Armes, gats, ratolins, moixons i petons

 (ens mostrarem més actius en aquest altre blog, on podem seguir penjant, entre d´altres, articles sobre ictiònims)

  Segons wikipedia una de les denominacions occitanes (i franceses) del sard és mo(u)chon. Paul Barbier va escriure aquest interessant article on relacionava el nom amb el mot 'moixó' -que com a ictiònim en català és el nom dels joells. Pel que veurem sembla que com a nom de sargs és sobretot Basc i tangencialment occità: gascó

https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k19878g/f172.image

    a principis d´estiu els sards revolotegen al voltant dels banyistes, com moixonets. 

Però aquest peix de seguida es fa gran; i de fet a les Terres de l´Ebre un nom semblant, moixarra, s´aplica a l´aurada -que és un peix macís, que dificilment evoca petits ocellets

Ja Duhamel al seu Tractat sobre la pesca havia identificat el Mouchou de la Gasconya amb l´Aurada

pengem fotos extretes de viquipèdia; són alguns dels peixos de l´entrada. El primer, un joell, és clarament més petit i molt diferent dels espàrids de les altres fotos -una mabre, una aurada i una càntera:

 

en euskera, pel que veiem aquí o aquí, apliquen a algunes localitats el nom muxarra (o la variant castellana mojarra) a un altre peix de la família, la mabre. Més habitual que designi el sard i la Variada. Aquest darrer peix té un morro allargat i quan pica el seu menjar sembla que l´estigui petonejant, però no és probable que el nom estigui relacionat amb Musu/Muxu 'llavi,petó' -de tota manera vegeu un dels textos més avall; i, com passa sovint amb els ictiònims, no creiem descartable que un mot inicial hagi estat reinterpretat per etimologia popular i apropat, en aquest cas, al concepte de 'morro punxegut'

                                                 una variada fent petons al seu menjar

Sense ser peixos gaire habituals, els nostres sargs -sard i variada per exemple- es troben “des de sempre” al litoral basc i gascó. En aquest estudi, a pàg.68, llegim que a Hondarribia hi ha restes fòssils de Diplodus sargus, Muxar handia

A Iparralde no sembla gaire estesa la denominació Muxar(ra) -en aquest diccionari només apareix Muxoin. Però si tornem a Duhamel, que va contactar amb pescadors basco-francesos, trobem les dues denominacions: Moucharra i Mouchogna, amb il.lustracions dels dos peixos a qui suposadament s´aplicaven. La primera semblaria correspondre més aviat a un Diplodus cervinus. La segona, el Mouchogna sembla un sard (tot i que la forma del cap recorda una mica una aurada, i en la descripció del peix Duhamel va parlar d´una taca a l´opercle com la de S.aurata; aquí l´identifiquen amb la mabre)

     en aquest llibre recent veiem, en efecte, que un dels Muxar és el cervinus, amb la franja negra que travessa l´ull i que falta al dibuix de Duhamel; el sard n´és un altre (el muxar handia 'gran', no un Mouchogna/muxon etc):

 

Per Cuvier la moucharra de Duhamel seria un sarg atlàntic (però al final de l´entrada veiem un altre text seu -de Cuvier- on aplica el nom al sard; també Guichenot va identificar el Moucharra de Duhamel amb el sard ); no és incompatible amb que es tracti de cervinus -que s´ha fet comú a la Mediterrània només a les darreres dècades

de fet Cuvier no podia identificar amb precisió el peix de la il.lustració de Duhamel perquè no coneixia D. cervinus: Cervinus no apareix a la seva Histoire des poissons -sí a la posterior història dels peixos de les Canàries de Valenciennes; abans l´havia descrit Lowe aquí; aquí un resum de les primeres atestacions d´aquest peix (que fins el 1893 no va ser vist a Gènova). 

Segons  Doderlein per la banda atlàntica només arribava fins a Portugal -però pel que veiem sembla que els bascos ja el coneixien de molt abans; i probablement Duhamel va ser el primer a fer-lo dibuixar.

Al text de Doderlein, per cert, hi ha el que suposem un (divertit) error tipogràfic, per mitjà del qual el nom castellà de cervinus, mojarra, es transforma en això 

Acabem aquest parèntesi dient que per d´altres autors el Moucharra basc és l´esparrall. Veiem en aquest darrer text enllaçat (també a Cuvier) que el nom va ser traspassat per Bloch i Lacépède a un peix americà

aquests són els noms -francesos, científics i bascos- d´alguns sargs en aquest vell llibre de la Societat de ciències de Baiona. Musonia és clarament el mot Mouchogna de Duhamel, amb una grafia diferent

el pas de Mouchon a Bouchon -el nom francès del sard- és fàcil. Desconeixem però si el camí podria haver estat el contrari, i si hi ha alguna opció que tots aquests noms siguin d´origen romànic i derivin senzillament de 'boca'. Aquí veiem que una variant basca del nom del sard és Buzoin

 El text genera altres dubtes:  el Sargus Salviani -la variada- rep el nom basc Erla, que és més aviat el de la mabre. El nom francès al text és Sargue rosé, que també sembla ser una denominació de la mabre. Sembla per tant que al text hi podria haver confusió entre els dos peixos

Erla té etimologia poc clara; ho veiem aquí -on apareix una estranya sinonímia merula/sarg- i aquí: 

Segurament està relacionat amb el nom càntabre Perla -que sí que descriu bé l´aire marmori d´aquest peix- però desconeixem quin dels dos ictiònims, erla o perla, és anterior (un dels dos deu d´haver estat una reinterpretació de l´altre):

 Tornem a Muxar, perquè tot i que aquests noms bascos probablement deriven del castellà (i tirant més enrera de l´àrab, com veurem), tenen un gran interès. Es podria pensar que el duet Muxar-muxoi tenen origens diferents i que les formes muxoi sí que estan relacionades amb Muscio 'moixó', per designar peixos petits i primets com els aterínids; però el cas és que designen majoritàriament espàrids (a Iparralde per exemple) i a més a més s´aplica als de major mida -muxar, com veurem més avall al diccionari Azkue, sembla un diminutiu. I malgrat això, els joells acaben apareixent també enmig de la nomenclatura dels sargs -amb noms que potser són diminutius del diminutiu? :

   Aquí (léxic d´Ondarroa) hi ha dues entrades: Muxar pels sargs, i una altra pel peix semblant al joell.

múxar//muxárra (Diplodus sp.) mutxárri//mutxarríxe; arraiñe, abixoi; (sin sangre) "mutxarriak baino odol gitxiago, ezegaitik kezkatu edo miñik artzen ez dauanagaitik"

qui rondina per no res és comparat amb un mutxárri, ens diu la part del text entre cometes..

Són dues entrades separades però a la veu corresponent als joells hi ha una cita que fa referència als sargs:  Ondarroan muxarrari sarbaista be deitzen doutse 'A ondarroa anomenen el muxar també sarbaista' (un altre nom en aquest i altres lèxics és Sarbu, que sembla un creuament entre Sarg i el nom d´un peix de riu, Zarbu, el Chabot francès)

encara una tercera veu Mujoi, tot i que el mot sembla residual a Ondarroa (i el parèntesi (erd.) al.ludeix a erdara 'llengua no basca' i indica que la paraula és d´origen forana. O potser més concretament que no existia a Ondarroa?):

mújoi // mujói (erd.)(Diplodus sargus) 

 Al Diccionari de l´Acadèmia basca inclouen el mot Mutxárri dins la veu Muxar -citen aquest text, on Mutxárri és una veu independent-; Muxar resulta així en la seva entrada tant un spàrid com en darrera instància també a un peix que respon a la descripció del joell/moixó: Pez sin sangre, pequeñito y débil.. Sota la veu Muxoi situen un altre spàrid, la xopa

 aquí veiem més variants semblants al cat. moixó; l´interrogant darrera de sargo expressa dubtes sobre la identificació, però la descripció ('semblant al múxar') indica de nou un spàrid:

de fet sembla que Muxoí no només no designa un peix petit, sinó que dins dels spàrids s´aplica al(s) més gran(s) que el muxar -o el mateix muxar un cop crescut:

muxar (..)  Diplodus vulgaris”. M-d: muxoaren kumea izatea legez baina ez da muxoa. Beti da txikia.  

muxoi (..) Def.: iz. “G. sargo”. Mundakakoa muxue dela dirudi, hala ere batzuetan muxoye esaten du Dimasek. M-d: muxarra baino haziagoa,

 'el muxar sembla la cria del moxó, sempre és petit.. el muxó està més desenvolupat que l muxar' diuen els textos -extrets d´aquí. On veiem encara una forma "híbrida" de mida intermitja entre el muxar i el muxoi muxo-muxar muxarra baino haziagoa, baina muxoa baino txikiagoa

            a la Barceloneta vam veure aquest D. cervinus, al costat d´un sard (i un moll). 

la qüestió es complica encara més perquè en euskera i llengües veïnes també alguns mamífers rosegadors reben noms semblants. Semblen d´origen diferent però veurem que alguns autors les van tractar conjuntament.

aquí dediquen al rosegador dues entrades separades -per les variants que comencen amb B o M, amb un munt d´opcions etimològiques. Pel que fa als peixos, vinculen una forma Muxoin amb Muxar i, basant-se en Coromines, ho relacionen tot plegat, de nou, amb "moixó" -com havia fet Barbier

Curiositat: com que l´etimologia apareix en una veu derivada, M.Morvan no la va veure ni va establir la relació entre els diferents ictiònims i la va reclamar en el seu comentari a la part final del text que acabem de citar: Busarra (..). Oui, certes, les var. "vascongadas" sont bien données, mais quelle est l'étymologie?

al diccionari de l´Acadèmia basca separen les entrades pels mamífers i 

els peixos.

 Al diccionari d´Azkue hi ha dues entrades, però perquè la segona veu -Muṡar, que és de fet la que correspon a Muxar, és un diminutiu que inclou els petits del mamífer i els petits espàrids (i també un cuc que serveix d´esquer):

 al llarg de tot el diccionari Azkue, la identificació de noms com muxar o mujarra o mujarrilla no és gaire clara i sembla aplicar-se a molts peixos; en aquest cas a un peix descrit amb "una taca vermella a prop de les brànquies". Una descripció semblant a la que trobem a Duhamel d´un peix anomenat pels bascos Tablarina. Aquest mot designa per alguns l´aurada: vegeu aquí o aquí (on Lafitte escriu: Taularin, daurade,ne pas confondre avec dorade. Al seu diccionari Azkue havia escrit Dorade) Per d´altres és la Salpa: aquí o aquí (al segon text no apareix enlloc l´aurada). 

No tenim clar quin seria aquest peix de taca vermella; la xopa -un spàrid molt semblant a la salpa i també a uns peixos que apareixen al final de l´entrada, els gerrets? O potser un pagell? -hauríem apostat per aquest, una de les mojarras andaluses.. si no fos perquè fins fa 5 anys no havia estat detectat al Pais Basc:

en aquesta guia del Golf de Bizkaia publicada fa 15 anys ni tan sols apareix..

en aquest document sonor un vell pescador d´Hondarribia parla de la muxarra; ens sembla entendre que s´hi refereix, de nou, com a un peix amb una taca vermella (gorrixka) a prop del cap. Fa servir el mot Muxarra, clarament, com a nom del peix en un dels 3 estadis de creixement -a mesura que es fa més gran passa a ser anomenat Xartobikoa (o xartomikoa?) primer, Doala més tard: Arrain klase bati tamainaren arabera 3 izen ematen omen dizkiote: "muxarra", "xartobikoa" eta "doala".  

Potser hem d´entendre que el darrer nom és una modificació de Dorada? per cert que la taca al cap de la dorada més famosa, l´aurada, és habitualment descrita com a negra, però com veiem en aquesta foto de WP, tendeix al vermell:

aquí ajunten els noms dels mamífers i els peixos en una sola entrada, els relacionen amb denominacions gregues -en darrera instància del nom grec pel ratolí-..però al final de l´entrada reenvien a Musu 'petó, llavi'

MUXAR/BIXAR, zoologie : 1º MUXAR ARRUNTA, “lirón gris, loir”, Glis glis, de la famille des gliridés ; 

2º MUXAR, “Sar à tête noire ou Sargue”, Diplodus vulgaris, poisson ostéichthyen de la famille des sparidæ; (..)
  Probable emprunt très curieux : gr. μυωξάρια (muōxária) “petit trou de loir”, terme d’insulte (..) Le mot μυωξάρια (muōxária) « signifie “trou de souris” ».(..). Voir P(H)OZOZ et MUSU.

MUSU : 1º “visage” ; 2º “nez” ; 3º “lèvre, museau” ; 4º “baiser”. 

  Toute la famille MUSU, MUSUIKA,(..)  MUXAR/BIXAR,(..) tourne autour de l'idée de “lèvre”

(l´origen de Muxu o Musu -i de francès Museau,italià Muso- no està clar; pre-llatí segons Morvan -vegeu també aquesta llarga disquisició de Chaho-. Sense relació amb Mus 'ratolí'. En tot cas els nostres peixos poden evocar tant el concepte 'llavi, morro' com el de 'Ratolí': abans hem dit que la variada sembla petonejar el menjar, però també podríem dir potser que el rosega)

Rohlfs també havia parlat alhora dels noms dels rosegadors i els peixos -si més no el de l´aurada- i els havia fet derivar tots de moix

 però encara ens queda l´opció àrab que relacionaria els nostres peixos amb el nom d´un arma, una llança -de fet recordem que el mot d´on prové el nom de la família, sparus, també tindria aquest significat. Llegim què ens diu Joan Veny

  De fet aquí veiem que encara existeix en castellà la variant almojarra. Aquest significat i etimologia que hem vist al text de Veny ja havien estat recollits per Cuvier en parlar dels noms dels sargs i dels gerrets -però el naturalista francès va semblar considerar que els noms bascos tenien un altre origen:

 Tot plegat molt complex i complicat, però també semblava complicat aconseguir que les moixarres mengessin de la mà dels humans, i aquests italians ho han aconseguit

aquest dibuix ens el regala un amic que és de les terres on de l´aurada en diuen moixarra

Cargol treu banyes

 Unes cornes (Stramonita haemastoma) a Barcelona i Cambrils. La primera recoberta de glans de mar. La segona de glans i algues.

En morir el mol.lusc molt sovint segueix la vida a l'interior de la closca: l'ermità que en fa d'okupa. En part mol.lusc en part crustaci per Aristòtil:

És probablement el Bucinum de Plini -els seus "cosins" Murex trunculus i Bolinus brandaris serien els clàssics Murex i Purpura-  

A casa, enmig d´aquesta constel.lació d´estrelles i de glans, tenim alguna closca de M.trunculus i B.brandaris. El segon anomenat en vènet Bulo maschio, en el que potser és una referència fàl.lica -que té origen en un dels seus trets més característics, el seu llarg canal; curiosament sembla que a Chioggia les denominacions són a l' inversa, i el cargol sense canal llarg és el "mascle"

  En occità el nom Biòu i variants serveix per designar uns quants d'aquests  cargols marins, en el que seria una comparació amb l´animal terrestre, el bou. Als textos de sota veiem que a alguns llocs no coincideixen del tot les denominacions pels cargols i pel bou (fins al punt que alguns autors consideren que aquests mots no tenen relació).

                                   Louis Boucoiran; Dictionnaire (..) des idiomes méridionnaux  (1898)

Biòu Bigorneau, ou autre espèce de mollusque gastéropode (buccin, triton, troque, etc.). Dans la rade de Toulon, le  biòu désigne plutôt le «bigourneau» du genre Murex, particulièrement le Murex trunculus (..) Le Biòu clavelan, ou Clavelan, ou Droite Épine, dont le canal siphonal est plus long que l'ouverture, correspond au Murex brandaris. Un biòu-arpu (du prov. arpu, qui a des griffes) désigne une coquille habitée par un bernard-l'ermite - qui laisse paraître ses pattes (cf. piade). [Dans d'autres régions, biòu désigne le bœuf, que nous appelons ici  buou].(negreta nostra)

http://marius.autran.pagesperso-orange.fr/provencal/lexique_b.html 

a Palavas, per exemple, biou designa el bou i un peix, però el nom del mol.lusc és un altre -amb un origen, en tot cas, semblant al de l´altre mot:

  BIOU (..) n. m. lat. bos, bovis : Bœuf ; taureau ; V. taureu, brau ; biou de mar : uranoscope, poisson de roche qui a sa place dans une bonne bouillabaisse.

BÛ/L/U n. m. lat. pop. bulus (bulot): Frédéric MISTRAL l’écrit ‘bieu’, autre forme de biou (bœuf), parce que les pâtres utilisaient ces cornets comme trompe (?)Escargot de mer (bolinus, murex brandaris)(..) La Lenga dau Grau de Palavas (1991; nova ed. 2019)

Una altra curiositat: sembla que el nom bou aplicat a una barca i una tècnica de pesca no provindria del nom del remugant, sinó del mot grec per 'llençar'. Ens ho diuen l´Alcover-Moll (a l´accepció 2 del mot) i el blogaire R.Geuljans

Etim.: del llatí bŏlus, ‘acte de tirar xarxes’, amb contaminació de bou art. 1 (cfr. el nom de banyes  aplicat a una de les parts de l'ormeig,i el de vaca que es dóna a un ormeig semblant estirat d'una sola barca).

La forme bòu du latin bovis «boeuf» est très, très rare en occitan, et même inconnue en languedocien où on dit biou  (Voir le Thesoc).   Bòu, bol signifie «coup de filet» et vient en effet du grec βολος (..)  A un moment quelqu’un, un estranger?, a confondu le bòu et le biou (..) ce qui a abouti au chalut-boeuf, et la vache.   

   

  
    Hi ha dues altres coses interessant, que ja hem vist al segon text: el nom biòu -o variants- + l´adjectiu arpu (a Rondelet cambu) designa el cranc ermità que ocupa la closca buida -i per tant designa un crustaci a la closca d´un mol.lusc. I a part hi ha un nom per l´ermità fora de la closca: Piada (nom que segons veiem en aquest llibre ha passat també al francès):

  BIOU (OU BIGOURNEAU) BIOU (OU BIGOURNEAU) : Vocable provençal désignant non pas le vulgaire bigorneau que les bretons nomment Littorine mais les divers genres de Murex.  BIOU ARPU : Etymologiquement: Bigourneau à griffes. En réalité c’est une ancienne coquille de biou squattée par une piade (Bernard l’ermite) http://www.apvf.org/poissons%20malcor/B.pdf 

 Piade : C’est le Bernard l’ermite qui vient occuper  toutes les coquilles vides des gastéropodes.   http://www.apvf.org/poissons%20malcor/P.pdf  

 Bieou. (Fr. Coquillage univalve tourné en cône, buccin). — De bieou, su nouestre maraji coumo aou larje, si n'en peso de touto meno, (..) 1° Bieou arpu. (Fr. Bernard l'ermite. Sc. Pagurus bernhardus). — Aqueou bieou si rabaiho din leis arresenso que n'en fagon uno pesco especialo, e serve per pesca souto lou noum de piado

L.Pila; Pei e pesco daou gou de Marsiho (1911)

En aquest fragment de Pei e pesco.. l´autor va citar junts Piado i Bieu arpu, i semblaria que no fossin ben bé el mateix. Segurament els citava l´un a continuació de l´altre com a sinònims.

L'estieou, su la plajo, que va dispareisse per la navigacien daou canaou daou Rose que si fa aou moumen que pareisse moun libre, su la plajo, dieou, si li pesco de bouen mescladis de pei, pataclé, roucaou, girelo, gobi, mume de rascasso, e si li fa d'esco, de piado e de bieou arpu

                 http://www.lexilogos.com/tresor_felibrige.htm

https://fr.wikipedia.org/wiki/Parler_marseillais 

en venet una denominació que sembla força coneguda a nivell italià: bulo col granzo. A L´ístria un doble nom, com en occità: un pel conjunt closca+cranc i l´altre pel cranc:

La denominació de l´ermità (+closca) en lígur de Ventimiglia ens condueix a la segona part de l´entrada: el nom és aquest 

Au “paguro” se ghe dixe: lümassa cu’a grita,  

on grita és 'cranc' i lümassa vol dir 'cargol', tot i que seria l´equivalent del nostre 'llimac'; és a dir, s´aplica a l´animal que té closca visible. Passem de la mar a la terra per veure breument aquest ús dialectal dels equivalents del nostre Llimac 

abans una curiositat: el text citat (d´E.Malan dona un altre nom ventemiglenc de l´ermità: can gregu; i també sembla donar una curiosa explicació etimològica on la primera part del mot correspondria a 'gos, ca':

ma gh'é aiscì in’autru nome aduverau dai marinai d’i barchi a véra ch’i l’andava in Spagna e i pescavui de mesté, ch’i l’eira staiti marinai. Sti chi i l’aduverava a parola “can grégu” ch’u muntava a gardia insci’â porta d’a cunchiglia, pe’ fa in modu che nisciün gh’intresse.

                                                                     **************************

En italià standard el cargol és la Chiocciola; però ja en en italià popular trobem usos de Lumaca en el sentit 'Cargol'. En tot cas sembla que en general no existeixen en toscà -i en canvi ja sí als territoris de llengua romanyola actualment o en el passat administrats per la Toscana (la Romanya toscana)

G.Sirianni; Osservazioni su alcuni aspetti del lessico della Romagna toscana (1983)

Aquí un parlant del dialecte fiorentí comenta que el cargol per ells és la Chiocciola.. però que també a la Toscana es troben sovint amb qui fa servir el nom Lumaca:

La lumaca pe noi l’è senza guscio. Quella co i’ guscio l’è la chiòcciola. Però le chiaman lumache. Un si chiaman chiocciole. Pecché se te tu vai a mangialle a i’ ristorante, le chiocciole, le si chiaman, e’ c’è scritto: lumache, no mica: chiocciole.

en aquest text cremonès  (Llombardia a tocar de l´Emília) veiem de nou la tònica habitual d´aquestes denominacions: Lumàga és el cargol, i per denominar el llimac es fa servir una variant del mot -amb sufuix a algun determinant-

lümàga (cr., cs., cs.): chiocciola (Helix spp.). Con questo termine si individuano, in modo generico, tutti i molluschi gasteropodi muniti di nicchio. 

lümagòn, lümagòt (cr.); lümagón, lümagòt (cl.) lümagù (cs.): limaccia (Arion spp.; Limax spp.). Si tratta dei comuni molluschi terrestri dal corpo nudo e allungato

Sembla una situació diferent de la del francès actual i semblant en canvi a la de l´occità (vegeu aquí el contrast entre català Cargol i occità Limaça).  

el francès actual, diem, perquè pel que fa a l´antic:

    Alain Rey; Dictionnaire Historique de la langue française

 El sufix -on occità seria en aquest cas un diminutiu -cosa que no sembla clara en el cas de les llengües nord-italianes. 

En tot cas en francès una limace de mer és això, i un limaçon de mer això.  Veiem els diccionaris Honnorat i Mistral (on sembla que tant Limaço com Limaçoun poden designar animal amb i sense closca) i a sota dos llibres francesos, aquest i aquest 

(Al lèxic occità de Palavas citat més a munt, en canvi, el Llimac és la Limaça i el cargol la Murgueta o la Cacaraula (i els seus diminutius)

 

És a dir que també entre occità i francès s´estableix aquesta relació simètrica:

Xavier de Fourvières; Lou Pichot Tresor (2020)

Amb el possible matís que Limaçoun -recordem, un diminutiu- designa bàsicament els cargolins, en el que és una situació semblant a la que hem vist més amunt referida al francès antic:

si l’on vous parle des limaçons, sachez que ce ne sont pas des limaces, mais des petits escargots blancs https://tableaux-provence.com/blog/vie-pratique-provence/limacons-de-provence 

Particularita dóu parla d’Aigo-Morto: cagarauleto = pichot cagaraulo (cacalaus), à Marsiho: limaçoun. https://biblio.cieldoc.com/presso/integral/pres0127.pdf 

Pèr coumença «lou caragòu», aquéu es lou plus gros que poudèn trouva. (..) Après avèn la «limaço» plus pichouno e griso que va si manja à la suçarello vo en sauço e sian bèn d'acord qu'aquelo bèsti a un cruvèu. Avèn puei lei «limaçoun» que rabaian sus lei fenou e que fèn à l'aigo-sau pèr l'aperitiéu (.) Oubliden pas lei tout pichinet que sèmblon de biéu (..) e óubliden pas tambèn la limaço sènso cruvèu que si tirasso sus vouéstrei salado https://www.pennes-mirabeau.org/images/pdf/revue/17-10.pdf  

Limaçoun, cargolins a un camp de fonoll (aquest estiu a Prats de Lluçanès)

A la ja superurbanitzada Cambrils encara se´n pot trobar algun a les rieres que donen a alguna platja.. i a l´antiga estació de tren abandonada 

al final del video apareix l´antiga estació de tren de Cambrils. Es tracta del darrer cop que vam veure aquest edifici que ja no existeix: ha estat enderrocat recentment; a continuació vindrà la desaparició de les vies, i suposem que també la de tots els cargolins que hi havia pels voltants  

Niçard:

El cas del való (i probablement els d´altres llengües d´oïl) seria també semblant al de l´occità. Vegem aquest diccionari -l´autor, però, no dona cap valor especial al sufix -on

Més exemples nord-italians: des de Parma, el vell diccionari Malaspina i un de recent (el Capacchi, diccionari italià-parmigià)

Milanès:

Bergamasc

genovès (on lumàssa co-existeix amb Câgòllo per designar el cargol), diccionari Casaccia, primera i segona edicions; a la 2ª ja no tradueix Lumassa amb 'chiocciola i Lumaca sinó només amb el primer. Veiem també que la 2ª ha corregit la vella creença (que ja hem trobat en un text francès de més amunt) que els cargols fossin insectes

Si tornem a Parma, diccionari Peschieri 2ª edició, veiem de nou la classificació "insetto". Però a més a la primera veiem un ús poc coherent dels mots italians (i dialectals?) per 'cargol' i 'llimac': sembla donar com a nom italià del cargol (el que 'duu la casa al damunt”) Lumaca. Però a la veu Lumàga especifica que si té closca equival a l´italià Chiocciola 

                                                                          http://impariamoilventimigliese.altervista.org/bibliutecadeunostruparla.html 

les entrades de les wikipèdies emiliana i llombarda sobre els cargols 

Lumèga - Lümaga

i els llimacs:  Lumagòt - Lümagù

en canvi per traduir la chiocciola italiana amb el sentit 'arroba' (@) a Gènova sembla que s´han estimat més l´equivalent de Cargol: Câgòllo

ara alguna excepció: en aquesta web sobre parles nord-llombardes veiem algun cas on és l´equivalent dialectal del cargol qui porta un determinant ('llimac de la closca?) i la Lümeia sense determinant és el llimac

Lümèia - Chiocciola, Helix pomatia (..) o simili. Airolo: lümèa. - (lümeia)

Lümèión = lumacone, limaccia (senza conchiglia)(..) Airolo lumèón, sin. dial. TI: nèrç (v.) Sull'AIS trovo per Osco lümèia = lumaca nuda (limaccia) e lümèia dal cünc = chiocciola, dove cünc è il guscio  

També en vènet, on el cargol acostuma a rebre altres noms -alguns derivats de Bovus

Pel que veiem en aquest diccionari, el cas de l´istriot -si més no el de Rovinj- és semblant:

Però en aquest article recent de diari els llimacs són Lumache senza guscio

Al Dioscòrides del Mattioli Chiocciola sembla un nom erudit. Al capítol així denominat hi apareixen també els llimacs i els cargols marins. 

Als primers dos dibuixos de sota (de l´edició pirata de 1549, la primera il.lustrada però sense consentiment de l´autor) veiem cargols terrestres, marins, i un llimac. Al tercer dibuix (el de les edicions oficials) no hi surt cap llimac però sí un M.brandaris

A les edicions franceses els noms que ja coneixem -escargots i limaçons pels cargols, Limace pels llimacs:

                Hem passat de la mar a la terra i ara, seguint el Mattioli,  ajuntarem els dos medis:

Existeix una denominació catalana equivalent de l´occità Piada/o? De moment un nom semblant, Pada, s´aplica a un cargol marí que en occità, al menys a Palavas, rep el nom Cornet-

                           E. Ballesteros i T. Lobet; Fauna i flora de la mar Mediterrània (2015)

                                AAVV; Guia pràctica per conèixer la natura de catalunya (2014)

Pel que fa a aquesta i altres denominacions en castellà, vegeu aquí. La wikipedia francesa també dóna pada com a nom espanyol de C. vulgatum. En aquesta imatge els autors -balears- semblen aplicar el nom pada a un cargol menys allargassat 

                                                                       https://es.slideshare.net/catifel/bivalves-33974868 

al 1er text de sota veiem que, tot i que el nom continua referint-se al mol.lusc, se´ns parla ja de l´ermità que en pot habitar la closca; i a la resta de textos la referència ja és directament al crustaci

 http://www.menorcaweb.net/aguasch/11biodiv/especies/animals/inverteb/moluscos/pada.htm

 pada f Crustaci decàpode abans molt utilitzat en la pesca de peix roquer amb canya. (..) La pada és una espècie de cranc ermità de mida petita   Govern de les Illes Balears; Diccionari de pesca (2011)

Els crustacis són també molt comuns a la platja de Torredembarra. (..) L’espècie més comuna a la zona és la pada o ermità, Clibanarius erithropus Pere Abelló i Sala; Els peixos de la platja de Torredembarra (2006)

Pel que sembla en altres llengües també s´arriba a aplicar una mateixa denominació tant al cargol com al cranc que n´ocupa la closca (és a dir, o a un o a l´altre) ; el mot vènet scardòbola, per exemple, designa segons alguns el mol.lusc i per altres en canvi és el crustaci

Existeix en català una forma amb “i”, piada? A viquipèdia (text a sota) veiem que sí: aquest nom i pada designen dos ermitans -i en el cas de pada també un mol.lusc terrestre-; el dcvb no té entrada 'piada' però a la veu 'pada' fa aquesta mateixa distinció: mol.lusc en cas d´animal terrestre, crustaci quan és marí; en canvi el mot no és present al DIEC-:

«Pada» té aquests significats:

• Biologia: diferents espècies animals:
  • Un mol·lusc: pada de cap (Clausilia bidens)
  • Dos bernats ermitans:
    • L'espècie Clibanarius erythropus. Vegeu piada.
    • L'espècie Pagurus anachoretus. Vegeu pada (pagúrid).

Si premem el link 'piada' no arribem on hauríem d´arribar però en tot cas està clar que estem parlant d´un cranc, d´un ermità, anomenat piada no només en català:

                                    http://www.asturnatura.com/especie/clibanarius-erythropus.html

veiem per tant dues denominacions amb aplicacions semblants però no idèntiques, pada i piada, la segona igual a l' occitana -però en occità amb la pronúncia en -o dels femenins. I sobretot veiem que, si es confirma que són la mateixa paraula i que la denominació piada fa referència a les potes del crustaci de mar que ocupa una closca, el nom marí sembla haver-se estès no només a mol.luscs marins sinó també a algun de terrestre.

                                          

la closca que té forma allargada correspon a Cerithium vulgatum, i ja hem vist que quan conté un mol.lusc pot rebre el nom de pada, i quan conté un ermità.. també

Aquest ermità aparta sense contemplacions la dormilega que té al davant. Ermità i esquerp