dimecres, 17 de juliol de 2019

llegendàriament miserable


 Entrada publicada, en perfecta sincronització, també aquí


  El títol del post es refereix al protagonista de l´article, la saràca o salacca: peix blau -especialment provinent del Nord d´Europa- que es salava i que va arribar a constituir un dels aliments més habituals de les classes humils italianes

Salacca (region. saracca) s. f. [prob. dallo scozz. sillock, raccostato a sale]. – 1. a. Nome pop., in varie regioni, della cheppia e di altri pesci simili alle sardine, ma di scarso pregio, conservati e venduti sotto sale o affumicati. b. estens. Cibo misero, da poveri 

el peix i la denominació semblen coneguts una mica arreu d´Itàlia (vegeu per exemple: aquest dialecte del Laci, aquest de Lecce o aquest d´a prop de Nàpols on per Saràca donen 'areng'; també el segon proverbi abrucès d´aquest web. Aquest web calabrès dóna un genèric  'peix salat') A gairebé tot arreu amb el mateix nom, amb petites variants,  -però al lligam inicial ens parlen de sinònims vènets com cospetòn o scopetón; més avall veurem que també són presents a la Llombardia

però és al Nord on sembla assolir el caràcter "de llegenda": pel que sembla les famílies penjaven del sostre una salacca i per torns tots els membres hi sucaven la polenta -l´altre menjar mític del Nord- per tal que prengués una mica de sabor -vegeu per exemple aquí, un d´entre els molts textos on es pot trobar aquesta història (també present al sud d´Itàlia)- És per això que, afortunadament, a la xarxa es poden trobar nombrosos textos dialectals sobre aquest menjar 

 Textos

el primer que pengem és en dialecte llombard de Lodi; és l´exemple més llarg perquè hi hem inclòs les línies on hi ha l´explicació sobre l´origen vènet de la polenta

Zea Mays, purtàda da le Indie de Culumbe, pö diventade Americhe, ribatešada Gran Türch perché la gnèva da förevia, difüša bele’n d’i primi ani del XVI° sec. in Veneto, due i àn inventad la pulenta, ch’la gh’era bèle, ma fai cun spèlta e mèj.(..) Anca scutenta la’ndèa šù ‘n per lé, mèj amò cundìda cun quaicòs de saurìd, magari ‘na saràca ligàda’n fil
Zea Mays, portata dalle Indie di Colombo, poi diventate Americhe, ribattezzata Grano Turco perché proveniva da lontano, diffusa già dai primi anni del XVI° secolo in Veneto, dove hanno inventato la polenta, già nota, ma di farro e miglio (..) Anche bollente scendeva da sola, meglio se condita, magari con una saracca penzolante  

el segon en un altre dialecte de Lodi, però en aquest cas el codognin -amb influències emilianes. Aquest text parla de malalties associades a aquesta alimentació pobre

Par la pulénta l’èr asè dì d’avègla cumpagnàda cun la saràca - quand la gh’èra, sed’nò cun un ôu - c’l’èra püsè fàcil in casìna ‘vègol in quant al pulè, i paisàn, ag’l’èvun sémpor – ma l’èra pür sémpor pulenta e insì nasèva cun facilità la pelàgra parchè l’alimentaŝiòn l’èra puvrìna
Per la polenta era sufficiente averla accompagnata con la saracca – quando c’era, sennò con un uovo – che era più facile in cascina averlo, in quanto il pollaio, i contadini l’avevano sempre – ma era pur sempre polenta e così nasceva con facilità la pellagra perché l’alimentazione era povera.

el peix que servia per donar sabor a la polenta era re-utilitzat (i re-re-re-utilitzat); text vènet
Ai me tempi… quatro fete de polenta brustolà e un sardeon picà via in meso o sora la tola… ma solo pociare! Parchè, finìa la polenta, la mama fasea sparire el sardeon che, co’ na scaldadina e do giosse de oio, el giovava ancora. E vanti cussì più che se podèa… 

Exemple emilià -de Reggio Emília-:
Cuşa gh’ ât int la bisàca? / Trē ninsöli e na saràca./ E parchè li tēnte lé? / Pàr magnāli dopmeşdé. Che cos’hai nella tasca? / Tre nocciole e un’aringa./ E perché le tieni lì? /Per mangiarle dopo mezzodì.

 emilià de Carpi (Mòdena); aquí només la frase final és en dialecte
D'inverno mangiavano la polenta con la saracca, ma per farla durare di più legavano il pesce rinsecchito per aria con una corda; poi, tutti lì intorno con il loro pezzo di polenta, uno alla volta davano un colpo alla saracca per far prendere sapore.
Una volta uno dei più piccoli nel dare il colpo riuscì a staccarne un pezzettino.
E suo nonno si mise a gridare:
Óoo! ‘Sa fèe t? Vóo t cherpèer? (Oh, cosa fai, vuoi crepare?)"



 Textos d´Enrico Malan des de Ventimiglia; aquí saràca designa un peix blau concret -la nostra alatxa-; en segona instància, el peix blau salat en general, la salacca
 Sardinella aurita A Saràca a l’assemeglia assai â sardena, ma a gh’à in ciü ina riga mediana dourà, ch’à dividea schina blö-verdastra da i lai argentai.

 saraca, 1 sardina dorata 2 salacca 



Saràca també vol dir -a gairebé tot el Nord (pel cap baix fins a Sondrio; però creiem que no a la Ligúria) bestemmia 'imprecació'; també d´aquest ús trobem textos dialectals. Comencem per un de vènet on, tot i que consideren que els dos mots -el que vol dir imprecació' i el que designa el peix salat- són diferents, aprofiten per penjar imatges tretes de diccionaris amb exemples interessants dels dos sentits del mot

łe saràke (sardełe) no łe xe łe saràke (łagnanse-bastieme-ostie), łe xe do parołe co storie e senso difarente anca se łe par la mema paroła e łe se someja par fora


En realitat sí que hi pot haver relació entre els dos mots: tal i com llegim en aquest lèxic zoològic cremonès que ja hem citat a entrades anteriors, saràca 'imprecació seria un adattamento eufemistico di sacrāre “consacrare”, -una mica com el nostre ostres! seria eufemisme per hòstia, vegeu també aquí; i amb cuspatón passaria el cas invers: d´un sens originari bestemmia s´hauria passat, establint un paral.lelisme amb el doble sentit de saràca, al sentit 'peix salat'

aquest exemple ve de Piacenza (emilià amb influència del llombard)  al biassàva una cicca 'd tuscan / ga scappava una quàica saracca 

aquest ve de Brendola, -Vicenza, Vènet-
Ghe xe dele vecie che beve e tabaca e le consa i discorsi co qualche saràca / Ci sono delle vecchiette che bevono, aspirano il tabacco e parlando dicono delle parolacce 

aquest rapper de Reggio Emília llença un advertiment a la portada del seu disc: conté sarachi "amagades"




Etimologia

etimologia clàssica el feia derivar directament de sal


 Però tal i com hem vist a la cita inicial, avui dia predomina la teoria segons la qual saracca provindria de l´escocès Sillock;  creuat, això sí, amb sal
Podria semblar que la forma en "r" saracca tindria origen lígur -en aquesta llengua la "l" tendeix a transformar-se en "r"- però els vocabularis clàssics genovesos escriuen el mot amb "l": el Casaccia i el PaganiniAl text de sota ens diuen que la forma en "r" provindria en realitat d´un altre dialecte o de l´encreuament de salacca amb noms de peixos com sardina:










La cita prové del Dizionario etimologico della Lingua Italiana della Zanichelli. La imatge ens la va fer arribar amablement l´Enrico Malan, de Ventemiglia. El genovesista Fiorenzo Toso (gràcies a ell també) ens confirma que les formes en "l" són les habituals a la part central de la Ligúria, i que el mot, en definitiva, no és d´origen lígur Penso che in ligure sia un italianismo, il genovese ha addirittura la forma italiana salacca(almeno dal 1857)


En aquest article romanyol afegeixen a la llista de noms de peixos possiblement creuats amb sale, 'sarago' -el nostre sard, de la família dels spàrids- 
L ’etimo più accettabile è quello suggerito dal diz. Cortelazzo-Zolli: «dallo scozzese sillock (proveniente da una lingua dell’Europa settentrionale), deformato per accostamento paretimologico a sale»1 . È una variante di salacca anche la forma dialettale saracca, indotta dall’affinità fonetica tra l ed r, del tipo ramera ‘lamiera’, che avviene per attrazione da una serie di nomi di pesci nostrani come sardòn, sèrda ‘sarda’, ‘sarago’, saraghina

(en el cas de saraghina ens preguntem si, en comptes de ser a la base de la formació de saraca, no en podria ser un diminutiu i per tant un derivat -que hauria acabat designant un peix blau concret, la nostra meleta. Recordem que a l´article de wikipedia enllaçat a l´inici ens diuen que In Toscana si distingueva tra salacca salacchino, a seconda delle dimensioni del pesce. El diccionari genovès de Paganini, per cert,  dóna un nom semblant, Saracina, a un altre spàrid, la castanyola)

Al Bollettino dell´Atlante Linguistico Mediterraneo (1966) prioritzen de fet l´opció de l´encreuament amb sárago










Aquí semblen dir que el nostre mot prové directament de sarg 
salacca 'Maifisch' hat nichts mit sal zu tun. (..),  sondern gehört mit siz.saracu, saraca 'sargo' zu saragus « sargus)
Vegeu també aquí o aquí:


(o aquí, on diuen que el nom romanyol -vegeu també aquí- d´un ganivet, saràcca, prové de sarago, per la comparació amb la forma del nostre peix)

Això ens porta a un tema interessant: veiem que el nom salacca s´hauria pogut creuar amb el d´aquest peix tan diferent del peix blau, el sard. I aquest creuament de paraules (que no trobem encara als diccionaris italians antics) sembla haver provocat, tal i com intuim al text del Bollettino acabat de veure, una confusió: per alguns diccionaris clàssics la salacca consistiria directament en sards salats. El diccionari venecià de Boerio (1829), per exemple, diu que Cospetón és un areng, i reenvia a la veu saràca, però un cop allà llegim:


es podria pensar que el que el Boerio ens diu és que inicialment la conserva es feia amb sards i amb el temps va passar a ser feta amb peix blau, però en realitat sí que sembla obvi que hi ha una confusió: la descripció inicial que fa del sard és correcta però a les següents línies el fa similar a l´areng

el text de Boerio ja havia estat criticat el 1860 des del mateix Vènet









a l´entrada de Boerio trobem altres dos llocs comuns interessants: primer, que el sard és l´scarus dels antics -que en realitat seria un peix d´una família molt diferent, vegeu Cuvier. Segon, que és un peix gairebé exclusiu del mar d´Egipte -quan en realitat qualsevol banyista que entri a una de les nostres platges, ho veurem a la segona part, en trobarà de seguida.

Aquests dos llocs comuns van ser criticats pel segon traductor francès de Plini -que fa al.lusió al primer traductor (Dupinet)




Les dues crítiques són matisables: Dupinet va traduir, efectivament, scarus amb sargo; però va mostrar dubtes sobre la identificació del peix -sembla dir que es tracta del déntol. Pel que fa a l´autor clàsic Festus, en realitat el que va dir és que el sard comercialitzat provenia sobretot -no exclusivament- d´Egipte

https://archive.org/details/remainsofoldlati03warmuoft/page/397

 cosa més que probable si veiem com Pierre Belon va parlar dels sards del Sinaí:









(d´altres atribueixen l´afirmació que el sard es pesca a Egipte a Plini; no hem sabut trobar el text on l´autor hauria dit això)

 en tot cas tots els 3 llocs comuns (identificació amb saràca, amb scarus, i procedència egípcia) van tenir èxit i els trobem a un munt de textos antics i no tan antics:

 aquest diccionari romanyol del 1840











un altre text venecià


també en aquest recent -i interessant- article quan, en nota a peu de pàgina, identifiquen la saracca, peix de riu d´Egipte, amb Sparus sargus

al diccionari piemontès de Del Pozzotrobem un altre fet sorprenent: va anomenar els sargs "triglie" ('molls')





 També el famós diccionari etimològic de Panigiani reté en part aquesta herència i descriu el sard un 'peix de la mar d´Egipte;  definició semblant a la d´altres diccionaris 





sembla que hi ha un resum dels errors en aquest llibre al qual, malauradament, només hem tingut un accés parcial





en un recent viatge al Museu de Ciències Naturals de Sóller vam veure aquest panell: hi trobem un peix de la família del sard i un de la de l´Scarus

dimarts, 30 d’abril de 2019

armes, gats, ratolins, moixons i petons

  Una de les denominacions occitanes (i franceses) del sard és mo(u)chon. Paul Barbier va escriure aquest interessant article on relacionava el nom amb el mot 'moixó' -que com a ictiònim en català és el nom dels joells però en occità s´hauria aplicat també als sards




https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k19878g/f172.image

    a principis d´estiu els sards revolotegen al voltant dels banyistes, com moixonets. 

Però aquest peix de seguida es fa gran; i de fet a les Terres de l´Ebre un nom semblant, moixarra, s´aplica a l´aurada -que és un peix macís, que dificilment evoca petits ocellets



Ja Duhamel al seu Tractat sobre la pesca havia identificat el Mouchou de la Gasconya amb l´Aurada


 en euskera, pel que veiem aquí, apliquen a algunes localitats el nom mojarra a un altre peix de la família, la mabre. Més habitual la denominació Muxar aplicada al sard i sobretot a la Variada. Aquest darrer peix té un morro allargat i quan pica el seu menjar sembla que l´estigui petonejant, però no és probable que el nom estigui relacionat amb Musu/Muxu 'petó' -de tota manera vegeu un dels textos més avall

                                                 una variada fent petons al seu menjar


la qüestió es complica perquè en euskera i llengües veïnes també alguns mamífers rosegadors reben noms semblants, i no està clar si hi ha relació entre denominacions -o fins i tot si les dues variants del nom dels rosegadors, les que comencen per -b i -m, són la mateixa

aquí dediquen al rosegador dues entrades separades, amb un munt d´opcions etimològiques. Pel que fa als peixos, vinculen una forma Muxoin amb Muxar i, basant-se en Coromines, ho relacionen tot plegat, de nou, amb "moixó" -com havia fet Barbier


















al diccionari de l´Acadèmia basca separen les entrades pels mamífers
els peixos. No donen etimologies, però és interessant veure que apliquen l´ictiònim a spàrids però en darrera instància també a un peix que respon a la descripció del joell/moixó: Pez sin sangre, pequeñito y débil De fet en alguna web hem vist també que muxar pot voler dir 'persona esquifida'

per més variants semblants al cat. moixó (amb aquest accent a la darrera síl.laba) vegeu també aquí:


aquí ajunten els noms dels mamífers i els peixos en una sola entrada, els relacionen amb denominacions gregues -en darrera instància del nom grec pel ratolí-..però al final de l´entrada reenvien a Musu 'petó, llavi'

MUXAR/BIXARzoologie 1º MUXAR ARRUNTA, “lirón gris, loir”, Glis glis, de la famille des gliridés 
2º MUXAR, “Sar à tête noire ou Sargue”, Diplodus vulgaris, poisson ostéichthyen de la famille des sparidæ; (..)
  Probable emprunt très curieux : gr. μυωξάρια (muōxária) “petit trou de loir”, terme d’insulte (..) Le mot μυωξάρια (muōxária) « signifie “trou de souris” ».(..). Voir P(H)OZOZ et MUSU.

MUSU 1º “visage” ; 2º “nez” ; 3º “lèvre, museau” ; 4º “baiser”. 
  Toute la famille MUSU, MUSUIKA,(..)  MUXAR/BIXAR,(..) tourne autour de l'idée de “lèvre”


Rohlfs també havia parlat alhora dels noms dels rosegadors i els peixos -si més no el de l´aurada- i els havia fet derivar tots de moix








 però encara ens queda l´opció àrab que relacionaria els nostres peixos amb el nom d´un arma, una llança -de fet recordem que el mot d´on prové el nom de la família, sparus, també tindria aquest significat. Llegim què ens diu Joan Veny































 

 De fet aquí veiem que encara existeixen en castellà la variant almojarra. Aquest significat i etimologia que hem vist al text de Veny ja havien estat recollits per Cuvier en parlar dels noms dels sargs i dels gerrets -però el naturalista francès va semblar considerar que els noms bascos tenien un altre origen:



























 Tot plegat molt complex i complicat, però també semblava complicat aconseguir que les moixarres mengessin de la mà dels humans, i aquests italians ho han aconseguit




Al títol de l´entrada hauríem pogut afegir al final ".. i dibuixos"; com aquest que ens regala un amic que és de les terres on de l´aurada en diuen moixarra


Potser us pot interessar també: el nostre altre blog

dimecres, 6 de febrer de 2019

Sargades variades

 No abandonarem aquest blog d´ictiònims, però com que no tot han de ser peixos, hem traspassat els nostres millors (?!) articles a aquest altre blog, on parlem de més temes lingüístics. 

 Encetem aquí una sèrie d´entrades on parlarem dels noms del sarg -a Cambrils i, a partir d´ara, a la resta del text, sard- i de la variada. Els noms científics són respectivament Diplodus sargus i Diplodus vulgaris. Són dos peixos comuníssims que qualsevol banyista que s´apropi a zones rocalloses trobarà de seguida. També són molt semblants però, alhora, facilment distingibles








                               una variada a la portada del llibre d´en Miquel Duran 

 En occità existeix la denominació veirado equivalent al català variada -en alguns textos trobem aquesta forma veirado alternant amb la forma 'afrancesada' veirade; veirade sembla una denominació francesa habitualperò que no trobem als diccionaris, ni actuals ni antics Veurem més avall, però, que el cas occità no és potser tan clar com podria semblar, i que els noms per la nostra variada poden ser altres.


En un article d´aquest llibre citen una forma occitada masculina, vairat, i consideren que tant aquesta com les nombroses variants del sud d´Itàlia són d´origen català:
dal catalano variada (< lat. variatus), provengono il provenz. vairat, il sardo veriada, il sic. varàtulu, vaeratu e il calabr. varàtulu 


                                               ***********************

 Aquests dos peixos són tan habituals i al mateix temps tan distingibles l´un de l´altre -tots dos amb una taca a la cua però el sard amb franges primes i la variada amb una de gruixuda abans del cap- que sorprèn que els grans ictiòlegs del Renaixement i alguns de posteriors -fins i tot de finals del segle XVIII- només parlessin d´un d´ells. Pengem a sota un text de Cuvier que comenta aquest fet -i al seu costat el sarg de Rondelet, el nostre sard


















 en aquest llibre anglès que ja és del 1828 segueixen sense citar la variada. Diguem per cert, com a curiositat, que els nostres peixos només es troben a la Mediterrània i en teoria no arriben a l´Atlàntic.. però segons aquest article l´escalfament de la mar està provocant que alguns sards es facin veure per l´oceà


aquest oblit potser és degut, tal i com insinua Cuvier, a que els grecs havien semblat confondre les dues menes sota el nom sargos (però vegeu aquí una interessant teoria segons la qual la variada seria el peix designat amb el clàssic chromis). L´altre nom clàssic, sparos, designaria l´esparrall -sense descartar que en realitat sigui el nom d´un dels dos peixos que veiem avui, i que en derivés el diminutiu que designa l´esparrall; en vam parlar aquí-


el cas d´Aristòtil és més complex perquè va aplicar a peixos diferents dels nostres tant el nom sargos com algun derivat; en parlarem en una altra entrada. Diguem dues coses també sobre l´incerta etimologia del mot sargos: en aquest text en veiem dues de possibles -que el relaciones amb el grec per 'carn' i l´àrab per 'llum, esclar': 

al voltant de la teoria que el fa derivar del grec per 'carn' vegeu Rondeletaquest altre autor antic. Pel que fa a la segona vegeu aquíaquí.
Aquí fan derivar el nom de l´arrel Saras 'mar'. A d´altres llocs la consideren senzillament 'preindoeuropea'. Sobre el fet que aquest sarg tan habitual a les nostres costes sigui considerat 'un peix del mar d´Egipte' parlarem en una propera entrada.

 Pel que veiem aquí, en grec modern la variada sí que té denominació pròpia -moltes, de fet, tot i que de vegades es confonen variada i sarg sota un mateix nom, fins i tot científic; però pel que ens diuen en aquest text, hi ha o hi havia una tendència a fer els noms sargos i sparos (i skaros, nom que tornarem a trobar més avall) intercanviables i aplicables tant al sard com a la variada -o l´esparrall:


  o a anomenar la variada amb sargos:

S.vulgaris, M.G. Σαργός, χαρακίδα at Siphnas; S. Rondeletii, M.G. σπάροςhttp://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/Oppian/Halieutica/1*.html 


Pel que fa als llatins, també Plini va anomenar un sargus -que se suposa que al.ludeix als nostres dos peixos- i un sparus. En tot cas està clar que grecs antics i romans coneixien la variada i la distingien del sard: vegeu aquest plat de peix per exemple. I en aquest mosaic pompeià que pengem a sota hi apareixen tots dos, si ens atenem a les identificacions fetes pels experts (vegeu per exemple aquí o aquí; les identificacions no ens semblen 100% clares: el peix identificat com a variada, per exemple, no té el morro punxegut)








el sard seria el peix d´adalt de tot a la dreta i la variada el d´abaix de tot a l´esquerra. Afegim també la (suposada) identificació de l´esparrall i la de l´aurada: en aquest darrer cas ens sembla interessant que l´autor de l´article hagi corregit el nom científic del peix, de Sparus aurata a auratus. D´aquest nom "hermafrodita"  vam parlar fa tres entrades 

                                           ***********************

 Potser el primer a distingir clarament els dos peixos va ser Adanson


 Si entrem al lligam, però, veurem que ni tan sols va descriure el seu variato: va passar de la descripció del sargo a la de la càntera. I en tot cas el seu text, del 1772, no va ser publicat fins el 1845. Probablement per això Cuvier va considerar que Delaroche, autor d´un catàleg dels peixos de les Balears, havia estat el primer a distingir les dues espècies 

                                             Annales du Muséum national d'histoire naturelle, Volum 13 


tot i que suposem que aquest var que acompanya el nom científic (sargus var) no s´està referint al nom Variada sinó que indica que per ell el peix no és més que una varietat del sard, no una espècie clarament distingible..

El niçard Risso sí va semblar donar-li el rang d´espècie, però barrejant la seva descripció i denominació amb la d´un tercer sarg, la morruda

 En un recent viatge a l´illa de Mallorca, rere les passes de Delaroche, vam visitar el Museu Balear de Ciències Naturals de Sóller. A la foto, una morruda i un representant del gènere Scarus 




                                 *************************************

  Amb tot el que hem vist, no és estrany que el nom dels dos peixos que estem veient sigui a moltes llengües i varietats "sarg", sovint amb algun afegit. O, en menor mesura, que sigui un derivat de l´altre nom clàsic, sparus. A sota posem alguns noms de sard i variada respectivament: 

 Provençal: sar o sarg/idem: 


Sar, sarg, sargoutounSar, poisson très commun de nos côtes, gris argenté, au corps rayé verticalement (..). Le sar commun, ou sargue (Diplodus sargus, Diplodus vulgaris) atteint 20-30 cm. Le petit sar, ou sparaillon, ou pataclet (Diplodus annularis) n'atteint que 12-15 cm.

Niçard: sargou / sargou rascàs

Ventimiglia (Ligúria):
Sargus sargus U Sàragu cùa négra u l’à (..) ina grossa macia negra insci’u truncu d’â cua. Da’u dorsu i cařa sete o ötu righe brüne insc’i lai grixu-argentu. 

Sargus vulgaris U Sàragu tésta négra (..) D’â cupeta d’a testa parte, ciaira, ina particulare banda scüra ch’a cařa fina a l’autessa d’i zàfi, ch’u l’é u segnu ch’u marca e diferense da i autri saraghi. 

Francès: sar commun / sar à tête noire 
(els noms sar(gue), en tot cas, són d´origen provençal; vegeu aquest article de P.Barbier)

Italià: Sarago maggiore / sarago fasciato o sarago testa nera o sarago comune (en canvi hem vist que el 'sarg comú' en francès és el sard)

més noms dialectals, extrets d´aquí -hem modificat les taules per tal que les denominacions dels dos peixos a diferents municipis apareguin a la mateixa alçada- 















Veiem a la darrera línia que en triestí és la variada la que rep el nom sargo, i en canvi el sard és l´sparetoAquest diccionari clàssic triestí sembla confirmar aquesta situació -és a dir: al sard se li aplica aquest diminutiu, i en canvi a l´esparrall, més petit que el sard, se l´anomena sparo
 Un altre fet curiós: al diccionari més complet i clàssic de venecià se´ns diu que el sarg és l´scaro, quan en realitat aquesta denominació (amb "c", del grec skaros vist més a munt en un altre text que el considera gairebé intercanviable amb sparos i sargos) és la d´un altre peix que es troba a les costes gregues. En aquesta traducció francesa de Plini, veiem el cas en certa manera oposat: el nom clàssic scarus és traduit al francès amb sargo; això li va valdre a aquest primer traductor la crítica del segon

Veiem al llistat que a alguns llocs els dos peixos són anoments senzillament sarago. A algunes webs italianes semblen considerar que el 'sarago' per excel.lència és en concret la variada -en parlem de nou més a baix-; vegeu aquí per exemple, aquí o aquí:
SARAGO Diplodus vulgaris (E. Geoffr.) Ingl.: Common two-banded seabream. Franc.: Sar à tête noire. Spagn.: Sargo mojarra. NOMI DIALETTALI Il Sarago è anche conosciuto con il nome di Sargo. I nomi dialettali in letteratura sono: Saraco (Abruzzo); Sàricu (Calabria); Saraco-varriale, Varriale (Campania)(..):


 Pel que fa al català, a la seva llista de noms de peixos Antoni Griera va semblar dir també que la denominació Sard era la de tots dos peixos -fent-hi constar també per Diplodus vulgaris el sinònim variada-, i que s´aplicava en primer lloc a la variada. Però la descripció que en fa és estranya -"ratllat de faixes negres" sembla correspondre més aviat al sard. També va aplicar el nom a un tercer sarg -en realitat sinònim del sard, com veurem més avall:
      https://archive.org/details/boletndedialec1113instuoft/page/n80 


un altre aspecte estrany de la descripció de Griera és que consideri la variada un peix "d´ulls petits". En aquest video podem comprovar que la situació és la contrària -de fet ja hem vist a un llistat de més a munt i veiem aquí que a punts del Vènet el nom del peix sembla al.lusiu a la grandària dels seus ulls.

 Al video també veiem un sard -amb prou feines se li veuen les ratlles del cos però creiem que ho és



                                                           ********************


  Però hi ha altres denominacions a part de les que tenen relació amb el grec sargos; avui veurem aquesta que ja ha anat apareixent i que és  la més habitual per designar en català el nostre segon peix, Variada

A dos textos dels que hem penjat fins ara apareix la denominació meridional italiana varriale. Aquí en veiem una de semblant


https://lingcal.files.wordpress.com/2016/11/trumperesperienzaeculturamaregenova.pdf 



 deixant de banda l´explicació etimològica que veiem al text (la més habitual és molt diferent i fa derivar variada del mot equivalent llatí) veiem que de nou aquí l´ictiònim s´aplica a la nostra variada -i també a un peix semblant al nostre verat



                             

El cas provençal complica les coses, tot i que per alguns autors la situació seria semblant a la del català i la variada seria la veirado:


https://archive.org/details/annalesdumused04mus/page/n96

Sargue vulgaire; Sargue de Salviani. —Provençal: Veirade. — Bastiais : Cullarinu. — Cette espèce est, comme forme, assez semblable à la précédente ; elle a cependant le museau un peu plus pointu https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k5726302z/texteBrut 

no ens podem estar de penjar les precioses imatges del llibre que acabem de citar -de l´any 1902. Són, d´esquerra a dreta, la variada, l´esparrall i el sard; aquí i aquí podeu veure-les a mida original:



 Però veient Mistral o el llibre Pei e pesco (o algun text penjat més amunt) sembla que Sar(g) sigui aplicable als nostres dos peixos (i a l´esparrall), i veirado sigui el nom d´un altre, també ratllat -el sargus vetula/sargue vieille que en realitat avui dia és considerat un sinònim del sard 
 (de fet fins i tot en francès sembla que la denominació d´origen occità barade és un dels noms del sard)

 en aquest text marsellès donen com a nom concret de la variada  sarguet négré

 Veiem ara el cas sard (sard de la Sardenya; de fet la denominació sard pel nostre peix prové de la reinterpretació del nom sard com a 'originari de Sardenya'): en aquest text veiem que les denominacions Feriada o veirada s´apliquen al sard (ara sí, el peix)


 (En aquest diccionari més actual al sard li apliquen en segon lloc aquest nom 'feriada'; en primer lloc l´anomenen sàragu i ispareddu)

També en algun llibre italià trobem que el sarg variat és el nostre sard -sota el sinònim Sargus raucus. O que un altre sinònim científic del nostre peix és Sargus variegatus

                                                                                  https://archive.org/details/bub_gb_KOKm6npamj8C/page/n52 

 Per tant de vegades ens trobem davant de denominacions gairebé invertides respecte al català: el nostre sard és qui rep el nom variada o similars. Diem "gairebé" no només perquè sembla que també rep el nom sarach i variants, o perquè l´existència de la tercera espècie fictícia (Sargus vetula) pot haver contribuit embolicar la troca de les denominacions, sinó perquè, tal i com veiem a Wikipedia, també en català el sard rep noms com vidriada o verada
 No semblen habituals, però: llegint el llistat final que trobem al llibre Ictionímia, veiem que els noms del sard a Catalunya semblen ser sempre sarg o sard. Per la variada són al nord verada, a partir del Maresme variada -amb aparicions de vidriada, que a terres valencianes sembla ser habitual pel que ens diuen en aquest fil- i a partir de Sant Carles de la Ràpita tots dos peixos reben el nom sarg. D´aquesta manera les terres de l´Ebre sembla que tornin a ser una mena de parèntesi 

 Hem vist més amunt que Aristòtil va parlar d´un altre sargos, un peix semblant a les llisses... potser per això el nom va acabar designant també un peix d´aigua dolça. Com aquest, vist durant el nostre viatge a Mallorca. El vam veure a la Fundació Miró i l´hem batejat com a Menja-nous




 
 Potser us pot interessar també: