dijous, 23 d’octubre de 2014

Molt (bé)

 
   Post homenatge al diccionari Alcover-Moll i a l´editorial Moll.


Castagnöřa russa-Anthias anthias A l’à a meixima furma d’a Castagnöřa,ma (..) cu’a cua furcüa, ben ben.
                                          La Forcadella, amb la seva aleta caudal fortament (ben ben) escotada    

  Moltes llengües romàniques fan o feien servir una variant del llatí  multus/multum (de vegades amb possible encreuament amb formes derivades de monte)1; exemples de genovès antic:
   Fo um,lo quar avea nome Bacon, e questo era monto devoto de la vergem Maria

En el cas del genovès i la resta de parlars del Nord d´Itàlia o del francès, altres mots o combinacions de mots van acabar substituint la paraula llatina:
Molt (< MULTU, cf. OLom. molt, OVen. molto, OGen. monto, OPm. mult) has been generally discarded in the modern dialects. Traces of the pronoun persist in some compounds, e.g. Em-Rom. dimondi (inv.), Pm. mutubin ëd ("molto bene di"1) 'molto'. 1. Cf. Fr. bien des, pas mal de.


   
La nota del text anterior de Hull parla del francès bien de. El simple bien acompanyant adjectius, adverbis i preposicions també pot tenir un significat proper a 'molt'2. 
   Aquest canvi semàntic que fa que 'bé' passi de ser una paraula amb significat qualitatiu a tenir-ne un de més aviat quantitatiu també existeix en català, on tenim la forma proclítica ben. Les funcions del ben català són més limitades que les del bien francès i, per exemple, no ens sembla que sigui possible combinar-lo amb adverbis comparatius: *ben més alt;   ?ben abans.
Però no tenim clars els possibles usos dialectals de ben i així a la gramàtica catalana del mallorquí Tomàs Forteza trobem un ben molt que no hauríem cregut possible (vol II; pag. 220: Forteza va escriure dos exemples consecutius que podríem considerar gairebé complementaris: he dormit molt béhe menjat ben molt)

occità també fa servir ben i un altre mot semànticament semblant, plan (de). En Laurenç Revèst ens ha confirmat via e-mail que força, totplen, abord, ben, són més habituals en occità oriental, plan i hèra en occità occidental. Exemples:
Hicats-y plâ dé pébé. 'Mettez-y beaucoup de poivre''
Los òmes, sèm plan nècis 'els homes som ben ximples'
Es plan vertat, çò diguèt la femna  'és ben veritat, va dir la dona'
á plan plegut „il a beaucoup plu‟
fasiò pla frech 'il faisait bien froid'
S’en manca plan que la lenga d’òc siaga morta! 'Pourtant la langue d’oc est loin d’être morte!'

 A algunes gramàtiques, com la de Louis Piat, encara el trobem enumerat -juntament amb bén- només a la categoria 'adverbes de maniere'; més endavant al mateix llibre Piat va dir Beaucoup se rend par fosso, proun; mais s’il est accompagné d’une négation,par gaire
però pàgines abans sí havia parlat de plan com a un dels recursos a l´hora de formar el superlatiu, i al llarg del llibre trobem exemples com
tanti bello (pr.), extrêmement belles;
hères cops (g.), beaucoup de fois;
o aquest que ens interessa més aquí:
     saren planis (l.), nous serons beaucoup;

En aquest darrer exemple veiem a més a més una cosa interessant: tot i que, com ens recorden les gramàtiques, pla(n) és adjectiu i pronom invariable, en alguns dialectes ha acabat incorporant desinències de gènere i nombre3
3.5. Extention des pluriels en -[e(S)] ou -[ʃe(S)]
Ce type de pluriel a été étendu à un certain nombre de déterminant, pronoms ou quantifieurs qui conserve la marque du pluriel en toutes positions, et se déclinent en nombre et en genre.(..)
plan [plɔ] plásses [pl'ɔ-ʃe(S)] plássa [pl'ɔʃ-ɔ] plássas [pl'ɔʃ-ɔj] beaucoup



en tot cas l´ús de pla sembla reminiscent del seu significat originari i creiem que no es modifica a ell mateix quan funciona com a adverbi de manera, i per tant 'molt bé' es diu 'força plan'.

Destaquem també uns exemples gascons extrets de la gramàtica de Piat on l´adjectiu beròi, 'bell' té un sentit gairebé quantificador (alguns possiblement recorden els d´altres llengües; fr. belle lurette, it. un bel po, cast. un buen rato):
soun beroi bets (g.),ils sont joliment beaux; belès dies a d’aco (g.), il y a de beaux jours ('fa molts dies')

                                                 ******************************************

   Vegem ara els sinònims de molt formats amb una combinació de paraules -i una d´elles bé bell
  El mutubin piemontès quan va sense la preposició ëd pot acompanyar verbs:
      Quand ch´a l´ha savülo a l´é sagrinasse mutubin 'quan ho ha sabut s´ha preocupat molt' (exemple extret del llibre de Bruno Villata La lingua piemontese)

a diferència del 
beaucop francès (i del multum llatí), que, potser a causa del seu origen nominal, no pot acompanyar ni adjectius ni adverbis4mutubin no té aquesta restricció. (en el cas concret dels adverbis puntualitzem: en piemontès acostumen a ser substituits per adjectius; per tant en la pràctica mutubin acaba acompanyant sempre un adjectiu): mutubin anteressant 'molt interessant'

  Continuant al Piemont, hi trobem la construcció bon ben.
Ël problema a l’é che a Turin a l’é (..) bon ben difìcil trové dij contest anté ch’as parla piemontèis. 'el problema és que a Turí és (..) molt/ben difícil trobar situacions on es parla piemontès'   (http://giannidavico.it/gopiedmont/2011/02/16/le-parole-per-dilo/)
Afegim algunes frases més (provenen d´una entrada del mateix blog d´on hem extret l´exemple precedent. (L´entrada i la resposta parlen de l´etern problema de les llengües minoritzades, la grafia, i citen l´autor que hem vist més amunt en un exemple, Bruno Villata):
  amprende a scrive an piemontèis a l’é fàcil, bon ben fàcil  'aprendre a escriure en piemontès és fàcil, molt (ben) fàcil'
  la grafìa standard (..) a l’é fundà sla gramàtica del prof. Villata (La lingua piemontese – ed. Savej), ma a l’é mutubin diversa da la grafìa che el prof. Villata a dövra da vaire agn 'la grafia standard (…) es basa en la gramàtica del prof. Villata (..) però és molt diversa de la grafia que el prof. Villata fa servir des de fa uns anys'
  per la lenga piemunteisa, lon ch’a podìa andé bin quand la lenga forta a l’era el franseis, a va pi nen bin quand che la lenga forta, e forta mutubin, a l’é la lenga italiana. 'el que podia anar bé per a la llengua piemontesa quan la llengua forta era el francès, ja no va bé ara que la llengua forta, fortíssima, és l´italià'

  En aquesta darrera frase veiem que la posposició de mutubin és un possible recurs per tal de donar èmfasi.

  Creiem que sempre va posposat -al menys nosaltres sempre l´hem vist i escoltat així- el bonben del dialecte parmigià (que sovint hem trobat escrit tot junt com un sol mot).
De manera que si en piemontès un restaurant pot dur el nom Osteria Bon Ben Bon, si volem en canvi dir que hem tastat un pernil de Parma molt bo direm Dal parsüt bon bon ben! (lit. 'Bo molt') (si bon ben acompanya l´adverbi  aleshores tenim una forma gairebé capicua ben bon ben)

  El Bombén de Parma i el piemontès s´assemblen però les formes atestades als vocabularis parmesans (moltbén, monbén) recorden el mutubin ëd.



  El Piemont i la província de Parma


Encara més familiar pels catalano-parlants 
la variant genovesa bén bén, tot i que no és ben bé (mai millor dit) idèntica a la que es fa servir en català5Bén bén no té gairebé cap limitació: acompanya adjectius, adverbis, verbs i substantius:
 o pésto o saiéiva arivòu bén bén ciù tàrdi 'el pesto arribaria més tard'
 i mû (..) gh'àn bén bén ciù paçiénsa de niâtri 'els ases tenen molta més paciència que nosaltres'
 ancheu gh'émmo bén bén de ciù 'avui dia tenim molt més (moltes més coses)'
 Cöse pénso mi? Che o zenéize o ségge bén bén a réizego de sparî 'què en penso jo? 'Que el genovès és en gran risc de desaparició' 
 quànd’a vìtta a l’êa bén bén dûa  'quan la vida era molt més dura'

Com beaucoup, en alguns contextos pot tenir funcions que recorden la del pronom
  o l'aprofitâva de ògni èrbo (e ghe n'êa bén bén) pe incìdde co-ìn cotelìn o nómme seu: 'aprofitava tots els arbres (i n´hi havia un munt) per inscriure amb un ganivet el seu nom'

  Però no tenim clar si en exemples com l´anterior ben ben té en realitat funció adverbial acompanyant el verb en comptes de funció de veritable pronom. De fet un dels casos en que no sembla possible fer-lo servir és com a pronom o determinant precedit de preposició o de l´article, en frases del tipus els molts nois que han vingut

  En determinats contextos la traducció al català del ben ben genovès és més propera a 'prou':

                             http://digilander.libero.it/paolore2/vignette/vignette7.html 

 En determinats contextos la traducció al català del ben ben genovès és més propera a 'prou':

    D´altra banda, hem trobat en una web -que sembla que ja no existeix- que parla sobre el dialecte de Capriata d´Orba, a l´Oltregiogo (zona a cavall de Piemont i Ligúria), la següent explicació i el següent mot -de fet es tracta d´una construcció que trobem també en genovès sota la forma do bello-: Asà: abastanza (..)Parola di área padanoromanza,  galloromanza, catalana dal latino ad satis (abbastanza)  che in italiano ha dato assai ma con il significato di  molto che noi traduciamo dëlbello /dirbalu/ 

   Recordem que a moltes variants italianes el simple bello declinat com l´adjectiu que acompanya n´intensifica el sentit belli pesanti 'molt pesats'

  Acabem dient que al llibre Els parlars catalans, de Joan Veny, trobem aquesta frase recollida al Matarranya )pàg. 132; respectem la grafia fonètica original): Ba martxà de la bila assabel conten

  amb aquest mot assabel (que suposem combinació de assats+bell) que és desconegut per nosaltres.

    

                                        Localització de l´Oltregiogo i del Matarranya (cap. Vall-de-roures) al Sud-Est d´Aragó


  Hem vist exemples extrets del blog del piemontès Gianni Davico. L´autor del blog ens ha fet l´honor de publicar un text nostre, El text és un esborrany ple de mancances però agraïm que en Gianni, amablament, hagi escrit que és bon ben anteressant


NOTES
1.-En català existeix la construcció un munt de acompanyant substantius quantificables. Diríem que no ha de poder precedir un adjectiu, però ja vam veure en un post anterior que una lingüista nord-catalana va escriure:
Aqueixa estructura és inexistent en francès, que per fer impersonals emplega on, que equival a l´hom del català, també un munt de comú en rossellonès.
A la gramàtica d´on vam treure el fragment (Gramàtica del català rossellonès), a la secció on se´ns parla dels determinants, l´autora ens confirma que aquest n´és l´ús a gairebé tota la Catalunya Nord (molt/a/s/ només es fa servir al Vallespir); de fet ella l´utilitza constantment al llibre: una obra un munt de citada; un munt de bé; informació un munt de valuosa; un munt de difícil; els sistemes de cinc vocals (...) són un munt de més corrents que no pas els sistemes de sis vocals; una distribució un munt de regular...

(per cert, al mateix llibre veiem que al Rosselló el determinant 'manta', a diferència del cas de gran part del domini català i del maint francès, és invariable.)

El llibre de Joan Veny Els parlars catalans (editorial Moll) acaba amb la versió de la paràbola del fill pròdig en diferents varietats; en la rossellonesa llegim el dulen se´n ba aná del bilatge (...) un munt d´urgullús.

Continuem amb el mateix llibre però en aquest cas per fer un breu comentari sobre molt: és interessant veure que en el passatge de la paràbola on diu 'moltes terres ermes, molts boscos i molts rius' l´opció més habitual a les varietats balears (però també per exemple a la de Novelda -País valencià-) consisteix en dir moltes però en canvi molts de en el cas dels substantius masculins. No hi apareix l´opció moltes de, però sí trobem 1 cas de molt singular + subs. plural: mol(t) de terres ermes, alamon de boscs i de rius (Tàrbena, valencià meridional; aquest 'alamon' que no hem sentit mai seria, segons el diccionari Alcover, grafia aglutinada de a l'amont, a dalt’. Més sobre la flexió de molt i l´ús de molt + preposició a la nota 3)

2. Bien també pot modificar verbs, i aquesta en seria la principal diferència amb très. No sempre tenim clar, però, la "legitimitat" o no de l´ús d´aquests adverbis en determinats contextos. De fet els propis parlants semblen tenir dubtes, vegeu per exemple aquíaquí , o aquí on un francòfon comenta  je me rends compte que si j'ai beaucoup faim, beaucoup mal et beaucoup envie, j'ai très soif, très peur et très chaud...  
 les opcions triades per aquest parlant no coincideixen totalment amb els suggeriments d´algunes gramàtiques; el TLF (Trésor de la langue française) diuE. − [Empl. improprement dans une loc. verb. formée d'un auxil. ou d'un verbe support (avoir, être, faire, prendre...) et d'un subst. abstr. désignant des sensations ou des sentiments à l'état brut: faim, soif, froid, chaud, sommeil, mal, peur, envie, plaisir, honte, hâte...`` 

I com ens recorda aquest blog
Cet usage (..) s'est répandu par analogie avec avoir très chaud, avoir très froid (où les substantifs chaud et froid ont également valeur d'adjectifs) (..)
Si Grevisse n'émet aucune réserve, Hanse, de son côté, fait la distinction (très... subjective) entre les locutions qui s'accommodent de l'adverbe très (avoir chaud, envie, faim, froid, mal, peur, soif, soin, sommeil (..)) et celles qui ne s'en accommodent pas (avoir besoin, confiance, conscience, foi, hâte, honte, pitié, plaisir, raison, tort ; faire fortune, injure, pitié, plaisirsilence) et pour lesquelles il recommande d'employer grand, extrêmement, etc. (..)
Mais on s'étonne que l'Académie accepte :C'est bien dommage ! C'est vraimentdommage! Les adverbes bien et vraiment ne modifient-ils pas là un substantif? (..)

 Que froid chaud, quan coincideixen formalment adjectiu i substantiupoden ser reanalitzats com a adjectiu, es veu clar en el cas del genovès: al dialecte lígur poden anar directament acompanyats del verb ésser, com a la següent frase, extreta de la web del Projecte Vivaldi, que significa 'al maig fa ja molta calor': 

per cert, a la mateixa frase els entrevistats del Piemont van fer servir gairebé tots la paraula tant (cf. italià tanto), amb alguna excepció:

 3.-Al voltant de la flexió de plan i altres adjectius/pronoms, i al voltant també de l´alternança de formes amb/sense preposició de, pengem una cita llarga però interessant del clàssic de Jules Ronjat Essai de syntaxe des parlers provençaux modernes:
§ 20. — Beaucoup d'expressions de quantité présentent la concurrence du pronom fléchi et de la tournure adverbe + prép. de (parfois omise), ainsi que les résultats du croisement des types tantos homines et tantum hominum qui donnaient déjà en vpr.p. ex. tanta de frejor,motas de paraulas.La Provence proprement dite emploie presque exclusivement les adverbes : forço gènt «beaucoup de monde », tant, quant de mounde «tant,combien de monde », quant soun? « combien sont-ils? » ou « sont-elles? », proun mounedo « assez d'argent », pau de sèn « peu de (bon) sens ». Cependant les formes fléchies,plus anciennes (ex. Boysset tantos masc. plur.), n'ont pas disparu entièrement en ce qui concerne tant et quant : courante est la locution sing. touto fes e quanto ou plur. tóuti fes e quanto « toutes et quantes fois », et Mistral a écrit
Aguères tant de lustre e tànti d´avantage (K. y.» a. IV, se. VI, p. 218) (i tu as eu tant de lustre et tant d'avantages»,pour bien marquer que lustre est sing. et avantage plur.(..)

Les continuateurs fléchis de tantu,quantu sont d'usage courant en narb. carc. laur. toul . et à Foix,surtout au plur.(masc. tàntis quàntis, fém. tantos, quantos), et d'une manière générale les pronoms de quantité fléchis et joints à des subst. avec ou sans de sont très usités vers le centre de notre domaine2 Voici quelques exemples (..):
bit. m. pl. prousses «assez de» (v. plus loin, ség.) Saint-Pons m. pi. fous «beaucoup de». Parlers voisins du Roussillon catalan pl. m. gaires,f. gairos (guère de,peu de» (v.Krûger,RDR 1911,p.182). Escales plànis d'omes «bien des hommes,beaucoup d'hommes» (pla «bien»<planu). toul. pl. m. tàntis quàntis, plànis et plànis de, f. planos, paucos regos «peu de lignes». Albi pl. f. quantos de; en 1387 tropas de autras rasos «plusieurs autres raisons» (RLR 1905, p. 463). Montauban pl. m. tàntis de, plùssis, f. maitos (mai<magi{s) avec un -t- emprunté à tàntis).

Ces tournures semblent fortement implantées dès le XVe siècle entre Albi et Toulouse : le Voyage au purgatoire de saint Patrice (..) a très fréquemment p. ex. tants de hostes, mots de companhos. (..)Cahors pl. m. tontses de (plur. redoublé, cf. tanses dans les Délibérations du conseil communal d´Albi de 1372 à 1388 p.p. Vidal, dans RLR 1903-1905), plosses de (plur. redoublé de plo<planu), f. quòntoi de tendressos. (..)

2. De même, le long des Alpes (toujours sans de) : niç. pl. m. tàntu, f. -i ; Roaschia pl. m. tènti, quènti (métaphonie ; sing. tant, quant) ; Torre Pellice pl. m. tànti ; Val-Saint-Martin pl. m. pòqui « peu de » (ce n'est pas it. pochi emprunté : sing. poc, avec traitement local de lat. au tonique).


4.- El TLF ens recorda alguns exemples suposadament erronis però atestats a la literatura 
Rem. 1.Au xviies., beaucoup pouvait modifier un adj. au sens positif et ,,Aubert l'admet dans cet emploi avec la négation``(Haase 1914,p.242); (..) Avec le pronom le représentant un adjectif, on met beaucoup,et non bien:Aimable,il l' est beaucoup`` (Grev.1964,§844a). Actuell.,dans certains emplois où le part. passé fonctionne comme adj.,c'est sans doute à cause de sa valeur verbale que l'emploi de beaucoup est possible:(..)ce visage beaucoup aimé (Claudel, Connaissance de l'Est,1907,p.119).Précédé par et et ajouté après coup, beaucoup modifie un adj.:un peu triste et beaucoup (E.de Guérin, Journal,1840,p.402).Dans certaines loc. verbales avec être,beaucoup est empl. avec un sens voisin de très. (..);je suis beaucoup sensible (Pagnol, Fanny,1932, I, 1ertabl.,2,p.13).2.Emplois rares de beaucoup mis pour bien dans qq. ex.:beaucoup au-dessous de l'état sauvage (Lamennais, L'Avenir,1831,p. 236); beaucoup avant minuit  (Maupassant, Contes et nouvelles, t.2,Yvette,1884,p.481)TLF

Sembla una mica com si beaucoup i très/bien tinguessin una mena de distribució complementària, de manera que beaucoup pot ser utilitzat en contextos concrets on très/bien són desaconsellats, i en canvi no en aquells en que són acceptats:
On ne peut pas employer beaucoup pour très.
On ne peut pas dire : J'ai beaucoup faim. Cela me fait beaucoup envie. Etc.(..)
> Plutôt que de dire : J'ai très plaisir... - Cela me fait très plaisir
> on peut dire :
-J'ai grand plaisir à.. j'ai beaucoup de plaisir...

5.- 1- Fins i tot en els exemples de català antic on l´ús de l´expressió sembla més proper al del genovès, diríem que es tracta d´una construcció on simplement s´intensifica el sentit de l´adverbi .

Sí que sembla que en alguns parlars gavots propers a la frontera amb l´estat italià l´ús de expressió sigui el mateix; pengem un text de la revista Lou Sourgentin (de fet tant en aquest fragment com a la resta del text hi ha un gran nombre de mots comuns amb el piemontès, el lígur o el toscà):
Bèn bèn de plats fan vèire la richesso gavouoto: tourtos, gratins, froumais...Ma la fabricacioun qu´es la mai simboulìco de la mountagno es magaro aquèlo dai brous.





EDIT. 12-11: Més amunt vàrem escriure que no sabíem del cert si ben ben es podia fer servir com a pronom; tenim clar que és correcta una frase com

fra de liatri gh´ea ben ben de diferense   'entre ells hi havia un munt de (moltes) diferències'

  però no teníem tan clar que també ho fos aquesta:

  e diferense fra de liatri ean ben ben

  Com que en un recent article el jove genovesista Stefano Lusito ha escrit justament aquesta frase, ja tenim resolt el dubte. Hem contactat de totes maneres amb l´autor i ens ha confirmat que aquest ús és habitual entre la gent gran -els/les parlants d´una llengua més genuïna- Ens ha donat més exemples, com aquest:

   - Quante figeu gh'ea a zugâ in sciâ ciassa?  - Ben ben; saiemo stæti a-o manco 'na çinquantenn-a.
  '-quants nois heu jugat a la plaça?  -Molts; devíem de ser al menys (al manco) uns 50'

1 comentari:

  1. El mot hèra és un bearnesisme, no és del gascó general. En gascó antic, i trobem el mot "mout" (forma gascona de molt).

    ResponElimina