Entrada publicada, en perfecta sincronització, també aquí
El títol del post es refereix al protagonista de l´article, la saràca o salacca: peix blau -especialment provinent del Nord d´Europa- que es salava i que va arribar a constituir un dels aliments més habituals de les classes humils italianes
el peix i la denominació semblen coneguts una mica arreu d´Itàlia (vegeu per exemple: aquest dialecte del Laci, aquest de Lecce o aquest d´a prop de Nàpols on per Saràca donen 'areng'; també el segon proverbi abrucès d´aquest web. Aquest web calabrès dóna un genèric 'peix salat') A gairebé tot arreu amb el mateix nom, amb petites variants, -però al lligam inicial ens parlen de sinònims vènets com cospetòn o scopetón; més avall veurem que també són presents a la Llombardia
però és al Nord on sembla assolir el caràcter "de llegenda": pel que sembla les famílies penjaven del sostre una salacca i per torns tots els membres hi sucaven la polenta -l´altre menjar mític del Nord- per tal que prengués una mica de sabor -vegeu per exemple aquí, un d´entre els molts textos on es pot trobar aquesta història (també present al sud d´Itàlia)- És per això que, afortunadament, a la xarxa es poden trobar nombrosos textos dialectals sobre aquest menjar
Textos
el primer que pengem és en dialecte llombard de Lodi; és l´exemple més llarg perquè hi hem inclòs les línies on hi ha l´explicació sobre l´origen vènet de la polenta
emilià de Carpi (Mòdena); aquí només la frase final és en dialecte
Etimologia
La cita prové del Dizionario etimologico della Lingua Italiana della Zanichelli. La imatge ens la va fer arribar amablement l´Enrico Malan, de Ventemiglia. El genovesista Fiorenzo Toso (gràcies a ell també) ens confirma que les formes en "l" són les habituals a la part central de la Ligúria, i que el mot, en definitiva, no és d´origen lígur Penso che in ligure sia un italianismo, il genovese ha addirittura la forma italiana salacca(almeno dal 1857)
Al Bollettino dell´Atlante Linguistico Mediterraneo (1966) prioritzen de fet l´opció de l´encreuament amb sárago
a l´entrada de Boerio trobem altres dos llocs comuns interessants: primer, que el sard és l´scarus dels antics -que en realitat seria un peix d´una família molt diferent, vegeu Cuvier. Segon, que és un peix gairebé exclusiu del mar d´Egipte -quan en realitat qualsevol banyista que entri a una de les nostres platges, ho veurem a la segona part, en trobarà de seguida.
Aquests dos llocs comuns van ser criticats pel segon traductor francès de Plini -que fa al.lusió al primer traductor (Dupinet)
Les dues crítiques són matisables: Dupinet va traduir, efectivament, scarus amb sargo; però va mostrar dubtes sobre la identificació del peix -sembla dir que es tracta del déntol. Pel que fa a l´autor clàsic Festus, en realitat el que va dir és que el sard comercialitzat provenia sobretot -no exclusivament- d´Egipte
https://archive.org/details/remainsofoldlati03warmuoft/page/397
cosa més que probable si veiem com Pierre Belon va parlar dels sards del Sinaí:
(d´altres atribueixen l´afirmació que el sard es pesca a Egipte a Plini; no hem sabut trobar el text on l´autor hauria dit això)
en tot cas tots els 3 llocs comuns (identificació amb saràca, amb scarus, i procedència egípcia) van tenir èxit i els trobem a un munt de textos antics i no tan antics:
aquest diccionari romanyol del 1840
un altre text venecià
també en aquest recent -i interessant- article quan, en nota a peu de pàgina, identifiquen la saracca, peix de riu d´Egipte, amb Sparus sargus
al diccionari piemontès de Del Pozzotrobem un altre fet sorprenent: va anomenar els sargs "triglie" ('molls')
També el famós diccionari etimològic de Panigiani reté en part aquesta herència i descriu el sard un 'peix de la mar d´Egipte; definició semblant a la d´altres diccionaris
sembla que hi ha un resum dels errors en aquest llibre al qual, malauradament, només hem tingut un accés parcial
Salacca (region. saracca) s. f. [prob. dallo scozz. sillock, raccostato a sale]. – 1. a. Nome pop., in varie regioni, della cheppia e di altri pesci simili alle sardine, ma di scarso pregio, conservati e venduti sotto sale o affumicati. b. estens. Cibo misero, da poveri
el peix i la denominació semblen coneguts una mica arreu d´Itàlia (vegeu per exemple: aquest dialecte del Laci, aquest de Lecce o aquest d´a prop de Nàpols on per Saràca donen 'areng'; també el segon proverbi abrucès d´aquest web. Aquest web calabrès dóna un genèric 'peix salat') A gairebé tot arreu amb el mateix nom, amb petites variants, -però al lligam inicial ens parlen de sinònims vènets com cospetòn o scopetón; més avall veurem que també són presents a la Llombardia
però és al Nord on sembla assolir el caràcter "de llegenda": pel que sembla les famílies penjaven del sostre una salacca i per torns tots els membres hi sucaven la polenta -l´altre menjar mític del Nord- per tal que prengués una mica de sabor -vegeu per exemple aquí, un d´entre els molts textos on es pot trobar aquesta història (també present al sud d´Itàlia)- És per això que, afortunadament, a la xarxa es poden trobar nombrosos textos dialectals sobre aquest menjar
Textos
el primer que pengem és en dialecte llombard de Lodi; és l´exemple més llarg perquè hi hem inclòs les línies on hi ha l´explicació sobre l´origen vènet de la polenta
Zea Mays, purtàda da le Indie de Culumbe, pö diventade Americhe, ribatešada Gran Türch perché la gnèva da förevia, difüša bele’n d’i primi ani del XVI° sec. in Veneto, due i àn inventad la pulenta, ch’la gh’era bèle, ma fai cun spèlta e mèj.(..) Anca scutenta la’ndèa šù ‘n per lé, mèj amò cundìda cun quaicòs de saurìd, magari ‘na saràca ligàda’n fil
Zea Mays, portata dalle Indie di Colombo, poi diventate Americhe, ribattezzata Grano Turco perché proveniva da lontano, diffusa già dai primi anni del XVI° secolo in Veneto, dove hanno inventato la polenta, già nota, ma di farro e miglio (..) Anche bollente scendeva da sola, meglio se condita, magari con una saracca penzolante
el segon en un altre dialecte de Lodi, però en aquest cas el codognin -amb influències emilianes. Aquest text parla de malalties associades a aquesta alimentació pobre
Par la pulénta l’èr asè dì d’avègla cumpagnàda cun la saràca - quand la gh’èra, sed’nò cun un ôu - c’l’èra püsè fàcil in casìna ‘vègol in quant al pulè, i paisàn, ag’l’èvun sémpor – ma l’èra pür sémpor pulenta e insì nasèva cun facilità la pelàgra parchè l’alimentaŝiòn l’èra puvrìna
Per la polenta era sufficiente averla accompagnata con la saracca – quando c’era, sennò con un uovo – che era più facile in cascina averlo, in quanto il pollaio, i contadini l’avevano sempre – ma era pur sempre polenta e così nasceva con facilità la pellagra perché l’alimentazione era povera.
el peix que servia per donar sabor a la polenta era re-utilitzat (i re-re-re-utilitzat); text vènet
Ai me tempi… quatro fete de polenta brustolà e un sardeon picà via in meso o sora la tola… ma solo pociare! Parchè, finìa la polenta, la mama fasea sparire el sardeon che, co’ na scaldadina e do giosse de oio, el giovava ancora. E vanti cussì più che se podèa…
el peix que servia per donar sabor a la polenta era re-utilitzat (i re-re-re-utilitzat); text vènet
Ai me tempi… quatro fete de polenta brustolà e un sardeon picà via in meso o sora la tola… ma solo pociare! Parchè, finìa la polenta, la mama fasea sparire el sardeon che, co’ na scaldadina e do giosse de oio, el giovava ancora. E vanti cussì più che se podèa…
Exemple emilià -de Reggio Emília-:
Cuşa gh’ ât int la bisàca? / Trē ninsöli e na saràca./ E parchè li tēnte lé? / Pàr magnāli dopmeşdé. Che cos’hai nella tasca? / Tre nocciole e un’aringa./ E perché le tieni lì? /Per mangiarle dopo mezzodì.
emilià de Carpi (Mòdena); aquí només la frase final és en dialecte
D'inverno mangiavano la polenta con la saracca, ma per farla durare di più legavano il pesce rinsecchito per aria con una corda; poi, tutti lì intorno con il loro pezzo di polenta, uno alla volta davano un colpo alla saracca per far prendere sapore.
Una volta uno dei più piccoli nel dare il colpo riuscì a staccarne un pezzettino.
E suo nonno si mise a gridare:
- Óoo! ‘Sa fèe t? Vóo t cherpèer? (Oh, cosa fai, vuoi crepare?)"
Textos d´Enrico Malan des de Ventimiglia; aquí saràca designa un peix blau concret -la nostra alatxa-; en segona instància, el peix blau salat en general, la salacca
Sardinella aurita A Saràca a l’assemeglia assai â sardena, ma a gh’à in ciü ina riga mediana dourà, ch’à dividea schina blö-verdastra da i lai argentai.
saraca, 1 sardina dorata 2 salacca
En realitat sí que hi pot haver relació entre els dos mots: tal i com llegim en aquest lèxic zoològic cremonès que ja hem citat a entrades anteriors, saràca 'imprecació seria un adattamento eufemistico di sacrāre “consacrare”, -una mica com el nostre ostres! seria eufemisme per hòstia, vegeu també aquí; i amb cuspatón passaria el cas invers: d´un sens originari bestemmia s´hauria passat, establint un paral.lelisme amb el doble sentit de saràca, al sentit 'peix salat'
aquest exemple ve de Piacenza (emilià amb influència del llombard) al biassàva una cicca 'd tuscan / ga scappava una quàica saracca
aquest ve de Brendola, -Vicenza, Vènet-
Ghe xe dele vecie che beve e tabaca e le consa i discorsi co qualche saràca / Ci sono delle vecchiette che bevono, aspirano il tabacco e parlando dicono delle parolacce
aquest rapper de Reggio Emília llença un advertiment a la portada del seu disc: conté sarachi "amagades"
Saràca també vol dir -a gairebé tot el Nord (pel cap baix fins a Sondrio; però creiem que no a la Ligúria) bestemmia 'imprecació'; també d´aquest ús trobem textos dialectals. Comencem per un de vènet on, tot i que consideren que els dos mots -el que vol dir imprecació' i el que designa el peix salat- són diferents, aprofiten per penjar imatges tretes de diccionaris amb exemples interessants dels dos sentits del mot
łe saràke (sardełe) no łe xe łe saràke (łagnanse-bastieme-ostie), łe xe do parołe co storie e senso difarente anca se łe par la mema paroła e łe se someja par fora
En realitat sí que hi pot haver relació entre els dos mots: tal i com llegim en aquest lèxic zoològic cremonès que ja hem citat a entrades anteriors, saràca 'imprecació seria un adattamento eufemistico di sacrāre “consacrare”, -una mica com el nostre ostres! seria eufemisme per hòstia, vegeu també aquí; i amb cuspatón passaria el cas invers: d´un sens originari bestemmia s´hauria passat, establint un paral.lelisme amb el doble sentit de saràca, al sentit 'peix salat'
aquest exemple ve de Piacenza (emilià amb influència del llombard) al biassàva una cicca 'd tuscan / ga scappava una quàica saracca
aquest ve de Brendola, -Vicenza, Vènet-
Ghe xe dele vecie che beve e tabaca e le consa i discorsi co qualche saràca / Ci sono delle vecchiette che bevono, aspirano il tabacco e parlando dicono delle parolacce
aquest rapper de Reggio Emília llença un advertiment a la portada del seu disc: conté sarachi "amagades"
Etimologia
L´etimologia clàssica el feia derivar directament de sal
Però tal i com hem vist a la cita inicial, avui dia predomina la teoria segons la qual saracca provindria de l´escocès Sillock; creuat, això sí, amb sal.
Podria semblar que la forma en "r" saracca tindria origen lígur -en aquesta llengua la "l" tendeix a transformar-se en "r"- però els vocabularis clàssics genovesos escriuen el mot amb "l": el Casaccia i el Paganini. Al text de sota ens diuen que la forma en "r" provindria en realitat d´un altre dialecte o de l´encreuament de salacca amb noms de peixos com sardina:
Però tal i com hem vist a la cita inicial, avui dia predomina la teoria segons la qual saracca provindria de l´escocès Sillock; creuat, això sí, amb sal.
Podria semblar que la forma en "r" saracca tindria origen lígur -en aquesta llengua la "l" tendeix a transformar-se en "r"- però els vocabularis clàssics genovesos escriuen el mot amb "l": el Casaccia i el Paganini. Al text de sota ens diuen que la forma en "r" provindria en realitat d´un altre dialecte o de l´encreuament de salacca amb noms de peixos com sardina:
La cita prové del Dizionario etimologico della Lingua Italiana della Zanichelli. La imatge ens la va fer arribar amablement l´Enrico Malan, de Ventemiglia. El genovesista Fiorenzo Toso (gràcies a ell també) ens confirma que les formes en "l" són les habituals a la part central de la Ligúria, i que el mot, en definitiva, no és d´origen lígur Penso che in ligure sia un italianismo, il genovese ha addirittura la forma italiana salacca(almeno dal 1857)
En aquest article romanyol afegeixen a la llista de noms de peixos possiblement creuats amb sale, 'sarago' -el nostre sard, de la família dels spàrids-
L ’etimo più accettabile è quello suggerito dal diz. Cortelazzo-Zolli: «dallo scozzese sillock (proveniente da una lingua dell’Europa settentrionale), deformato per accostamento paretimologico a sale»1 . È una variante di salacca anche la forma dialettale saracca, indotta dall’affinità fonetica tra l ed r, del tipo ramera ‘lamiera’, che avviene per attrazione da una serie di nomi di pesci nostrani come sardòn, sèrda ‘sarda’, ‘sarago’, saraghina
L ’etimo più accettabile è quello suggerito dal diz. Cortelazzo-Zolli: «dallo scozzese sillock (proveniente da una lingua dell’Europa settentrionale), deformato per accostamento paretimologico a sale»1 . È una variante di salacca anche la forma dialettale saracca, indotta dall’affinità fonetica tra l ed r, del tipo ramera ‘lamiera’, che avviene per attrazione da una serie di nomi di pesci nostrani come sardòn, sèrda ‘sarda’, ‘sarago’, saraghina
(en el cas de saraghina ens preguntem si, en comptes de ser a la base de la formació de saraca, no en podria ser un diminutiu i per tant un derivat -que hauria acabat designant un peix blau concret, la nostra meleta. Recordem que a l´article de wikipedia enllaçat a l´inici ens diuen que In Toscana si distingueva tra salacca e salacchino, a seconda delle dimensioni del pesce. El diccionari genovès de Paganini, per cert, dóna un nom semblant, Saracina, a un altre spàrid, la castanyola)
Al Bollettino dell´Atlante Linguistico Mediterraneo (1966) prioritzen de fet l´opció de l´encreuament amb sárago
Aquí semblen dir que el nostre mot prové directament de sarg
salacca 'Maifisch' hat nichts mit sal zu tun. (..), sondern gehört mit siz.saracu, saraca 'sargo' zu saragus « sargus)
Vegeu també aquí o aquí:
(o aquí, on diuen que el nom romanyol -vegeu també aquí- d´un ganivet, saràcca, prové de sarago, per la comparació amb la forma del nostre peix)
Això ens porta a un tema interessant: veiem que el nom salacca s´hauria pogut creuar amb el d´aquest peix tan diferent del peix blau, el sard. I aquest creuament de paraules (que no trobem encara als diccionaris italians antics) sembla haver provocat, tal i com intuim al text del Bollettino acabat de veure, una confusió: per alguns diccionaris clàssics la salacca consistiria directament en sards salats. El diccionari venecià de Boerio (1829), per exemple, diu que Cospetón és un areng, i reenvia a la veu saràca, però un cop allà llegim:
es podria pensar que el que el Boerio ens diu és que inicialment la conserva es feia amb sards i amb el temps va passar a ser feta amb peix blau, però en realitat sí que sembla obvi que hi ha una confusió: la descripció inicial que fa del sard és correcta però a les següents línies el fa similar a l´areng
Vegeu també aquí o aquí:
(o aquí, on diuen que el nom romanyol -vegeu també aquí- d´un ganivet, saràcca, prové de sarago, per la comparació amb la forma del nostre peix)
Això ens porta a un tema interessant: veiem que el nom salacca s´hauria pogut creuar amb el d´aquest peix tan diferent del peix blau, el sard. I aquest creuament de paraules (que no trobem encara als diccionaris italians antics) sembla haver provocat, tal i com intuim al text del Bollettino acabat de veure, una confusió: per alguns diccionaris clàssics la salacca consistiria directament en sards salats. El diccionari venecià de Boerio (1829), per exemple, diu que Cospetón és un areng, i reenvia a la veu saràca, però un cop allà llegim:
es podria pensar que el que el Boerio ens diu és que inicialment la conserva es feia amb sards i amb el temps va passar a ser feta amb peix blau, però en realitat sí que sembla obvi que hi ha una confusió: la descripció inicial que fa del sard és correcta però a les següents línies el fa similar a l´areng
Aquests dos llocs comuns van ser criticats pel segon traductor francès de Plini -que fa al.lusió al primer traductor (Dupinet)
Les dues crítiques són matisables: Dupinet va traduir, efectivament, scarus amb sargo; però va mostrar dubtes sobre la identificació del peix -sembla dir que es tracta del déntol. Pel que fa a l´autor clàsic Festus, en realitat el que va dir és que el sard comercialitzat provenia sobretot -no exclusivament- d´Egipte
cosa més que probable si veiem com Pierre Belon va parlar dels sards del Sinaí:
(d´altres atribueixen l´afirmació que el sard es pesca a Egipte a Plini; no hem sabut trobar el text on l´autor hauria dit això)
en tot cas tots els 3 llocs comuns (identificació amb saràca, amb scarus, i procedència egípcia) van tenir èxit i els trobem a un munt de textos antics i no tan antics:
un altre text venecià
també en aquest recent -i interessant- article quan, en nota a peu de pàgina, identifiquen la saracca, peix de riu d´Egipte, amb Sparus sargus
al diccionari piemontès de Del Pozzotrobem un altre fet sorprenent: va anomenar els sargs "triglie" ('molls')
També el famós diccionari etimològic de Panigiani reté en part aquesta herència i descriu el sard un 'peix de la mar d´Egipte; definició semblant a la d´altres diccionaris
en un recent viatge al Museu de Ciències Naturals de Sóller vam veure aquest panell: hi trobem un peix de la família del sard i un de la de l´Scarus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada