les habitans des montagnes voisines du Piémont».(R. Merle. Cap V-1)

                                  ****************************** 

 Briga, Tenda, Mònaco i Sanremo (i Niça) deixarien de ser franceses al cap de pocs anys de l´enquesta (en el cas de Briga i Tenda, per tornar-ho a ser a partir del 1947 -Niça havia tornat a França el 1860-). Per aquest motiu en alguns volums recopilatoris de les versions de la Paràbola, com aquest, no apareixen les d´aquestes localitats. Sí que hi trobem, però, la versió en el dialecte lígur anomenat figunja desaparegut1, de Mons i Escragnolles, dues poblacions provençals que van ser repoblades als segles XIII i XV per lígurs i que no van deixar de formar part de l´Estat francès. Aquest fet, el pertànyer a la Provença històrica (mentres que a l´altra banda del riu Var ja hi ha Niça) fa que aquestes localitats siguin citades però no reivindicades pels irredentistes italians(al voltant d´aquestes poblacions i de la denominació figun consulteu l´entrada de Wikipèdia i sobretot la bibliografia a peu de l´entrada).

Alpes-Maritimes
Departament dels Alps Marítims i un mapa del 1897 amb les llengües que s´hi parlaven (font Wikipèdia). A baix a l´esquerra, a l´oest de Niça i del riu Var, veiem la zona de parlars figuns.


   Oferim aquí un fragment de la versió de Mons/Escragnolles, i al costat les versions en francès i en espagnol corrompu de Perpinyà (aquí ja anomenat langue catalane). 


26. Ou chama douca un dri seui valleti, é ou gué demanda ce qu'era tutou aco. 27. Rou valletou gué diché: Le que vostrou frai é vignuou, é vostrou par a tuaou rou veder grassou parce qu'où  la  vistou en sanitaé.
26. Il appela donc undes serviteurs, et lui demanda ce que c'était. 27. Le serviteur lui répondit : c'est que votre frère est revenu ; et votre père a tué le veau gras, parce qu'il le revoit en santé.
26. Y crida un mosso, y li demana que cosa se passava 27.Y lo mosso li digue:lo teu germa es vingut y lo teu pare a degollat lo vedellengreixat per aver lo rebut en salut.
 (Versions patoises de la Parabole de l´enfant prodigue, pàgs. 151-153; 2-3; 83-85)


   L´ús del pronom subjecte -a la darrera frase per exemple- sembla paral.lel al del francès: apareix a la frase subordinada i no és reduplicat a la principal. Ce/parce que sembla llengua d´Oïl, aco llengua d´oc; gairebé tota la resta és lígur. 

  La mateixa sensació de "liguricitat" la tenim llegint un text recollit a la segona meitat del segle XIX Biòt, una altra localitat repoblada per lígurs de ponent:

 Nostrou pa qui sei aou tzé,qu'où vostrou nomé ou ségué santifiaou, qu'aou vostrou rouyaïmé ou né végué,qué a vostra volountai a ségué fatcha chu a terra couma drentou au tzé.Daï en ancuéi ou nostrou pan dé cada di è pardounaï né è nostré aüffentzé couma naoutril a pardounamou an échi qui n'an auffenzaou,è né non latcha2 pa catzé drentou a tentatzioné,ma délivraï né d'aou ma. Qué couchi ségué.
A vé saludo,Maria,tchéna dé grazia;ou Signou ou l'é émé vouï 
  (Paul Sénequier, "Les patois de Biot, Vallauris, Mons et Escragnolles", Annales de la Société des lettres, sciences et arts des Alpes-Maritimes, VI, 1879, p.359)


De nou alguns provençalismes (fatchaemé) però un text de base fonamentalment lígur, amb un ús totalment sistemàtic del pronom clític de 3ª persona. El de 1ª sembla ser a, tal i com és habitual en parlars de la zona d´Oneglia, d´on se suposa que van arribar els repobladors3.



1- Segons Fiorenzo Toso aquestes parles no només han desaparegut sinó que ho van fer sense deixar emprempta; de fet Toso considera que actualment aquestes localitats són algunes de les que parlen un provençal més pur. Toso és també autor de l´estudi més ampli sobre els parlars figuns, estudi que no hem pogut consultar de moment.

2-Aquest né non latcha, si és correcte, sembla un cas de marcador negatiu postposat al pronom (ne és el pronom Objecte de 1ª persona plural). Aquest tipus de negació és típic de les parles de la Val Bormida i ha estat estudiat per la gal.lesa Mair Parryl´il.lustrem amb un exemple extret d´un dels seus articles: la frase no t´he entès, en genovès no t´ò capïo, es diu en piemontès i l´hai nen capite, i en cairese, dialecte de la capital de la Val, a tìn´eu nen capite -amb doble negació, com en estadis antics del piemontès-. 
Però la Val Bormida és relativament lluny de la vall d´Oneglia, d´on provenien els repobladors/es de Biòt. I com que en un text successiu al que citem, en dialecte figun de Mons, llegim né nous lacha pas (..) é nous délivra de tutou ma.., sembla que el  ne non  del text de Biòt pot correspondre en realitat a una sequència "normal" ne marcador negatiu + non pronom. Seria interessant saber si la confusió entre el ne OD i el ne negatiu (en piemontès nen) pot ser a la base d´aquesta mena de construccions amb la partícula negativa seguint el pronom.
 En algunes parles d´òc trobem encara una construcció semblant, amb en/ne/nen partitiu precedint la negació. La vella gramàtica de Louis Piat ja en donava exemples, sense comentaris afegits: Accompagnés d’une négation, ces pronoms se contractent; on dit: en noun i a pas, n’i a pas, ie n’a pas, il n’y en a pas.
a. L'adverbe négatif en usage varie selon les parlers, on emploie soit pas, soit non; rarement les deux: n'i a pas gaire ou en non i'a gaire. ( gaire "guère, peu" s'emploie au négatif).

 Vam demanar per aquest "en non i'a gaire" a l´autor del llibre, Didier Grange, i amablement ens va respondre el següent:
"en non i a gaire" es pas una frasa abituala, "n-i a pas gaire" es corrent. Me chau dire que me sovene pas onte ai trobat aquela forma "en non i a gaire". Pense qu'aquò deu èsser una sintaxa obsoleta, fossilizaa. Avem d'exemples onte la sintaxa regulara es pas respectaa, coma "qu'aquò es ?" qu'es la forma generalizaa, la sintaxa regulara seriá "qu'es aquò", mas lo monde de vès nosautres dison totjorn "qu'aquò es ?" [ kakwèi ]

 3- Aquest pronom, (molt habitual a molts dialectes del Nord d´Itàlia i que de fet sovint és un pronom indiferenciat que es fa servir per diferents persones gramaticals i com a subjecte de frases impersonals) deixa d´aparèixer a Gènova i pobles més a llevant, i el tornem a trobar a l´extrem Est, a La Spezia. Ho veiem per exemple als resultats de l´enquesta del Projecte Vivaldi.

  D´altra banda cal dir que participis amb forma facha/facho es troben no només en parlars propers geogràficament al territori provençal sinó també a zones de Savona com  Calizzano o Sassello. Escolteu per exemple com hi pronuncien el participi fet. Als dialectes piemontesos una mica més al nord (dialectes de la zona del Monferrato que han rebut influències lombardes) trobem la forma fach (o fač). 
 Fiorenzo Toso atribueix la presència d´aquest tret en els dialectes figuns a la llengua d´origen, que ell situa geogràficament entre Imperia i Albenga.



2 comentaris:

  1. Passèri de temps sus la classificacion dels parlars dels Aups Maritims (véser la mapa en colors sus la Wikipèdia). Los parlars de Menton e a l'entorn son clarament occitans e vivaroaupencs, coma desmonstrat per estudis recents (Dalbera, Olivieri, véser la pagina de discussion sus l'article Mentonasque dins la Wikipèdia francesa: https://fr.wikipedia.org/wiki/Discussion:Mentonasque qu'i escriguèri: << Première chose, on est comme souvent "prisonniers" de la confusion entre espace historique, espace géographique et espace linguistique. Quand on utilise le même nom pour nommer une région géographique, un territoire administratif ou historique, et un parler, on s'expose à des conflits, car ils ne correspondent jamais, sauf parfois dans des îles (comme l'Islande). Alors, sur l'extension du mentonnais, même Dalbera qui me semble l'autorité suprême (études sur le terrain, par lui-même ou ses étudiants de Nice, articles) semble hésiter. Sa carte dans son article sur le royasque (cf. https://books.google.fr/books?id=XamwxwijCoAC&pg=PA135&dq=Le+royasque:+un+ensemble+dialectal+aux+confins+de+la+langue+d%E2%80%99oc+et+du+ligurien&ved=0CCgQ6AEwAWoVChMIi9CM1MLYxgIVRFkUCh2IMAsT#v=onepage&q&f=false) étend davantage vers l'ouest le domaine. Deuxièmement, les études précises d'Olivieri semblent bien confirmer que la frontière entre la langue d'oc et la langue de si (restons prudents sur les dénominations) passe bien entre le mentonnais et le royasque. Les cartes sont explicites: Michèle Oliviéri, "Frontières linguistiques", communication dans le cadre du programme interdisciplinaire HOROYA aux Journées d'étude MSH-Horoya, Nice, 7-8 février 2008. Article en ligne. Troisièmement, quelle que soit leur valeur, j'ai trouvés les rares articles en ligne de Forner et Toso très confus, et surtout très polémiques/idéologiques. Il est souvent difficile de savoir ce qui relève de la linguistique et ce qui relève de l'opinion chez eux. Avec cette tendance à l'autocitation qui ajoute à la confusion... Qui plus est, Toso qui a longtemps enseigné à Sassari n'a pas laissé que des avis positifs sur son passage là-bas, par sa volonté semble-t-il de "nier" la sardité (ce mot existe-t-il ?) des lieux au profit d'une sorte "d'impérialisme ligure". Bref, comme je le disais, "touchy". Mon opinion présente: le mentonnais est un parler d'oc frontalier avec des parlers de si dont il a de plus subi l'influence politique (appartenance à Monaco...) ; c'est affirmé par Andrews, Ronjat, Rostaing, Dalbera, et parfois Forner (qui est entre toutes les chaises...) ; le "pendant" dans la "langue de si", c'est le royasque qui est dans la position inverse (à ce sujet, la même carte de Dalbera rajoute au "royasque" des parlers aussi "intermédiaires" comme le pignasque (sans doute parce que Pigna faisait partie du comté de Nice ?) ; l'autre point important est qu'en France les parlers mentonnasques bénéficient des (maigres) dispositions législatives sur l'occitan-langue d'oc qui permettent de le présenter au baccalauréat, a priori sous l'appellation niçois-langue d'oc. >> La question es complicada, solide, e dins las Valadas del Piemont tanben, que i a conflicte entre la posicion istoricista de l'occitanisme (metèm dins las "valadas occitanas" totes los parçans qu'an agut parlat occitan, quitament dins la plana, quitament se uèi son passats al piemontés) e la posicion "nacionalista" dels linguistas universitaris italians. Fa pas gaire de temps qu'ai comprés qu'un linguista renomat coma lo GB Pellegrini aviá clarament afortit que la nocion d'italoroman èra politica e pas linguistica... Mercé pel mot sul blòg de Taban, e tanben per la musica de Fabrizio de Andrè (ai lo disc sarrat Creuza de mä, me carri de l'escotar). JF

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies pel comentari Jean-François ;-)


    sí, el pignasco normalment el situen molt proper del Roiasc; en això Dalbera segurament no es separa de Forner, que sempre ha dit que el pignasco manté també trets arcaics del lígur; de fet ve a dir que si no fos perquè el pignasco fa de “mitjancer” entre el roiasc i les parles lígurs costaneres, el roiasc podria ser considerat llengua a part:

    http://www.intemelion.it/brigasco.pdf

    Totalment d´acord amb el que dius sobre el mentonasc -pel poc que jo el conec- Llengua d´òc gavota, però molt vinculada a les varietats de l´amfizona. Recordem les paraules d´un escriptor de Ventimiglia:
    "basta mesccià caiche parola mentunasca o nissarda au ventemigliusu pe’ fàse capì da l’autra parte d’a frunteira"


    o sigui que fas bé de ser prudent amb les denominacions.

    el cas furlà és efectivament indicador de moltes coses: hi ha italians que accepten considerar-lo llengua a part pel fet que manté les “s” dels plurals i la conjugació, i així tanquen la porta a que els altres “dialectes” rebin la consideració de llengua, però saber que també dialectes vènets i molts altres tenen o han tingut aquesta característica els trenca els esquemes...(però ja no poden fer enrera i deixar de considerar el furlà una llengua... ho diu la Constitució italiana...)

    ResponElimina